Sant Agustí i Descartes

La qüestió de l'originalitat o influència del cogito de Descartes en relació a Sant Agustí va ser suscitada per primera vegada pel teòleg Antoine Arnauld (1612-1694), qui va professar el jansenisme, una doctrina cristiana que va accentuar fins el paroxisme la santedat i el sentiment de pietat. Arnauld coneixia en profunditat el pensament de Sant Agustí i va cridar l'atenció sobre la versemblança de la funció cognoscitiva del dubte en tots dos autors. Cal dir que ell es va considerar cartesià, però no obstant això és l'autor de la Quarta objeció de les Meditacions metafísicas de Descartes, en la qual refuta l'argument anomenat "cercle cartesià" per considerar-ho falaç. Aquest argument consisteix en la demostració de  l'existència de Déu després d'haver-hi descobert a Déu com a idea innata, la veritat de la qual ha de ser garantida per Déu.

René Descartes (1596-1650)

Agustí d'Hipona (354-430)

Ès probable que Descartes tingués coneixement dels textos de Sant Agustí. I és cert que tots dos filòsofs van utilitzar el cogito per superar l'escepticisme. Però tal com ens adverteix Bréhier, el cogito en Sant Agustín no té l'abast epistemològic que té en Descartes, ja que en el primer es tracta de superar els dubtes del coneixement sensible i de les paradoxes lògiques que van plantejar els escèptics de l'antiga filosofia grega i romana (així en la seva obra Contra els Acadèmics), mentra que en el segon es tracta de superar el dubte metòdic i la hipòtesi del geni maligne que comprèn tota classe de coneixements. A més a més, l'evidència del cogito en Descartes li va servir de pauta per arribar a l'evidència de l'extensió i a partir d'ella elaborar una física, una cosa que no es va plantejar Sant Agustí. El mateix Bréhier ens diu:

Si sufrió consciente o inconscientemente su influencia, utilizó su pensamiento como utilizaría un teorema de Euclides en una demostración de su Geometría. Lo importante no es una verdad tan sencilla y fácil de conocer, sino el uso que de ella se haga. Para juzgarlo, es preciso, como decía Pascal [en su obra Del espíritu geométrico] a este respecto, "averiguar el lugar que tal pensamiento ha ido ocupando dentro de su autor". Agustín extrajo de él consecuencias inmediatas: la adquisición de una certeza y la espiritualidad del alma; pero no vio la sucesión admirable de consecuencias que hacen de él el "principio firme y sostenido de toda una física" (1988 (II): 692).

Si atenem el consell de Pascal, abans de tractar de donar una resposta a la qüestió de l'originalitat o influència del cogito cartesià, és convenient explicar la seva genealogia en el seu sistema de pensament. Descartes va sotmetre al dubte tota classe de coneixements, des del coneixement sensible de les coses naturals fins el coneixement racional de les entitats matemàtiques. Va considerar que no podem tenir certesa de cap coneixement fins que no tinguem una certesa sobre nosaltres mateixos. Així, hom pot creure que s'enganya o bé que és enganyat sobre tot el que pensa i coneix, pot dubtar de l'existència dels cosos i fins i tot del cos d'un mateix. I com a creient també pot dubtar de l'existència de Déu. 

Però Descartes se'n va adonar que per dubtar de tot això cal que un mateix sigui alguna cosa, ja que des del no res no pot haver algú que dubti. En conseqüència, el fet que hom dubti revela la seva existència com a un ésser que dubta, és a dir, que pensa. I quan més hom dubta que existeix com a una cosa que pensa, més ho confirma. Així, doncs, l'existencia de cadascun està vinculada al seu pensament. 

Jo mateix, mentre pensi que jo existeixo amb qualsevol de les determinacions del pensar (l'enteniment, la voluntat, la imaginació, la sensació, etc.), puc reconèixer la meva existència. No tinc certesa de la realitat dels objectes del meu pensament, però sí que la tinc de la realitat del meu pensament i de la meva existència com a un jo o subjecte que pensa, és a dir, com a un esperit, un enteniment, una raó. No hi ha, per tant, cap escisió entre el pensament i l'ésser.

La proposició Cogito ergo sum (Penso, doncs existeixo) cal entendre-la com l'evidència de l'existència del jo pensant com a pensament. En aquest sentit, el cogito reprenta la primera certesa a la que arriba Descartes; li permet superar el dubte metòdic i la hipòtesi del geni maligne, i li serveix de pauta per assolir altres certeses. 

Descartes defineix el cogito (el jo pensant) en dos sentits. En un sentit ontològic, és una substància, un subjecte, un substrat independent en el seu ésser, si bé aquesta independència no és absoluta ja que Descartes pensa que ha estat creada per Déu. En un sentit gnoseològic, és una idea innata que posseix l'esperit humà (o ànima) i que es reconeix com a essència d'allò específic que sigui l'ésser humà i que al mateix temps és la revelació de la nostra existència. 

Abbagno considera que el concepte cartesià del Cogito és original, si bé assenyala uns antecedents  d'aquest concepte que té el seu punt de partida en Sant Agustí. Afirma que en Sant Agustí el cogito tenia una finalitat teològica ja que servia per al "reconeixement de la presència transcendent de Déu en l'home". Sant Agustí no busca en l'ànima la veritat immanent a la raó, sinó la veritat transcendet que s'identifica amb Déu. En la interioritat de l'ànima troba la certesa que li permet superar el dubte, però aquesta certesa no és un assoliment de la raó humana sinó una elevació fins a Déu qu és la llei de la raó. Per tant, el cogito en Sant Agustí no problematitza la realitat com sí ho fa en Descartes en tant que serveix per assumir la diferència entre la realitat de les coses externes i la realitat del jo. Tal com diu el mateix Abbagnano:

Por primera vez Descartes ha hecho valer el cogito como relación originararia del yo consigo mismo y, por tanto, como principio que hace problemática cualquier otra realidad y, al mismo tiempo, permite justificarla. Solamente Descartes ha aplicado todo el valor del cogito en cuanto supone y lo ha empleado como principio único y simple para una reconstrucción metafísica que tiene como punto de partida la problematicidad de lo real (1973 (II): 172).

Reale i Antiseri també ens adverteixen sobre l'originalitat del cogito cartesià. Afirmen que en la proposició agustiniana "si enim fallor sum" (si m'enganyo, existeixo), el cogito (l'acte de dubtar) té més pes en el plànol de l'ésser que no pas en el del pensament, com sí que ho té en Descartes. El dubte ho concep Sant Agustí com a una forma de pensament, i el pensament ho cencep dintre de l'ésser, el qual remet a Déu, per la qual cosa l'existència de l'ésser queda confirmada pel mateix dubte. Pel contrari, en la proposició cartesiana "cogito ergo sum" (penso, doncs existeixo) el cogito (el jo pensant) té més pes en el plànol del pensament que no pas en el de l'ésser, ja que posa l'accent en les condicions del pensament, la claredat i la distinció. Així, els criteris del coneixement ja no hi són en la intel·ligència divina sinó en la intel·ligència humana. Mentra que en Sant Agustí el cogito revela la il·luminació divina, en Descartes, en canvi, revela l'evidència humana. Tal com diuen els mateixos Reale i Antiseri:

Y mientras que en San Agustín el cogito se sosiega remitiéndose a Dios, con el que está relacionado -porque se fundamenta en Él- en Descartes, al revelarse como claro y distinto, el cogito se convierte en problemático a todo lo demás, en el sentido de que -obtenida la verdad de la propia existencia- necesita partir de la conquista de lo real distinto de nuestro "yo", buscando los caracteres de la claridad y la distinción (1983 (II): 321).

Aquest caràcter problemàtic del coneixement de la realitat que fa palès el cogito en Descartes no es troba en Sant Agustí; tampoc en els pensadors escolàstics que van adoptar el cogito agustinià, ni tampoc en la seva actualització en un pensador coetani de Descartes com Tomasso Campanella. De fet, no és exagerat afirmar que aquí trobem una ruptura amb el pensament cristià medieval i el moment inaugural del pensament modern. 

Bibliografia:

Abbagnano, Historia de la filosofía, 1973, vols. I i II.

Bréhier, Historia de la filosofía, 1988, vol. II.

Reale i Antiseri, Historia del pensamiento filosófico y científico, 1983, vol. II.

ACTIVITATS

1. Quina diferència hi ha en la concepció del dubte en Sant Agustí i en Descartes?
2. Per què Sant Agustí considera que la raó per ella mateixa no pot establir cap certesa i en canvi Descartes considera que sí ho pot fer?
3. Llegeix els dos textos següents i respon el qüestionari adjunt:

“Qui dubtarà que viu, recorda, entén, vol, pensa, coneix i jutja? ja que si dubte, viu; si dubte, recorda el seu dubte; si dubte, entén que dubte; si dubte, vol estar cert; si dubte, pensa; si dubte, sap que no sap; i si dubte, jutja que no convé assentir temeràriament. I encara que dubti de totes les altres coses, d'aquestes mai ha de dubtar; perquè, si no existissin, seria impossible el dubte.”

Sant Agustí, De Trinitate, X, X, 14

 "Vaig examinar després atentament el que jo era, i veient que podia fingir que no tenia cap cos i que no hi havia món ni cap lloc en el qual jo em trobés, però que no podia fingir per això que no fos, sinó al contrari, pel mateix que pensava a dubtar de la veritat de les altres coses, se seguia molt certa i evidentment que jo era, mentre que, amb només deixar de pensar, encara que tota la resta que havia imaginat fos veritat, no tenia ja cap raó per a creure que jo era, vaig conèixer per això que jo era una substància l'essència o la naturalesa de la qual tota és pensar, i que no necessita, per a ser, de cap lloc ni depèn de cosa alguna material; de manera que aquest jo, és a dir, l'ànima per la qual jo sóc el que sóc, és enterament diferent del cos i fins més fàcil de conèixer que aquest, i, encara que el cos no anés, l'ànima no deixaria de ser quant és."

René Descartes, Discurs del Mètode, IV Part.

1. Quina actitud filosòfica davant la veritat trobem en tots dos autors?
2. Quina finalitat persegueix cada autor amb el dubte?  
3. A quina conclusió arriba Descartes? Per què Sant Agustí no pot arribar a la mateixa conclusió? 
4. Quin paper s'assigna a Déu en la filosofia de cada autor?