Qui ets tu?

El coneixement d'un mateix és un repte perquè cal fer una recerca al voltant del nostre jo i acceptar no només la imatge que ens fem de nosaltres mateixos sinó també la imatge que els altres es fan sobre nosaltres. Certament el coneixement d'un mateix no es pot fer sol sinó que cal l'acompanyament dels altres i per tant cal establir una relació apreciativa i dialogant amb altres persones. El nostre jo no és només el que exposem als altres, sinó també el reconeixement del que els altres diuen sobre nosaltres. 

Una aproximació al coneixement d'un mateix en el sentit abans assenyalat ens la proporciona la psicologia cognitiva amb l'eina anomenada "finestra de Johari", elaborada per Joseph Luft i Harry Ingham. La paraula "Johari" és el resultat d'unir les primeres lletres dels seus noms.

Aquesta eina il·lustra que som la suma de diferents jos perquè hi ha aspectes de la nostra personalitat que coneixem (àrea pública) i altres que ignorem però que coneixen els altres (àrea cega), dels primers dels quals alguns aspectes ocultem als altres (àrea oculta), i fins i tot hi ha altres aspectes que nosaltres ignorem i que els altres també ignoren (àrea desconeguda):

Aquesta eina la utilitzarem de dues maneres diferents, primer amb dos úniques preguntes (test 1) i després amb un llistat de característiques de la nostra personalitat (test 2). Perquè els resultats tinguin validesa és important que siguis sincer i que no responguis el que et pugui semblar correcte.

Activitats

TEST 1

1) Dibuixa un quadrat en un full quadriculat amb 20 quadradets en cada línia.

2) Abans de respondre considera aquests dos advertiments: a) quan aquí diem "els altres" no ens referim a les persones amigues íntimes ni als familiars, sinó als companys de classe, als veïns, etc; b) No es pot respondre amb el valor 50.

3) Respon la següent pregunta amb un valor entre 0 i 100: quan t'importa el que els altres diguin sobre tu? (El 0 és per als que afirmen: "A mí m'és indiferent el que diguin els altres o si els agrado o no". El 100 és per als que afirmen: "Sempre estic pendent del que diguin els altres o de si els agrado o no".) Assenyala un punt en la línia superior del quadrat en el lloc corresponent al teu valor i dibuixa una línia de punts fins la línia inferior del quadrat.

4) Respon aquesta altra pregunta, també amb un valor entre 0 i 100: quant estàs disposat a dir el que penses per molt que li molesti a alguna persona? (El 0 és per als que afirmen: "Jo dic el mateix que el de la majoria per tal de no tenir problemes". El 100 és per als que afirmen: "Jo dic el que vull i tant em dona el que pensin els altres".) Assenyala un punt en la línia esquerra del quadrat corresponent al teu valor i dibuixa una línia de punts fins la línia dreta del quadrat.

5) Compara la superfície de cada àrea que hagi resultat amb el model explicatiu de la finestra de Johari presentat més amunt. Observa les àrees dels teus diferents jos: el jo públic consistent en el que sé de mi mateix i mostro als altres; el jo cec consistent en el que els altres perceben de mi i que a mi em costa acceptar; el jo ocult consistent en el que sé de mi mateix però amago als altres, i el jo desconegut consistent en el que ni jo ni els altres sabem de la meva personalitat. 

6) Identifica quin dels quatre següents tipus de finestra de Johari es correspon a la teva finestra de Johari:

7) Considera la següent interpretació de cada tipus i digues si estàs d'acord o en desacord amb el teu resultat. Seguidament digues quin d'aquest tipus és el millor (amb més benestar personal i simpatia amb les altres persones) i justifica la teva resposta:

1. Persones obertes a escoltar als altres, però més poc inclinades a mostrar-se com son. Algunes poden ser una mica intrigants i estar plenes de secrets.

2. Persones a les quals els costa acceptar les crítiques i a vegades trenquen vincles disgustats perquè veuen la opinó dels altres injusta i hostil.

3. Persones que no volen exposar-se ni tenen interès en els altres. Senten por, estan deprimits o travessen un duel, un moment difícil o de grans canvis.

4. Persones obertes a escoltar als altres i transparents en la seva manera de ser. Disposades al canvi.

TEST 2

1) Tria el rol que vols avaluar-te (fill, amic, alumne, etc.). A la classe, per tal que puguis interactuar amb els teus companys, cal triar el rol d'alumne. Fes una llista de 20 conductes, habilitats, actituds i valors que representen la teva personalitat en relació al rol triat. Per fer aquest llistat pots consultar aquest document. Si et costa trobar  les característiques adients, pots deixar incompleta aquesta llista. 

2) Seguidament puntua d'1 a 4 cada característica de la llista. 

3) Forma un grup amb els cinc companys amb els que tinguis més afinitats. Demana als teus companys que puntuïn cada característica de la teva llista. Fes tu el mateix amb les seves llistes.

4) Una vegada que tinguis les puntuacions dels teus companys, fes la mitjana de cada característica puntuada.

5) Per calcular la mitjana pots utilitzar un full de càlcul, creant una taula amb totes les característiques, anotant la teva puntuació i la mitjana corresponent.

6) Ara que ja tens totes les dades, és hora de construir la Finestra de Johari. Dibuixa un quadrat en un full quadriculat amb 20 quadradets en cada línia i el divideixes per la mitat en quatre quadrats iguals. Col·loca en l'àrea pública aquelles característiques que tant tu com els altres vau puntuar amb tres o més. Col·loca en l'àrea cega col·loca aquelles característiques que els altres valoren amb més de tres i tu amb tres o menys. Col·loca en l'àrea oculta les característiques que tu valores amb més de tres i els altres amb tres o menys.

7) Ara observa la teva finestra de Johari amb ulls crítics. Què passa amb les característiques que tant tu com els altres heu puntuat amb dos o menys punts? Aquestes característiques representen les contràries. Per exemple, si t'has posat generós i has tret una nota baixa, llavors és perquè ets egoista. I les has de col·locar les característiques contràries en l'àrea pública.

8) Si no has estat capaç d'omplir el llistat sol·licitat amb 20 característiques, les característiques no assenyalades les has de col·locar amb un signe d'interrogació (un per cada característica no assenyalada) en l'àrea desconeguda. 

9) Torna a dibuixa un quadrat en un full quadriculat amb 20 quadradets en cada línia i el divideixes per la mitat en quatre quadrats iguals. Assigna un valor del 5% a cada característica de la teva llista col·locada en cada àrea de la finestra de Johari. Dibuixa cada àrea amb la superfície corresponent als respectius valors percentuals.

10) Compara el resultat d'aquesta segona finestra de Johari amb el del primer test. Quines diferències observes? A quin dels quatre tipus explicats al final del test 1 es correspon la segona finestra de Johari?  En el cas que no siguin del mateix tipus, amb quina de les dues finestres de Johari que has construït estàs més d'acord i digues per què?

 

Posa't a prova! - Filosofia1r Batx (Prova 2)

QÜESTIONARI D’AVALUACIÓ 2

Unitats 2 i 3

1. Exposa en què consisteix el procés d'hominització i el d’humanització tot i diferenciant les seves definicions i els trets més rellevants de cada procés.

2. Tria aquell mecanisme d'hominització o d'humanització que t'hagi cridat més l'atenció i explica'l breument. 

3. Exposa els els trets biològics, psicològics i espirituals més rellevants, així com la cronologia i la localització geogràfica, dels següents homínids:

a) australopithecus

b) sapiens

4. Respon les dues qüestions següents: 1) Quines capacitats humanes necessita la societat i la cultura per a desenvolupar-se? 2) Quins aspectes de la societat i la cultura necessita l’ésser humà per a desenvolupar les seves capacitats?

5. Respon les dues qüestions següents 1) Per què necessitem la cultura per a viure? 2) Per què la cooperació és tan important per a l'educació?

6. Creus que les teories del creacionisme (o fixisme) i l’evolucionisme són compatibles en alguns aspectes o pel contrari són del tot contradictòries? Raona la resposta.

7. Assenyala els trets principals de la relació entre la mà i el cervell en el procés d’hominització.

8. Assenyala els aspectes principals sobre el paper de les dones en el procés d’humanització.

9. Reflexiona sobre el fragment “El amanecer del hombre” de la pel·lícula 2001: Odisea en el espacio. Enumera les impressions i pensaments que t'ha generat.

10. Identifica la teoria determinista o indeterminista de les següents sentències:

1) Determinisme biològic

a) La llibertat com a postulat moral

2) Determinisme físic

b) Programats genèticament

3) Determinisme econòmic

c) Comdenats a ser lliures

4) Determinisme ambiental

d) Tot l’univers és una màquina

5) Determinisme teològic

e) Intuïció de llibertat

6) Indeterminisme evident

f) Voluntat superior divina

7) Indeterminisme teològic

g) Compatibilitat Déu y llibertat

8) ndeterminisme existencial

h) Família, escola, grup d’amics, societat

9) Indeterminisme físic

i) Relacions de producció, el treball…

10) Indeterminisme moral

j) Lleis estadístiques i probabilístiques

11. Digues el que planteja el neurocientífico Francisco J. Rubiapel sobre la il·lusió de la llibertat, del jo o de la identitat i de la realitat. Quines conseqüències pot tenir l'acceptació del determinisme en les nostres vides pel que fa al sentit de la nostra existència i la responsabilitat vers els altres? Raona la teva resposta.

12. Exposa un parell d’arguments que et permetin defensar que som lliures o pel contrari que no ho som i posa un exemple de cadascun d’aquests arguments. 

13. Digues quina ha estat la contribució més rellevant d’una de les filòsofes dels segles XX-XXI. En primer lloc enuncia clarament aquesta contribució i després explica en què consisteix. 

A la recerca d'allò que ens fa humans

 ACTIVITATS DE RECERCA

1. Explica en què consisteix el procés d'hominització i el d’humanització, diferenciant les seves definicions i els trets més rellevants de cada procés, segons la informació exposada en el següent vídeo.  Un vegada que hagis fet això, llegeix aquest article i millora la teva resposta anterior amb els mecanismes d'hominització i d'humanització.

2. Fes una taula amb els homínids australopithecus, habilis, erectus i sapiens i enumera els principals avantatges evolutius de cadascun, tot i diferenciant els trets biològics, psicològics i espirituals més rellevants.  Per fer aquesta taula pots consultar algunes infografies en el següent dossier: https://www.filosofem.cat/spip.php?article392

Una vegada realitzada aquesta taula, respon les dues qüestions següents: 1) Quines capacitats humanes necessita la societat i la cultura per a desenvolupar-se? 2) Quins aspectes de la societat i la cultura necessita l’ésser humà per a desenvolupar les seves capacitats?

3. Informa't sobre les teories del creacionisme i l’evolucionisme i analitza els respectius indicis racionals o evidències que les justifiquen. Consulta els apartats pertinents en el següent dossier: https://www.filosofem.cat/spip.php?article392

Creus que aquestes dues teories són compatibles en alguns aspectes o pel contrari són del tot contradictòries. Raona la resposta.

4. Llegeix la ressenya del llibre de Colin McGinn Prehensión. The hand and the emergence of humanity, publicada en la web d'Investigación y Ciencia amb el títol "Hominización. Asociación de útiles líticos y restos óseos" y assenyala els trets principals de la relació entre la mà i el cervell en el procés d’hominització.

La especie humana posee lenguaje, pensamiento racional, cultura y un ámbito afectivo característicos. ¿Cómo llegamos a ser lo que somos? Para Charles Darwin en The descent of man, el secreto de nuestro éxito evolutivo radicó en la mano. Hace más de 80 años, Louis Leakey halló útiles de piedra en Olduvai. Decenios más tarde, con su mujer, Mary, y su equipo, encontró huesos de una especie que los Leakey bautizaron con el nombre de Homo habilis. Así surgió la idea de la asociación entre nacimiento de la técnica y aparición del género Homo. Los útiles más antiguos de Olduvai y los primeros fósiles de Homo tienen una edad de 2,6 millones de años.

Cuando nuestros remotos antepasados descendieron de los árboles, adoptaron un andar bípedo que dejaba libres las manos, propiciando así la cooperación social y el aumento de la capacidad cerebral. Colin McGinn les atribuye un papel principal en el desarrollo del lenguaje. Llegamos a ser lo que somos —inteligentes, creadores, diestros y proclives a la ansiedad— por nuestras manos. La interacción entre cerebro y mano permitió que los humanos hallaran su nicho ecológico a través del descubrimiento de los útiles materiales, amén de los útiles mentales (lenguaje y símbolos matemáticos). No abunda, sin embargo, en pruebas que respalden un discurso más o menos ingenioso. Se trata, a la postre, de un ensayo sobre la naturaleza de la humanidad, que pretende cubrir el vacío existente en el conocimiento de la transición desde los antepasados simiomorfos al hombre moderno.

El papel de la mano en la evolución de la naturaleza humana se ha reconocido desde hace tiempo. En 1833, Charles Bell publicó The hand: Its mechanism and vital endowments, as evincing design, donde sostenía que solo un creador divino podía haber realizado algo tan maravilloso y adaptado. Darwin le asignó una posición dominante en la emergencia del hombre. Por ella llegamos a ser lo que somos, tesis desarrollada por Napier en The roots of mankind (1970) y Hands (1980). En 1998, Frank R. Wilson retomó la idea de la centralidad de la mano en The hand: How its use shapes the brain, language, and human culture, para subrayar su estrecha relación con el cerebro. McGinn centra esa relación en el lenguaje. Con mayor singularidad: la mano humana explica la transición definitiva hacia la hominización.

La mano hizo posible la transición, sirviendo de puente o de mecanismo mediador. Destinada en su origen a la locomoción y desenvolvimiento en un medio arbóreo, recolección de frutos y defensa o ataque, poco a poco fue preadaptándose, primero con dedos aptos para asir. La mano fue liberándose de la locomoción con la postura erecta y se acomodó a otros fines. Ello condujo a un proceso de coevolución entre mano y cerebro, a medida que el cerebro fue aumentando su volumen y su capacidad para subvenir a las necesidades de la mano en sus nuevas tareas. Por eso, no debe sorprendernos que una cantidad importante de tejido cerebral esté reservada a la mano. Este órgano necesita, a todas luces, un computador potente para supervisar sus operaciones. En un diagrama corporal del homúnculo, el pulgar ocupa la extensión de una pierna, lo que representa que hay la misma cantidad de corteza dedicada al pulgar que a esa extremidad. Parte de esa maquinaria cortical está dedicada a la función motora y parte a la función sensorial. La mano no solo es un instrumento motor importante, sino también un órgano muy inervado para la sensación y la percepción. Los inconvenientes de una deambulación bípeda (problemas de equilibrio, fragilidad de la espina dorsal, marcha lenta) se irían compensando con la adaptación y nueva conformación. Las manos libres resultaban más importantes para la supervivencia.

Un individuo que se sirve de instrumentos ha de poseer pensamiento creador y pensamiento teleológico. Aves y hormigas pueden construir estructuras impresionantes que les sirven para su supervivencia, pero no han adquirido pensamiento creador ni finalista. No se trata del mero uso de herramientas, sino del estado mental, interno, de dicho uso. Por creatividad se entiende la capacidad para intuir un nuevo uso. Eso es peculiar de la inteligencia, la capacidad de solucionar problemas. Además, el animal debe ser capaz de establecer un razonamiento sistemático de medios y fines. Eso requiere tener conceptos teleológicos, trabajar hacia un fin.

Con todo, el libro de McGinn ignora los hallazgos recientes. La mano humana se distingue de la de otros primates por una serie de rasgos morfológicos que se consideran ventajosos para apretar con fuerza y precisión; en particular, la configuración morfológica de los dedos y del pulgar oponible es crítica para la destreza en el manejo de objetos. Sin embargo, se desconoce cuándo y por qué apareció esa morfología en el curso de la evolución. En enero del año pasado, el equipo liderado por Matthiew M. Skinner y Tracy L. Kivell puso de manifiesto que Australopithecus africanus (que vivió hace entre dos y tres millones de años) y varios homininos del Pleistoceno, a los que tradicionalmente se les negaba habilidad en la preparación de herramientas, presentaban, en los metacarpos, un patrón óseo trabecular similar al humano, coherente con una oposición vigorosa del pulgar. Estos resultados apoyan el uso de útiles líticos entre los australopitecos y aportan una prueba morfológica de que los homininos del Pleistoceno alcanzaron posturas de la mano parecidas a las humanas mucho antes de lo que se venía admitiendo.

Las lascas, bifaces y otros objetos que se han encontrado pueden acabar con la tesis que afirma que la fabricación de útiles complejos comenzó con la aparición de Homo. Los artefactos de 3,3 millones de años exhibidos en la Conferencia Anual de la Sociedad Americana de Paleoantropología, celebrada el 14 de abril de 2015, anteceden a la aparición de los primeros restos de Homo y sugieren que los precursores homininos tenían inteligencia y destreza capaces de fabricar útiles refinados. (Luís Alonso, "Hominización. Asociación de útiles líticos y restos óseos". Investigación y Ciencia.)

5. Llegeix el següent fragment de l’article de Carolina Martínez Pulido "Las recolectoras: ¿es que sólo han evolucionado los hombres?", publicat en la web Mujeres con ciencia. Assenyala les idees principals del text. Escriu la teva opinió personal sobre el paper de les dones en el procés d’humanització. 

Cuando se hace referencia a los primeros utensilios fabricados por los homínidos, casi invariablemente nos imaginamos a uno o varios hombres tallando piedras. Sin embargo, es conveniente tener en cuenta que el estudio del registro arqueológico (esto es, el conjunto de los útiles líticos hallados en los yacimientos) no permite afirmar quién construyó las herramientas antiguas descubiertas, y por ende es imposible aseverar que fueran producidas únicamente por manos masculinas.

Son numerosas las expertas, y cada vez más expertos, que defienden la posibilidad de que las mujeres fuesen prolíficas fabricantes de los utensilios que empleaban. Parece poco creíble, continúan las especialistas, suponer que en los tiempos prehistóricos cada vez que las homínidas necesitasen una herramienta tuvieran que pedirlas prestadas a sus compañeros varones, o solicitar que se las hicieran. Sería más riguroso suponer que ellas, que también eran inteligentes y fuertes, fabricasen sus propios útiles.

Tradicionalmente, sin embargo, se ha considerado que las mujeres dada su escasa fuerza física son incapaces o carecen de la habilidad para tallar la piedra. Incluso ya entrado el siglo XXI existen arqueólogos que continúan describiendo a las mujeres del Paleolítico ligadas al hogar y con una tecnología lítica poco hábil y de escasa calidad.

Sólo a título de ejemplo, es interesante citar el trabajo de la antropóloga Kathryn Weedman Arthur (2010), que ha echado por tierra este prejuicio. Partiendo de una argumentada crítica hacia la concepción sesgada que asocia el trabajo de la piedra al hombre y al cazador de manera exclusiva y monolítica, la científica ha puesto de manifiesto que tal asociación es más bien fruto de lugares comunes, ideología y prejuicios historiográficos, y no de hechos probados.

Mediante un riguroso trabajo de investigación, basado en la observación de un grupo de mujeres Konso (sur de Etiopía), K. W. Arthur ha revelado que ellas tallan, usan y desechan diversas herramientas de piedra. Dado que la tecnología lítica de estas mujeres demuestra un excelente nivel de habilidad, que queda reflejado en la calidad de sus conjuntos de utensilios, la investigadora sugiere que los arqueólogos deberían considerar que las mujeres del Paleolítico muy bien podrían haber sido responsables al menos de una parte de las primeras tecnologías líticas conocidas.

En suma, Kathryn W. Arthur propone que el trabajo de las mujeres Konso ofrece «una alternativa al modelo del hombre elaborador de herramientas y redefine los roles de género occidentales “naturales”.»

De los últimos estudios emana, y es muy importante subrayarlo, que en realidad no existen razones biológicas por las que las mujeres no puedan tallar la piedra o capturar animales, e igualmente, no hay argumentos para pensar que los hombres no puedan recolectar alimentos de origen vegetal. O dicho de otra manera, no hay coartada biológica para dividir el trabajo en función del sexo, y por lo tanto esa segregación debería considerarse un producto emanado desde postulados socio-culturales.

Como ha escrito la profesora de Antropología de la Universidad Autónoma de Barcelona, María Encarna Sanahuja (2002), con la información disponible, es altamente probable que las estrategias de alimentación fueran desarrolladas por los primeros homínidos independientemente de su sexo. La autora afirma que, «por los datos que se conocen en este momento, el modelo recolector se adapta mejor que el cazador, aunque sin una división estricta entre hembras/vegetales y machos/carne […]. En consecuencia, propongo descartar de una vez la teoría cinegética como factor crucial en el proceso de la evolución humana».

6. Llegeix novament el següent article i tria aquell mecanisme d'hominització o d'humanització que t'hagi cridat més l'atenció i explica'l breument. Un vegada que hagis fet això, respon les dues preguntes següents a partir de les explicacions que es troben en aquest article: 1) Per què necessitem la cultura per a viure? 2) Per què la cooperació és tan important per a l'educació?

7. Reflexiona sobre el fragment "El amanecer del hombre" de la pel·lícula 2001: Odisea en el espacio. Enumera les impressions i pensaments que t'ha generat.

8. El determinisme i l'indeterminisme són concepcions filosòfiques contradictòries relatives al paper que  exerceix la causalitat en l'explicació dels fenòmens. El determinisme afirma la condicionabilitat causal i universal de tots els fenòmens. El determinisme conseqüent sosté que la causalitat posseeix un caràcter objectiu. Pel contrari, l'indeterminisme nega el caràcter universal de la causalitat (en la seva forma extrema, nega la causalitat en general). 

Qui formula el determinisme més extrem és Pierre Simon de Laplace (d'aquí ve que el determinisme mecànic es conegui també amb el nom de determinisme de Laplace). Segons ell, els valors de les coordenades i dels impulsos de totes les partícules de l'univers, en un moment donat del temps, determinen el seu estat de manera absolutament igual al de qualsevol altre moment passat o futur. El determinisme així concebut porta al fatalisme, adquireix un caràcter místic i, en realitat, coincideix amb la fe en la predeterminació divina. 

L'avanç de la ciència ha refutat el determinisme de Laplace no sols pel que fa a la naturalesa orgànica i a la vida social, sinó, a més, en l'esfera de la física. L'establiment del principi d'indeterminació en la física quàntica postulat per Heisenberg va posar de manifest la inconsistència de tal determinisme, mes d'altra banda va donar peu al fet que la filosofia idealista ho interpretés en un sentit indeterminista (conclusions sobre el «lliure albir» de l'electró, absència de causalitat en els microprocessos, etc.). En extrapolar les idees de la física quàntica van sorgir idees de caràcter màgic com: “un crea la seva pròpia realitat”, “ets amo de la teva vida” o “tu crees el teu destí sobre la base de les teves pròpies decisions”.

Fes el següent exercici d'identificació d'un seguit de sentències amb les corresponents teories deterministes o indeterministes: http://www.xtec.cat/~asarsane/prova8.htm

Para atenció a la següent entrevista al neurocientífico Francisco J. Rubia qui planteja la il·lusió de la llibertat, del jo o de la identitat i de la realitat : https://www.youtube.com/watch?v=ksPN1RSV6Mw. I tu què penses amb respecte a això? Quines conseqüències pot tenir l'acceptació del determinisme en les nostres vides pel que fa al sentit de la nostra existència i la responsabilitat vers els altres? Raona la teva resposta.

9. Cerca aquells arguments que et permetin defensar que som lliures o pel contrari que no ho som i posa un exemple dels arguments triats. Alguns d'aquests arguments els pots trobar al final del següent dossier: http://www.xtec.cat/~jortiz15/lliberta.htm

Per saber-ne més:

https://www.filosofem.cat/spip.php?article392

http://www.xtec.cat/~jortiz15/lliberta.htm

La dissertació filosòfica

La dissertació filosòfica és una composició escrita clara, rigurosa i coherent, a més de personal, que requereix l’esforç de plantejar i analitzar un problema filosòfic i que cal intentar resoldre. Implica la voluntat de convèncer el destinatari del text per mitjà de l’argumentació, així com posar a prova l’esperit crític de l’autor del text.

L’estructura de la dissertació consta de tres parts: introducció, desenvolupament i conclusió.

Introducció

Ha de ser precisa i breu (unes 10 línies com a màxim).

Consisteix en plantejar un problema filosòfic o bé les qüestions pressuposades en el tema de la dissertació. Cal assenyalar la seva importància i si està present en l’actualitat.

Si el tema no està formulat com una pregunta, aleshores és pertinent proposar un o més interrogants que mostrin el problema filosòfic pressuposat en el tema.

Cal recordar que en la introducció no s’ha d’avançar la solució a la què es vol arribar. Aquesta cal justificar-la en el desenvolupament i afirmar-la amb claredat novament en la conclusió.

Desenvolupament

S’hi ha de exposar el fil de les argumentacions de forma conseqüent i amb l’extensió necessària (unes 20 o 30 línies com a mínim).

S´han d’utilitzar els coneixements que es tenen o bé s’han adquirit a fi d’informar-se sobre el tema de la dissertació, sense divagar cap a qüestions irrellevants. És l’espai dedicat al debat, a la discussió d’opinions diferents amb exemples i comparacions.

Cada tema demana un pla determinat per al seu desenvolupament. Per exemple:

Quan el tema exigeix afirmar o negar una solució (tesi), com la següent: “Es pot dir que els éssers humans podem assolir un coneixement cert?”, aleshores el pla és dialògic: es pot començar exposant la tesi que es vol defensar amb els arguments respectius; després, les objeccions contra aquesta tesi i, finalment, la refutació d’aquestes objeccions.

Quan es tracta de l’anàlisi d’un concepte, com el següent exemple: “Què és la veritat?”, aleshores el pla és analític: primer, el concepte es descompon en els elements que l’integren i se’n dóna la definició; segon, s’estudien els conceptes que se’n deriven, i tercer, es desenvolupen els problemes que genera. A més a més s’han d’assenyalar les diferents interpretacions i el seu valor a la història de la filosofia.

Quan planteja la relació que existeix entre dos o més conceptes, com per exemple: “Opinió, creença i saber”, aleshores el pla és sintètic: primer, convé donar la definició de cada un dels concptes proposats i establir la relació entre ells. Després, cal exposar els arguments que defineixen la relació proposada i aclarir si són conceptes que entren en contradicció o bé si s’impliquen.

Conclusió

Ha de ser clara i no gaire extesa (entre 10 i 15 línies aproximadament).

S’ha de resumir breument tots els arguments exposats i assenyalar les seves conseqüències. 

Ara és el moment de donar resposta al problema plantejat. I si això no és possible, convé formular alguna nova pregunta que convidi a continuar reflexionat-hi.

Aquí podem implicar-nos personalment, però sempre donant les raons que justifiquin les opinions exposades.

També és convenient fer servir algún recurs literari i esforçar-se per fer un bon final, a fi que el lector quedi gratament impressionat.

Observació final

Si vols avaluar el grau de correcció mentre vas fent la dissertació, pots consulta la següent rúbrica.

Nota final: Aquest redactat es basa, amb algunes modificacions, en el procediment corresponent que es troba en el llibre de text Filosofia 1r Batxillerat de la editorial Santillana, coordinat per Adela Cortina.

Posa't a prova! - Filosofia1r Batx (Prova 1)

 

EXERCICI 1 [1,5 p.]

Què és més fidel al sentit etimològic de la paraula "filosofia", aprendre a filosofar (cercar el saber fent-se preguntes) o bé ensenyar filosofia (delimitar un saber atenent a les respostes obtingudes). Raona la resposta.

EXERCICI 2 [1,5 p.]

Per què i de quina manera el poder polític i econòmic vol eliminar la filosofia?

EXERCICI 3 [1,5 p.]

Exposa tres raons de l'exclusió de la dona de la història de la filosofia.

EXERCICI 4 [1,5 p.]

Analitza les següents afirmacions:

1. «La naturalesa es defineix per un primer principi material anomenat aigua».
2. «Els filòsofs no han fet més que interpretar de diverses maneres el món, però del que es tracta és de transformar-lo».

a) Identifica el problema filosòfic que tracta cadascuna d’aquestes afirmacions entre els següents: 

• la relació entre la raó i la natura
• la relació entre la raó i la fe
• la relació entre el mètode de pensament i el coneixement
• la relació entre el pensament i l’acció
• la relació entre la raó i l’ésser humà
• la relació entre l’ésser i el significat
• la relació entre la lógica i el coneixement
• la relació entre la veritat i el poder

b) Identifica a quina època de la història de la filosofia pertanya.

EXERCICI 5 [2 p.]

2. Identifica l'objecte del coneixement que està implícit en cadascun dels següents problemes, així com la corresponent disciplina filosòfica i el seu àmbit de coneixement. 

1) Com podem saber que no és un engany el que coneixem del món?

2) Per què hi ha alguna cosa en lloc de res?

3) Quina acció és la moralment correcta?

4) Podem diferenciar la ment de l'ànima?

EXERCICI 6 [2 p.]

Llegeix els següents textos:

1. «Obra de tal manera que la màxima de la teva voluntat sempre pugui valer al mateix temps com a principi d'una legislació universal.» Kant

2. «Un raonament és un discurs en el qual acceptades certes coses, necessàriament es dóna alhora, a través d'allò establert, una cosa diferent del que s'estableix. Hi ha demostració quan el raonament parteix de coses veritables i primordials, o de coses el coneixement de les quals s'origina a través de coses primordials i veritables, en canvi, és dialèctic el raonament construït a partir de coses plausibles.» Aristòtil

a) Assenyala la idea principal en cadascun dels següents textos i tracta d'explicar-la amb les teves paraules. 

b) Identifica l'àmbit de coneixement i la disciplina filosòfica que representen el domini temàtic de cada text.

EXERCICI 7 [2 p.]

Penseu i escriviu una pregunta en la que es plantegi un problema que permeti anar fent  variacions de l'enunciat de la pregunta i avançar en la reflexió del problema. Imagineu cada nova pregunta com si es dibuixés el desplegament d'una espiral reflexiva, on cada volta representa una nova mirada del problema. 

A manera d'exemple, si partiu de la pregunta "Déu ha mort tal com afirma Nietzsche?", podeu prendre com a primera variació la pregunta "quina mena de novetat en l'ésser humà podem esperar de l'acceptació de la mort de Déu?". A partir d'aquí aneu transformant aquesta pregunta enunciant altres preguntes, com per exemple: "si Déu ha mort, som més o menys lliures?"; sense el poder omnipotent de Déu tot està permès o pel contrari només podem fer el que ens permet la necessitat del món físic sense la intervenció de Déu?". 

Feu fins a tres preguntes a partir de la primera pregunta i no perdeu el fil d'una determinada problemàtica en la seqüència de les preguntes de tal manera que es vagi orientant el vostre pensament.

Divisions de la filosofia

La filosofia va nèixer a l'Antiga Grècia amb una primera generació de filòsofs anomenats presocràtics (anteriors a Sòcrates), el primer dels quals va ser Tales de Milet (s. VII a. C.). I no va nèixer com a un saber sinó com a una actitud racional i crítica que disposava per a l'enteniment de la natura. En aquest primer moment, al saber o coneixement resultant d'aquesta actitud  no hi havia cap diferència entre la perspectiva filosòfica i la perspectiva científica; aquesta distinció es va establir posteriorment amb els sofistes i Sòcrates (s. V a. C.). Amb aquesta segona generació de filòsofs, aquella actitud va adoptar un nou propòsit i va fer que s'orientés la mirada vers la nostra subjectivitat, les formes de pensar i els trets de la condició humana. En aquest moment es comença a diferenciar el coneixement que té com a objecte els fenomens de la natura (la ciència) del que té com a objecte el pensament i les accions humanes (la filosofia i altres sabers humanístics). 

A mesura que es va anar ampliant el coneixement de les coses i de nosaltres mateixos, aquest coneixement es va anar especialitzant per tal de poder aprofundir en el mateix amb propòsits, procediments i conceptes específics per als objectes de coneixement tractats. Aquest procés va tenir un desenvolupament molt gran en tres moments històrics: l'Helenisme (s. III a.C. - II d. C.), la Revolució Científica (s. XVI - XVII) i la institucionalització de les ciències en la Universitat (s. XIX). 

La filosofia es va començar a estucturar com a un conjunt de sabers complementaris amb les primeres grans escoles filosòfiques, l'Acadèmia de Plató (fundada al voltant del 387 a. C.) i el Lliceu d'Aristòtil (fundada el 335 a. C.), en les quals es va sistematitzar el coneixement humà i es van establir les primeres divisions de la filosofia, sobretot amb el Lliceu que estava organitzat d'una manera semblant a les nostres universitats. Però la filosofia també va quedar afectada per la constitució de les diverses ciències com a sabers autònoms, la qual cosa va comportar una limitació de les contribucions de la filosofia al coneixement,  així com va generar noves disciplines filosòfiques que prenien com a objecte d'estudi el coneixement de les noves ciències. 

Com a resultat d'aquest procés d'ampliació, especialització i fragmentació dels diferents sabers, la qual cosa representava no només una desintegració de la unitat del saber sinó també de la cultura, el filòsof de la història Giambattista Vico (1668-1744) va defensar la seva reintegració posant en valor les seves semblances pel que fa a la seva ordenació taxonòmica, així com les seves implicacions en la jerarquia del saber. La seva proposta la va representar en forma d'un dinàmic arbre del coneixement que pots veure aquí:

Cal advertir que les divisions de la filosofia han canviat al llarg de la història de la filosofia. De fet els gran filòsofs han proposat una divisió en disciplines segons els seus interessos, l'objecte de les seves ocupacions i el valor que aquestes disciplines tenen, segons el seu parer, per a la filosofia. A més a més, algunes divisions han quedat subsumides en altres sabers, com ha succeït amb la Filosofia natural o Cosmologia,  que avui s'estudia a les Facultats de Física, i amb la Teologia natural o racional i la Teodicea, que avui s'estudia a les Facultats de Teologia. I algunes disciplines filosòfiques s'han independitzat i han esdevingut ciències, com ha succeït amb l'Antropologia, la Psicologia i la Sociologia. D'altra banda, algunes disciplines han anat delimitant el seu objecte d'estudi a mesura que s'han constituït noves ciències, tal com ha succeït amb la Filosofia política (que s'ocupa del que hauria de ser en les relacions entre l'individu i l'estat) en relació amb la Ciència política (que s'ocupa dels fets polítics). 

Amb totes les consideracions anteriors et presento el següent Esquema de les divisions de la filosofia: 

ACTIVITATS

1. Digues 3 preguntes que consideris que es plantegen des de la filosofia i assenyala la disciplina a la qual pertanya cadascuna.

2. Identifica l'objecte del coneixement que està implícit en cadascun dels següents problemes: 

1. Com podem saber que no és un engany el que coneixem del món?
2. Per què hi ha alguna cosa en lloc de res?
3. Quina acció és la moralment correcta?
4. Podem diferenciar la ment de l'ànima?

3. Assenyala la idea principal en cadascun dels següents textos i tracta d'explicar-la amb les teves paraules. Després de fer aquesta anàlisi, identifica l'àmbit de coneixement i la disciplina filosòfica que representen el domini temàtic de cada text.

1. Obra de tal manera que la màxima de la teva voluntat sempre pugui valer al mateix temps com a principi d'una legislació universal. KANT
2. Un raonament és un discurs en el qual acceptades certes coses, necessàriament es dóna alhora, a través d'allò establert, una cosa diferent del que s'estableix. Hi ha demostració quan el raonament parteix de coses veritables i primordials, o de coses el coneixement de les quals s'origina a través de coses primordials i veritables, en canvi, és dialèctic el raonament construït a partir de coses plausibles. ARISTÒTIL
3. L'Art té com a objectiu la representació sensible d'allò bell. (...) El contingut de l'art està format per la idea, representada sota una forma concreta i sensible. La tasca de l'art consisteix a conciliar, formant amb ells una lliure totalitat, aquestes dues parts: la idea i la seva representació sensible. HEGEL 
4. Evidentment cal adquirir la ciència de les causes primeres, ja que diem que hom sap, quan creiem que es coneix la causa primera. Es distingeixen quatre causes. La primera és l'essència, la forma pròpia de cada cosa, perquè el que fa que una cosa sigui, està tota sencera en la noció d'allò que ella és; i la raó de ser primera és, per tant, una causa i un principi. La segona és la matèria, el subjecte; la tercera el principi del moviment; la quarta, que correspon a la precedent, és la causa final de les altres, el bé, perquè el bé és la fi de tota producció. ARISTÒTIL

Com escriure una breu monografia

Una monografia és un estudi sobre un tema en particular, exposant diversos punts de vista i fent servir diverses fonts de documentació. Segons el tema tractat, una monografia pot tenir diferents parts. Tanmateix hi ha una estructura bàsica comuna.

ESTRUCTURA

Els elements que conformen l'estructura bàsica d'una breu monografia són els següents:

1. Tiítol/Portada
2. Introducció
3. Desenvolupament
4. Conclusió
5. Bibliografia

Títol/Portada

Ha de incloure, en una primera línia, el nom del tema que es tracta. I en una segona línia, una concreció del mateix tema. Així, per exemple, si el tema és una teoria psicològica, el títol consistiria en un enunciat descriptiu de la teoria en qüestió, i a continuació escriuríem el nom del seu creador, apuntant entre parèntesi la seva cronologia (data naixement - data mort; si està viu, s’escriu després de la data del naixement un guió). 

El títol millor escriure’l en un full independent com a portada de la monografia. I en aquest full no t'oblidis d’escriure el teu nom i cognoms, així com la teva classe, l’assignatura i la data de lliurament del treball. Si es vol, es pot incloure en la portada una imatge representativa del tema de la monografia.

Introducció

Ha d’incloure la resposta a aquestes dues preguntes:

1. Per què he triat aquest tema?
2. Quina és la importància d'aquest tema en relació a la branca del coneixement a la qual pertanya?

Així, per exemple, si has triat com a tema una detrminada teoria psicològica, has de dir el motiu o les raons de la teva elecció. I seguidament dir quin valor té aquesta teoria i quina ha estat la seva influència en la història de la psicologia.

Desenvolupament

Ha de consistir en una exposició ordenada d’idees en paràgrafs i apartats. Les idees que han estat preses de les fonts de documentació consultades han de ser citades amb la corresponent referència bibliogràfica.

En relació al tema a tractar, els dos apartats a desenvolupar són:

1. Explicació del tema en qüestió.
2. Exposició de la seva aplicació i utilitat.

Així, per exemple, en relació a una teoria psicològica, has d'analitzar els seus elements. I un cop fet això, has de descriure un experiment que serveixi de prova i assenyalar un exemple en alguna activitat, com per exemple en l'educació.

Conclusió

Síntesi de les idees més importants i valoració personal.

Bibliografía

Incloure només les referències citades en la monografía (com a mínim 3 cites i com a màxim 5 cites). Per a citar correctament cal seguir els criteris de l’APA.

Així, per exemple, si estas redactant el desenvolupament de la monografia i tota la informació que vas presentant en cada paràgraf està presa d'unes webs o d'uns pdf disponibles a internet, has de dir-ho, citant les fonts en el cos del text o en una nota a peu de pàgina.

ASPECTES FORMALS

• Extensió mínima: 3 DIN-A4; extensió màxima: 6 DIN-A4. Escrits per una cara. La portada i les imatges no compten.
• Lletra: Time New Roman, 12 
• Espai interlinial: 1,5 
• Marges: 2,5
• Títols de les parts de la monografia i dels apartats en negreta.
• Apartats numerats decimalment: 1, 1.1, 1.2, 1.3... 2, 2.1, 2.2.1, etc.

ENTREGA DIGITAL

En el cas que hagis de compartir la monografia des del teu DRIVE, el nom de l'arxiu ha de ser el que et digui el teu professor. Si això es deixa al teu criteri, un nom recomanable és el següent: nom tema_1r Cognom i Nom_Classe. 

Filòsofes del segle XX i XXI

És una evidència la invisibilització de les filòsofes en els llibres de text de filosofia i l'escassetat de materials didàctics sobre filòsofes. La raó patriarcal que ha regit la tradició occidental ha estat la causa principal de l'exclusió de les dones de la història de la filosofia. La prohibició a les dones d'accedir a una educació superior i la imposició a limitar la seva acció a l'esfera privada i domèstica de vida, juntament amb la misogínia i el menyspreu a la producció intel·lectual de les dones, ha comportat que la seva producció filosòfica hagi estat marginal en relació a la dels homes al llarg de la història. Només al segle XX s'ha revertit aquest guió per la irrupció dels feminismes i la lluita de les dones per la igualtat de drets. Certament el segle XX ha estat el moment en el que les contribucions de les dones a la cultura han estat més nombroses i on trobem més dones en la filosofia. I esperem que el segle XXI sigui el segle de l'assoliment de la plena igualtat de gèneres.

Seguidament us presento un llistat de bona part de les filòsofes més importants del segle XX i XXI, entre les quals trobem algunes espanyoles (destacades en negreta): 

1. Jane Addams (1860-1935)
2. Lou Andreas-Salom (1861-1937)
3. Emma Goldman (1869–1940)
4. Rosa Luxemburgo (1871–1919)
5. Hedwig Conrad-Martius (1888-1966)
6. Edith Stein (1891-1942)
7. Rachel Bespaloff (1895-1949)
8. Susanne Lager (1895-1985)
9. Rosa Chacel (1898-1994)
10. María Zambrano (1904-1986)
11. Ayn Rand (1905-1982)
12. Hannah Arendt (1906-1975)
13. Simone de Beauvoir (1908-1986)
14. Simone Weil (1909-1943)
15. Raya Dunayevskaya (1910–1987)
16. Jeanne Hersch (1910-2000)
17. Elizabeth Anscombe (1917-2001)
18. Iris Murdoch (1919-1999)
19. Philippa Foot (1920-2010)
20. Graciela Hierro (1928-2003)
21. Françoise Collin (1928-2012)
22. Luce Irigaray (1930-)
23. Susan Sontag (1933-2004)
24. Sara Kofman (1934-1994)
25. Carol Gilligan (1936-)
26. Esperanza Guisán (1940-2015)
27. Marilyn Frye (1941-)
28. Julia Kristeva (1941-)
29. Victòria Camps (1941-)
30. Patricia Churchland (1943-)
31. Angela Davis (1944-)
32. Cèlia Amorós (1944-)
33. Adela Cortina (1947-)
34. Nancy Fraser (1947-)
35. Chantal del Sol (1947-)
36. Marta Nussbaum (1947-)
37. Adriana Cavarero (1947-)
38. Amèlia Valcàrcel (1950-)
39. Chantal Maillard (1951-)
40. Alícia Puleo (1952-)
41. Judith Butler (1956-)
42. Marina Garcés (1973-)

ACTIVITATS

1. Visualitza el següent vídeo: 

Anota els elements que defineixen el feminisme tal com s'exposa l'autora. Per què creus que és important per a les dones que tinguin una història de les filòsofes?

 

2. Llegeix els següents articles que tracten sobre l'exclusió de les dones de la història de la filosofia:

• https://www.elsaltodiario.com/el-rumor-de-las-multitudes/descubrimiento-mujeres-filosofia
• https://www.elespanol.com/mujer/mujeres-historia/20210604/mujeres-filosofia-todavia-injustamente-ignoradas-temario-ebau/585441999_0.html
• https://www.estarguapas.com/227434-nace-la-primera-enciclopedia-de-mujeres-filosofas

        Exposa les raons d'aquesta exclusió tal com argumenten les autores d'aquests articles.

3.    Forma un grup cooperatiu de tres persones i fes una monografia sobre una de les filòsofes de la llista anterior. Els punts a tractar en el desenvolupament del treball són els següents:

1. Breu biografia
2. Obres més importants amb una molt breu ressenya
3. Principal contribució a la filosofia
4. Importància i influència

Pel que fa a l'estructura de la monografia, consulta el post Com escriure una breu monografia en aquest blog.

Per a documentar-te, pots consultar les següents webs:

• https://es.wikipedia.org/wiki/Fil%C3%B3sofas
• https://historyofwomenphilosophers.org/ecc/#hwps
• http://www.ub.edu/seminarifilosofiagenere/filosofas/?lang=es
• https://www.mujeresenred.net/spip.php?page=autoras
• https://mujeresconciencia.com/?s=filosofas
• https://encyclopaedia.herdereditorial.com/wiki/P%C3%A1gina_principal
• https://www.inmujeres.gob.es/areasTematicas/estudios/serieEstudios/docs/pensadorasSigloXX.pdf

Viure sense filosofia

Josep Pradas és l'autor de l'article "Vivir sin filosofía", publicat a la revista llibertària Libre Pensamiento l'any 2015 (N. 84, pp. 72-77). El motiu d'aquest text és la progressiva desaparició de la filosofia com a disciplina en els estudis superiors, un fet que segueix a la seva marginació en els estudis de l'educació secundària, tant en l'ESO com en el batxillerat amb la darrera llei educativa, la LOMCE, vigent des del 2013. 

L'autor considera els motius de la pèrdua de presència de la filosofia en la cultura oficial, la que s'estableix des de les esferes del poder polític i econòmic. La raó última no es cap misteri, respon a les demandes del mercat capitalista i a la ideologia neoliberal que ha colonitzat pràcticament totes les formes de pensament i de vida social. D'aquí que el mateix autor es pregunti irònicament per a què serveix la filosofia i a qui l'interessa la filosofia, doncs les respostes a aquestes preguntes estan dirigides pels que detenten el poder i han fet de la cultura un altre dispositiu de control social. 

El panorama que dibuixa Pradas no és per estar content, al menys pels que defensem el valor de la filosofia. No té res d'estrany, per això mateix, que aquest autor ens proposi cercar alguna mena de refugi per a seguir fent filosofia, ja sigui la torre de Montaigne o el taller de Spinoza, una proposta que articularà uns anys més tard al seu llibre Els refugis del pensament, publicat l'any 2018, i del qual podeu llegir una breu ressenya que li vaig dedicar aquí.

Per tot plegat aquest article és del tot pertinent per tractar un dels aspectes de la primera unitat del curs de filosofía dedicada a la qüestió què és la filosofia. 

ACTIVITATS

Seguint el fil argumentatiu del text, podem enunciar un total de 10 qüestions per fer un formulari que serveixi de control de lectura i alhora per orientar un debat a classe:

1. Quin argument s'utilitza per justificar l'eliminació de la filosofia en els plans d'estudi?
2. Creus que tot el que s'ha d'estudiar ha de servir per trobar una bona feina, tal com pensen alguns responsables de centres educatius?
3. Per a què serveix la filosofia segons Josep Pradas?
4. En quin sentit la societat actual ha girat l'esquena al pensament i al coneixement?
5. Què ha passat perquè els publicistes hagin substituït avui dia els filòsofs?
6. Per què i de quina manera el poder polític i econòmic vol eliminar la filosofia?
7. Quin ha estat el somni constant dels filòsofs des dels orígens de la filosofia?
8. Per què al filòsof no li cal demanar permís per filosofar?
9. Quina solució proposen Deleuze i Guattari a la crisi actual de la filosofia?
10. Quins són els dos paranys en els quals els filòsofs han de procurar no caure? 

Llegeix atentament l'article i respon cadascuna d'aquestes preguntes. Llevat de la segona, la resta les pots respondre citant el text corresponent a la resposta amb indicació de la pàgina on es troba la cita.

Desenvolupament històric de la filosofia

La filosofia és una activitat intel·lectual que es desenvolupa en un temps i en un lloc determinats. Si volem comprendre els problemes que tracta cal situar els filòsofs i les seves filosofies en el context històric en el qual s'enquadren, atenent als diversos elements que defineixen la cultura del seu temps, com la política, l'economia, la tecnologia, la societat, la religió, l'art, etc.

Ara bé. En filosofia no hi ha un progrès tal com podem trobar en altres activitats intel·lectuals, com per exemple en la ciència, on hi ha una continua substitució de paradigmes i teories. Les idees filosòfiques coexisteixen en el curs del temps perquè es generen a partir de tot un seguit de preguntes sobre les grans qüestions a l'entorn de la nostra concepció del món i de l'ésser humà, la resposta de les quals sempre són temptatives i aproximacions.

Per tal de fer-se una idea general de la història de la filosofia, et presento aquest esquema del desenvolupament històric de la filosofia, assenyalant les seves èpoques, alguns dels filòsofos més importants, amb especial atenció als que surten a l'examen de Filosofia de la Selectivat (el nom dels quals s'escriu amb majúscules) i el problema principal que es va tractar en cada època.

ACTIVITATS

Identifica el problema filosòfic que tracta cadascuna de les següents afirmacions i digues a quina època de la història de la filosofia pertanya:

1. Mentre volia pensar que tot era fals, era necessari que jo, que ho pensava, fos alguna cosa.
2. Els filòsofs no han fet més que interpretar de diverses maneres el món, però del que es tracta és de transformar-lo.
3. La naturalesa es defineix per un primer principi material anomenat aigua.
4. La filosofia no és cap de les ciències naturals. (...) L'objectiu de la filosofia és la clarificació lògica dels pensaments.
5. Quan un home té una voluntat disposada a creure, estima la veritat creguda, i reflexiona sobre ella i abraça qualsevol raó que per a això trobi.
6. Tota intuïció en què es dóna alguna cosa originàriament és un fonament de dret del coneixement; (…) tot el que se'ns brinda originàriament (…) en la ‘intuïció’, cal prendre-ho simplement com es dóna, però també només dins dels límits en què es dóna.
7. L'individu ha lluitat sempre per a no ser absorbit per la tribu. Però cap preu és massa alt pel privilegi de ser un mateix.

Etimologia de la paraula "filosofia"

Una de les maneres més lúcides per comprendre el significat d'una paraula embolicada amb una gran quantitat de sentits,  com és el cas de la paraula "filosofia", és considerar la seva etimologia, això és, el sentit originari que se li va assignar quan va ser creada. I si tenim la sort de trobar un text d'un filòsof que tira del fil de l'etimologia i treu a la llum les seves implicacions per a l'ésser humà, aleshores ens farem una idea prou clara del que és la filosofia. 

Doncs bé. Tenim un breu text d'un dels grans filòsofs del segle XX en el que es troba aquesta afortunada coincidència. Ens referim a Karl Jaspers (1883-1969), un psiquiatra i filòsof alemany que participa de l'Existencialisme, una de les corrents filosòfiques més influents en la cultura europea en els dos primers terços del segle XX, i que va fer importants contribucions en la psiquiatria a través de la seva idea de la malaltia mental com a un aspecte de la personalitat i en la filosofia a través de la seva idea de llibertat com a imperatiu moral superior a la pau, entre moltes altres idees. Si vols saber-ne més d'aquest filòsof, et remeto a aquest article escrit per Ramón Alcoberro.

Jaspers és autor d'un breu llibre titulat La filosofia desde el punto de vista de la existencia, publicat el 1949. Els dos primers capítols estan explicats en aquest vídeo. El primer capítol porta per títol "¿Qué es la filosofía?" i ocupa només 8 pàgines. I en la cinquena pàgina trobem la definició etimològica de "filosofia", juntament amb una interpretació de la mateixa que amplia el seu sentit relacionant la cerca del saber amb la realització de l'ésser humà. Aquí el fragment en qüestió:

    La palabra griega filósofo (philósophos) se formó en oposición a sophós. Se trata del amante del conocimiento (del saber) a diferencia de aquel que estando en posesión del conocimiento se llamaba sapiente o sabio. Este sentido de la palabra ha persistido hasta hoy: la busca de la verdad, no la posesión de ella, es la esencia de la filosofía, por frecuentemente que se la traicione en el dogmatismo, esto es, en un saber enunciado en proposiciones, definitivo, perfecto y enseñable. Filosofía quiere decir: ir de camino. Sus preguntas son más esenciales que sus respuestas, y toda respuesta se convierte en una nueva pregunta.

    Pero este ir de camino —el destino del hombre en el tiempo— alberga en su seno la posibilidad de una honda satisfacción, más aún, de la plenitud en algunos levantados momentos. Esta plenitud no estriba nunca en una certeza enunciable, no en proposiciones ni confesiones, sino en la realización histórica del ser del hombre, al que se le abre el ser mismo. Lograr esta realidad dentro de la situación en que se halla en cada caso un hombre es el sentido del filosofar.

    Ir de camino buscando, o bien hallar el reposo y la plenitud del momento —no son definiciones de la filosofía. Esta no tiene nada ni encima ni al lado. No es derivable de ninguna otra cosa. Toda filosofía se define ella misma con su realización. Qué sea la filosofía hay que intentarlo. Según esto es la filosofía a una la actividad viva del pensamiento y la reflexión sobre este pensamiento, o bien el hacer y el hablar de él. Sólo sobre la base de los propios intentos puede percibirse qué es lo que en el mundo nos hace frente como filosofía.

ACTIVITATS

a) grupalment (per parelles):

1. Què és més fidel al sentit etimològic de la paraula "filosofia", aprendre a filosofar (cercar el saber fent-se preguntes) o bé ensenyar filosofia (delimitar un saber atenent a les respostes obtingudes). Raona la resposta segons el que es diu en el primer paràgraf del fragment citat.
2. Quina de les dues accions anteriors creus que es fa a les classes de filosofia?
3. Què dóna més satisfacció a l'ésser humà: trobar una veritat o cercar-la? Raona la resposta segons el que es diu en el segon paràgraf del fragment citat.
4. És filosofia escoltar una classe de filosofia en la qual el professor diu el que han pensat els filòsofs? Raona la resposta segons el que es diu en el tercer paràgraf del fragment citat.
5. Llegiu el segon paràgraf de l'epígraf "¿Por qué es «grande» un filósofo?" de l'esmentat article de R. Alcoberro i expliqueu amb les vostres paraules els tres criteris que segons Jaspers fan gran a un filòsof. Digueu un exemple que pugui il·lustrar cadascun d'aquests criteris.

b) individualment (per a la propera classe):

Llegeix el capítol 8 de l'esmentat llibre de Jaspers i respon les següents conclusions:

1. Digues amb les teves paraules què enten per filosofia l'autor. 
2. Enumera tots els matisos de la definició de filosofia que exposa l'autor. 
3. Assenyala quina és la conclusió a la que arriba l'autor.

La pregunta filosòfica

És el mateix interrrogar i preguntar? Quina diferència hi ha entre demanar una resposta i plantejar un problema? En què consisteix la filosofia, en la comunicació d'un saber o en la fabricació dels conceptes amb els que es construeix el saber? Si no responem de manera prou satisfactòria a aquestes qüestions, no tindrem cap confiança quan hàgim de discriminar una determinada activitat intel·lectual com a filosòfica o no filosòfica, perquè hi ha diferents maneres de pensar i només algunes són pròpies de la filosofia.

Per a respondre aquestes qüestions tenim la fortuna de comptar amb l'ajuda d'un dels gran filòsofs de la segona meitat del segle XX, Gilles Deleuze (1925-1995). Disposem d'un document excepcional, L'Abécédaire de Gilles Deleuze, l'únic document de TV del filòsof, que consisteix en una sèrie de tres entrevistes, que sumen més de set hores, que li va fer Claire Parnet, una antiga alumna i amiga, entre 1988 i 1989, i que es va emetre en TV el 1996, després de la mort del filòsof d'acord amb la seva voluntat. Deleuze no és un filòsof que s'entengui de manera fàcil i sencilla, però en aquesta ocasió va parlar de manera pedagògica a l'abast de la gent. Posteriorment a la producció d'aquesta entrevista, Deleuze va publicar amb el seu amic Guattari el llibre Què és la filosofia? (1991).

L'Abecedari de Gilles Deleuze està dividit en vint-i-quatre paraules, cadascuna de les quals comença amb una de les lletres de l'abecedari francès, llevat de la X i la Y. La lletra Q està dedicada a la Question (Pregunta). A l'entrevista esmentada més amunt la trobem a  partir de 6:17:30. Però cal dir que falten els primers cinc paràgrafs de la transcripció, llevat de les darreres lìnies del cinquè. Per sort, també disposem de la transcripció completa d'aquest tema, que reproduïm a continuació:

Claire Parnet: Bueno, “Q” es “Question” [“Pregunta”]. La filosofía sirve para plantear preguntas, problemas, y las preguntas se fabrican. Y, como dices, el objetivo no consiste tanto en responderlas, sino en salir de las mismas. Así, por ejemplo, salir de la historia de la filosofía era para ti crear nuevas preguntas. Pero aquí, en una entrevista, no se te hacen preguntas, no son verdaderas preguntas. Así, pues, ¿cómo voy a salirme y cómo vas a salirte de ellas? ¿Cómo hacemos una elección forzosa? De primeras, ¿cuál es la diferencia entre una pregunta en los media y una pregunta en filosofía, empezando por el principio?

Gilles Deleuze: Uf, es difícil, porque… Es difícil porque, en los media, la mayor parte del tiempo, o en la conversación corriente, digamos, no hay pregunta, no hay problema. Hay interrogaciones. Si digo “¿Cómo estás?”, no se trata de un problema. Son interrogaciones, se interroga. Si observas el nivel habitual de la televisión, incluso en emisoras muy serias, se trata de interrogaciones. “¿Qué piensa de esto?”. No es un problema, es una interrogación. “¿Qué opina? Bueno, yo creo que…”. Por eso la tele no es muy interesante, porque no creo que la opinión de la gente tenga mucho interés muy vio. Si me dicen: “¿Crees en Dios?”, se trata de una interrogación. ¿Dónde está el problema?, ¿dónde está la pregunta? No hay pregunta, no hay problema.

Y además, si planteáramos preguntas, si planteáramos problemas en una emisión televisiva, en efecto, habría que… como en Océaniques. Sí, de acuerdo, pero no suele suceder. Que yo sepa, los programas de tema político no incluyen ningún problema. Sin embargo, por ejemplo, actualmente podríamos decir a la gente. “¿Cómo se plantea la cuestión china?”. Ahora bien, no se pregunta, ¡se llama a especialistas sobre China que nos dicen cosas sobre la China actual que uno podría decir por sí mismo sin saber una palabra sobre China! Es pasmoso… Así que no se trata en modo alguno de un dominio… Vuelvo a mi ejemplo porque es jugoso… Dios, va, Dios: ¿cuál es el problema o la pregunta de Dios? Pues bien, no es “¿Crees o no en Dios?” lo que no interesa mucho a la gente. ¿Qué se quiere decir cuando se dice la palabra “Dios”? ¿Quiere decir…? Imagino las preguntas; puede querer decir: “¿Vas a ser juzgado después de tu muerte?”. ¿En qué medida es eso un problema? Porque establece una relación problemática entre Dios y el instante del Juicio. ¿Acaso Dios es un juez? Esa es una pregunta. Bueno… Y además, supongo que nos dicen…. Pascal, ah, sí, Pascal escribió un texto célebre, la apuesta: ¿Dios existe o no existe? Uno apuesta, y luego lee el texto de Pascal, y uno se da cuenta de que no se trata de eso en absoluto. ¿Por qué? Porque él plantea otra pregunta. La pregunta de Pascal no es “¿Dios existe o no existe?”, que al fin y al cabo no sería una pregunta muy interesante. La pregunta es: ¿Cuál es el mejor modo de existencia? ¿El modo de existencia de aquel que cree que Dios existe o el modo de existencia de aquel que cree que Dios no existe? De tal suerte que la pregunta de Pascal no atañe en absoluto a la existencia o la no existencia de Dios; atañe a la existencia de aquel que cree que Dios existe y la existencia de aquel que cree que Dios no existe. Por razones que Pascal desarrolla, y que le pertenecen, pero que son muy decibles, él piensa que aquel que cree que Dios existen tiene una existencia mejor que aquel que cree que Dios no existe. Es su asunto, es el asunto pascaliano. Hay ahí un problema, hay una pregunta. Como puede verse, ya no se trata de la pregunta de Dios; hay una historia subyacente de las preguntas y de las transformaciones de unas preguntas en las otras.

Asimismo, cuando Nietzsche dice “Dios ha muerto”, no es lo mismo que “Dios no existe”. Entonces, puedo decir… Si digo “Dios ha muerto”, ¿a qué pregunta remite esto, que no es la misma que cuando digo “Dios no existe”? Y además, si leemos a Nietzsche nos damos cuenta de que Dios, de que a Nietzsche le atrae absolutamente sin cuidado que Dios haya muerto, porque a su través él plantea otra pregunta… A saber, que si Dios ha muerto, no hay razón para que el hombre no haya muerto a su vez, y que por lo tanto hay que encontrar algo distinto del hombre, etc. Lo que le interesa no es que Dios haya muerto: lo que le interesa es la llegada de algo distinto que el hombre.

En fin, todo esto… Este es el arte de las preguntas y de los problemas, y yo creo que desde luego puede practicarse en televisión, o en los media, pero con ello se haría un tipo de emisión muy especial. Se trata de la historia subyacente de los problemas y de las preguntas, mientras que, tanto en la conversación ordinaria como en los media, se permanece en el mero ámbito de las interrogaciones. No hay más que ser, no sé, se puede citar; sí, todo esto es póstumo: La hora de la verdad. Si La hora de la verdad consiste de veras en interrogaciones, entonces. “Señora Veil, ¿cree usted en Europa?”. Va, de acuerdo… ¿Qué quiere decir “creer en Europa?”. Lo interesante es: ¿qué es el “problema de Europa”? El problema de Europa, pues bien, te lo voy a decir, porque así… tendré, por una vez, un pensamiento (es lo mismo que China en la actualidad). Todos piensan en preparar Europa, en llevar a cabo la uniformización de Europa; se interrogan al respecto sobre cómo se van a uniformizar los seguros, etc., y luego se encontrarán, en la place de la Concorde, con un millón de tipos procedentes de todas partes, de Holanda, de Alemania, etc., y no podrán dominar la cosa, no la dominarán. Muy bien, y entonces en ese momento harán venir a especialistas para decir “¿Cómo explican que haya holandeses en la place de la Concorde? Sí, bueno, es porque hemos hecho, etc.”. O sea, pasarán al lado de las preguntas en el momento en el que había que hacerlas. En fin, queda un poco confuso todo esto…

CP: No, pero, por ejemplo, durante años has leído un periódico, y me parece que ya lo lees todos los días. Le Monde o Libération. Hay algo en el ámbito de la prensa y de los media, que, precisamente, lleva a no plantear esas preguntas…

GD: Uf, en fin, tengo menos tiempo, no sé….

CP: ¿Te repugnan?

GD: Pues sí. Escucha: uno aprende, de veras, uno tiene la impresión de aprender cada vez menos… No, yo estoy dispuesto, me gustaría aprender cosas; uno no sabe nada, uno no sabe nada, uno no sabe en absoluto. Ahora bien…. como los diarios tampoco nos dicen nada, no sé bien hacia dónde va la cosa…

CP: Pero tú, por ejemplo, cada que ves el telediario, porque es la única emisión que nunca te pierdes, ¿tienes una pregunta que formular cada vez que no es formulada, que es olvidada por los media?

GD: Uf, no sé decir… No sé.

CP: Pero tú percibes más bien que nunca se plantean, vaya…

GD: Bueno, yo creo que, en última instancia, no podrían plantearse las preguntas. Si sacas la historia de Touvier, no se pueden plantear las preguntas (por sacar una historia muy reciente). Detienen a Touvier, va. ¿Por qué ahora? Va, de acuerdo. Todo el mundo dice: “¿Por qué ha estado protegido?”, pero todo el mundo sabe perfectamente que debe haber historias, que él era jefe del servicio de información, y que debía tener informaciones sobre la conducta de los altos dignatarios de la Iglesia en la época de la guerra, etc. Todo el mundo sabe de lo que estaba al corriente, pero se dice que no se planteen las preguntas y que no habrán de plantearse. Todo eso es lo que se llama un consenso. Un consenso es la convivencia, la convención con arreglo a la cual se sustituirán las preguntas y los problemas por simples interrogaciones. Interrogaciones del tipo: “¿Cómo estás?”. Es decir… Sí….: “Mira, tal convento le ocultó”, porque todo el mundo sabe que no es de eso de lo que se trata.

CP: Yo soy menos optimista…

GD: Todo el mundo sabe, todo el mundo sabe. Pongo otro ejemplo reciente: entre los renovadores de derecha y los aparatos de derecha, todo el mundo sabe de qué se trata. Los diarios nos dicen que… No nos dicen ni palabra. Todo el mundo sabe… No sé, lo digo así.

A mí me parece evidente que entre los renovadores de derecha hay un problema interesante. Son tipos; no es que sean particularmente jóvenes, su juventud consiste en lo siguiente: no es más que una tentativa de la derecha para zarandear a los aparatos del partido, que siguen siendo aparatos centralizados en París. O sea: quieren una independencia de las regiones. Esto es muy interesante, absolutamente interesante. Pero nadie insiste en ese aspecto, y el empalme con Europa significa que quieren hacer no una Europa de las naciones, quieren hacer una Europa de las regiones, quieren que la verdadera unidad sea regional e interregional, y no nacional e internacional.

Ahora, eso es un problema, y los socialistas, a su vez, tendrán ese problema entre tendencias regionalistas y tendencias… Pero los aparatos de partido, las federaciones provinciales en los sindicatos de, en los… mecanismos del partido, las federaciones, se funciona conforme a la manera antigua, a saber: todo debe volver a subir a París, y el peso… es muy centralizado. Y en este tema los renovadores de derecha son un movimiento antijacobino, y a la izquierda también lo tendrá….

Bueno, entonces pienso, en efecto, que habría que hacerles hablar de eso, pero no dirán nada y se negarán a hablar de ello; se negarán a hablar de ello porque… ¡en ese momento se ponen al descubierto! No responderán nunca más que a interrogaciones. Ahora bien, las interrogaciones no son nada: son una conversación. Las interrogaciones no tienen ningún interés, vaya. La conversación nunca ha tenido (las discusiones no tienen ningún interés). La tele, salvo casos excepcionales, está condenada a las discusiones, a las interrogaciones, a todo eso. Pero eso no vale nada. Tampoco es que sea mentiroso: es insignificante. Ningún interés, vaya…

CP: Yo soy menos optimista que tú. Tengo la impresión de que Anne Saint-Clair que está en el consenso, no se da cuenta. Piensa que plantea buenas preguntas, que no se queda para nada en la interrogación.

GD: Pues sí, pero ese es su negocio; estoy seguro de que ella está muy contenta de sí misma, sí, sí. Eso es seguro, seguro, pero no es su negocio.

CP: Tú nunca aceptas ir a la televisión. Foucault y Serres lo hicieron. ¿Se trata de una realidad al estilo de Beckett? ¿Odias la televisión? ¿Por qué no quieres salir en la televisión? ¿Por todas esas razones?

GD: Bueno, ¡la prueba es que estoy saliendo! Pero mi razón para no salir es exactamente la que acabo de decir: yo no tengo ganas de tener conversaciones, discusiones con la gente. No soporto las interrogaciones. No me interesa, y no soporto las discusiones. Discutir sobre cosas cuando nadie sabe de qué problema se trata, de… Bueno, reanudo mi historia de Dios: ¿se trata de la inexistencia de Dios?, ¿de la muerte de Dios?, ¿de la muerte del hombre?, ¿de la existencia de Dios?, ¿de la existencia de aquel que cree en Dios?, etc. Es una empanada, es muy fastidioso, y luego cada uno habla cuando le toca el turno, y todo eso. Pero, en fin, es la domesticidad en estado puro, con el añadido de un presentador pendejo… No, por favor; piedad, piedad….

CP: En fin, lo principal es que tú estés ahí hoy, respondiendo a nuestras pequeñas interrogaciones…

GD: ¡A título póstumo!

CP: Sí.

ACTIVITATS

    Llegiu aquesta entrevista i repongueu les següents qüestions:

    a) Individulment:

1. Per què, segons Deleuze, la pregunta "Déu existeix o no existeix?" no té interès per a la filosofia, però sí que ho té la pregunta "quina és la millor manera d'existència, la d'aquell que creu que Déu existeix o la d'aquell que creu que Déu no existeix?".
2. Com defineix Deleuze la paraula "consens".
3. Per què Deleuze menyspreua els media (els mitjans de comunicació).
4. Per què els media i en particular la TV representen "la domesticidad en estado puro" tal com diu Deleuze.

 b) Grupalment (per parelles):

1. Penseu i escriviu una pregunta en la que es plantegi un problema que permeti anar fent  variacions de l'enunciat de la pregunta i avançar en la reflexió del problema. Imagineu cada nova pregunta com si es dibuixés el desplegament d'una espiral reflexiva, on cada volta representa una nova mirada del problema. A manera d'exemple, si partiu de la pregunta "Déu ha mort tal com afirma Nietzsche?", podeu prendre com a primera variació la pregunta "quina mena de novetat en l'ésser humà podem esperar de l'acceptació de la mort de Déu?". A partir d'aquí aneu transformant aquesta pregunta enunciant altres preguntes, com per exemple: "si Déu ha mort, som més o menys lliures?"; sense el poder omnipotent de Déu tot està permès o pel contrari només podem fer el que ens permet la necessitat del món físic sense la intervenció de Déu?". Feu fins a tres preguntes a partir de la primera pregunta i no perdeu el fil d'una determinada problemàtica en la seqüència de les preguntes de tal manera que es vagi orientant el vostre pensament.
2. Coneixeu algun programa de TV (que no sigui la sèrie "Merlí") o canal de Podcast o de Youtube en el que es parli de filosofia? Quin? Si no coneixeu cap, feu una recerca a internet, digueu quins heu trobat i feu una breu descripció dels mateixos. Com a ajuda us dic que a RTVE, TV3 i a la UNED trobareu alguns programes dedicats a la filosofia, però hi ha molts més.