Divisions de la filosofia

La filosofia va nèixer a l'Antiga Grècia amb una primera generació de filòsofs anomenats presocràtics (anteriors a Sòcrates), el primer dels quals va ser Tales de Milet (s. VII a. C.). I no va nèixer com a un saber sinó com a una actitud racional i crítica que disposava per a l'enteniment de la natura. En aquest primer moment, al saber o coneixement resultant d'aquesta actitud  no hi havia cap diferència entre la perspectiva filosòfica i la perspectiva científica; aquesta distinció es va establir posteriorment amb els sofistes i Sòcrates (s. V a. C.). Amb aquesta segona generació de filòsofs, aquella actitud va adoptar un nou propòsit i va fer que s'orientés la mirada vers la nostra subjectivitat, les formes de pensar i els trets de la condició humana. En aquest moment es comença a diferenciar el coneixement que té com a objecte els fenomens de la natura (la ciència) del que té com a objecte el pensament i les accions humanes (la filosofia i altres sabers humanístics). 

A mesura que es va anar ampliant el coneixement de les coses i de nosaltres mateixos, aquest coneixement es va anar especialitzant per tal de poder aprofundir en el mateix amb propòsits, procediments i conceptes específics per als objectes de coneixement tractats. Aquest procés va tenir un desenvolupament molt gran en tres moments històrics: l'Helenisme (s. III a.C. - II d. C.), la Revolució Científica (s. XVI - XVII) i la institucionalització de les ciències en la Universitat (s. XIX). 

La filosofia es va començar a estucturar com a un conjunt de sabers complementaris amb les primeres grans escoles filosòfiques, l'Acadèmia de Plató (fundada al voltant del 387 a. C.) i el Lliceu d'Aristòtil (fundada el 335 a. C.), en les quals es va sistematitzar el coneixement humà i es van establir les primeres divisions de la filosofia, sobretot amb el Lliceu que estava organitzat d'una manera semblant a les nostres universitats. Però la filosofia també va quedar afectada per la constitució de les diverses ciències com a sabers autònoms, la qual cosa va comportar una limitació de les contribucions de la filosofia al coneixement,  així com va generar noves disciplines filosòfiques que prenien com a objecte d'estudi el coneixement de les noves ciències. 

Com a resultat d'aquest procés d'ampliació, especialització i fragmentació dels diferents sabers, la qual cosa representava no només una desintegració de la unitat del saber sinó també de la cultura, el filòsof de la història Giambattista Vico (1668-1744) va defensar la seva reintegració posant en valor les seves semblances pel que fa a la seva ordenació taxonòmica, així com les seves implicacions en la jerarquia del saber. La seva proposta la va representar en forma d'un dinàmic arbre del coneixement que pots veure aquí:

Cal advertir que les divisions de la filosofia han canviat al llarg de la història de la filosofia. De fet els gran filòsofs han proposat una divisió en disciplines segons els seus interessos, l'objecte de les seves ocupacions i el valor que aquestes disciplines tenen, segons el seu parer, per a la filosofia. A més a més, algunes divisions han quedat subsumides en altres sabers, com ha succeït amb la Filosofia natural o Cosmologia,  que avui s'estudia a les Facultats de Física, i amb la Teologia natural o racional i la Teodicea, que avui s'estudia a les Facultats de Teologia. I algunes disciplines filosòfiques s'han independitzat i han esdevingut ciències, com ha succeït amb l'Antropologia, la Psicologia i la Sociologia. D'altra banda, algunes disciplines han anat delimitant el seu objecte d'estudi a mesura que s'han constituït noves ciències, tal com ha succeït amb la Filosofia política (que s'ocupa del que hauria de ser en les relacions entre l'individu i l'estat) en relació amb la Ciència política (que s'ocupa dels fets polítics). 

Amb totes les consideracions anteriors et presento el següent Esquema de les divisions de la filosofia: 

ACTIVITATS

1. Digues 3 preguntes que consideris que es plantegen des de la filosofia i assenyala la disciplina a la qual pertanya cadascuna.

2. Identifica l'objecte del coneixement que està implícit en cadascun dels següents problemes: 

1. Com podem saber que no és un engany el que coneixem del món?
2. Per què hi ha alguna cosa en lloc de res?
3. Quina acció és la moralment correcta?
4. Podem diferenciar la ment de l'ànima?

3. Assenyala la idea principal en cadascun dels següents textos i tracta d'explicar-la amb les teves paraules. Després de fer aquesta anàlisi, identifica l'àmbit de coneixement i la disciplina filosòfica que representen el domini temàtic de cada text.

1. Obra de tal manera que la màxima de la teva voluntat sempre pugui valer al mateix temps com a principi d'una legislació universal. KANT
2. Un raonament és un discurs en el qual acceptades certes coses, necessàriament es dóna alhora, a través d'allò establert, una cosa diferent del que s'estableix. Hi ha demostració quan el raonament parteix de coses veritables i primordials, o de coses el coneixement de les quals s'origina a través de coses primordials i veritables, en canvi, és dialèctic el raonament construït a partir de coses plausibles. ARISTÒTIL
3. L'Art té com a objectiu la representació sensible d'allò bell. (...) El contingut de l'art està format per la idea, representada sota una forma concreta i sensible. La tasca de l'art consisteix a conciliar, formant amb ells una lliure totalitat, aquestes dues parts: la idea i la seva representació sensible. HEGEL 
4. Evidentment cal adquirir la ciència de les causes primeres, ja que diem que hom sap, quan creiem que es coneix la causa primera. Es distingeixen quatre causes. La primera és l'essència, la forma pròpia de cada cosa, perquè el que fa que una cosa sigui, està tota sencera en la noció d'allò que ella és; i la raó de ser primera és, per tant, una causa i un principi. La segona és la matèria, el subjecte; la tercera el principi del moviment; la quarta, que correspon a la precedent, és la causa final de les altres, el bé, perquè el bé és la fi de tota producció. ARISTÒTIL