Diccionari filosòfic de Descartes

Observació preliminar:

La definició d'un mot filosòfic és una competència que ha d'assolir l'alumnat que cursa la història de la filosofia al segon curs de batxillerat. Es tracta d'una competència cognitiva i consisteix en explicar el significat que té un determinat mot en el text en el que es troba. A l'estructura de l'examen de Selectivitat s'exigeix aquesta competència a la Pregunta 2 de l'Exercici 1, on es demana definir dos mots de manera força breu, entre cinc i vint paraules. La valoració d'aquesta pregunta és només d'1 punt sobre 10. Però cal advertir que el coneixement dels conceptes fonamentals d'un filòsof és clau per al desenvolupament i la orientació de les altres preguntes de la prova de Selectivitat. En aquest sentit, convé fer la següent classificació temàtica dels conceptes aquí presentats:

Epistemologia

Anàlisi
Dubte metòdic
Enumeració
Evidència
Geni Maligne
Idea
Intuició
Innatisme
Mètode
Racionalisme
Síntesi

Metafísica

Cogito

Cogito ergo sum

Déu

Extensió

Racionalisme

Substància

Psicologia

Ànima

Cos

Dualisme. Paral·lelisme psicofísic

Passió

Física

Mecaniscisme

Món

Hi ha enciclopèdies i diccionaris de filosofia, així com webs de filosofia, en els quals podem trobar les difinicions dels conceptes que van crear o utilitzar els filòsofs. Però aquestes definicions acostumen a superar les vint paraules, el nombre màxim establert a la prova de Selectivitat. Amb el següent diccionari volem facilitar el seu estudi a l'alumnat, així com la preparació de l'esmentada prova. Cal advertir que incloem els diferents sentits que té un mot en cada filòsof. Per tant, cal triar el sentit adequat al text a comentar i al tema tractat en el mateix text. I també cal dir que incloem extensions en l'explicació dels significats dels mots per facilitar la seva comprensió, però aquestes parts de la definició es poden suprimir en la prova de Selectivat.

La font que hem utilitzat per a cada definició és el Diccionari de Filosofia de José Ferrater Mora perquè és l'obra de referència i de consulta més important en llengua castellana i del qual hi ha una edició digital. La primera consulta la farem en l'edició abreujada i si no es troba aquí la informació que ens cal aleshores farem una segona consulta en l'edició completa. Només quan no trobem la informació que ens cal en aquestes obres, consultarem altres fonts. En el cas de Descartes, hem consultat els llibres Descartes y el racionalismo de G. Rodis-Lewis i Racionalismo, Empirismo, Ilustración, volum 6 de la Historia de la filosofía editat per Siglo XXI i dirigit per Yvon Belaval. El capítol dedicat a Descartes i el Cartesianisme ha estat escrit pel mateix G. Rodis-Lewis. 

Per últim cal dir que no existeix una edició en català de l'esmentat diccionari. El primer redactat de cada definició ho he fet en castellà seleccionant els textos adients de les fonts abans esmentades. Posteriorment he fet la traducció al català. 

Conceptes de Descartes (en castellà):

Alma. La única forma sustancial del cuerpo. Es uno de los dos compuestos del ser humano, siendo el otro el cuerpo. Alma y cuerpo son dos sustancias heterogéneas, pero interactúan entre ellas. El alma es afectada por el cuerpo y puede actuar sobre el cuerpo a través del cerebro (glàndula pineal). Descartes prefirió usar el término espíritu al de alma para disociar la res cogitans de la función vital del cuerpo (animismo) y de cualquier dependencia del cuerpo. (v. Cogito)

Análisis. El segundo de los preceptos del método cartesiano que consiste en dividir cada una de las dificultades que se examinan en tantas partes como se pueda y sea necesario para mejor resolverlas. Se concibe con el sentido matemático de una resolución, es decir, se resuelve lo complejo en lo simple, esto es, las naturalezas simples que se expresan en ideas claras i distintas conocidas mediante la intuición. A partir de ellas se deducen ideas más complejas y oscuras. Se contrapone a la síntesis. No obstante, análisis y síntesis son complementarios: una vez analizado un todo en sus partes componentes, la recomposición sintética de estas partes tiene que dar por resultado el todo del que se había partido. 

Cogito. Una cosa que piensa (res cogitans), es decir, un espíritu, una mente, una razón. Define el pensamiento por la conciencia, por lo que incluye en el pensamiento todas las operaciones mentales conscientes o actos intelectuales: entender, querer, imaginar, sentir, soñar, juzgar, dudar, etc. 

Cogito ergo sum. Pienso, luego existo. El primer principio indubitable al que llega Descartes (al dudar de mi existencia pruebo que mi esencia es el pensar, puesto que al dudar pienso), una verdad que pueda ser creída por sí misma, y que prueba la distinción real entre el alma (una entidad espiritual, un yo pensante) y el cuerpo (una entidad material). 

Cuerpo. En último término es espacio lleno (pues Descartes niega la existencia del vacío); es una cosa extensa caracterizada por la simultaneidad del movimiento de sus partes. Se concibe geométricamente: es una cantidad de tres dimensiones que adopta una figura, es decir, un modo de la extensión.

Dios. Substancia infinita y perfecta. Propiamente es la única substancia en sentido estricto. Es la causa del espíritu, el yo pensante (res cogitans) y de las cosas externas (res  extensa). Y es la garantía de la coincidencia entre las evidencias y sus existencias correspondientes. La demostración de la existencia de Dios permite superar el solipsismo de la conciencia y dar paso al reconocimiento de una realidad objetiva y a la intersubjetividad del conocimiento. 

Dualismo. Doctrina que afirma la existencia de dos substancias, la material y la espiritual. Se opone a monismo, doctrina que afirma una única sustancia. Sentido psicológico: reducción de la esencia humana al alma y de la esencia de las cosas externas, incluyendo al resto de los seres vivos, a la extensión. En relación al problema de la relación alma-cuerpo, Descartes postula por primera vez la doctrina del paralelismo psicofísico, según la cual los procesos psíquicos son paralelos a los procesos físicos, es decir, hay correspondencia entre ambas clases de procesos sin que haya entre ellos relación de causalidad.

Duda metódica. Modo de entender la duda como método y no como actitud. La duda es un punto de partida,  se cuestiona la validez de todos los supuestos, para alcanzar una evidencia que pruebe la validez de una proposición. Así en la proposición "Cogito ergo sum", donde la evidencia de la existencia del yo pensante surge del propio acto de dudar puesto que al dudar alguien piensa.

Enumeración. Es el cuarto y último precepto del método cartesiano. Consiste en hacer una comprobación del análisis y la síntesis para asegurar que no hemos omitido ningún elemento. Sirve para cerrar el proceso deductivo de los dos preceptos anteriores que siguen a la intuición.

Evidencia. Es el primer precepto del método cartesiano. La comprensión directa e inmediata de la verdad de una proposición por medio de una intuición, es decir, una simple inspección del espíritu. La evidencia és el único criterio de certeza (la seguridad de haber alcanzado una verdad indubitable) y debe poseer las notas de claridad (la presencia inmediata d'una idea en la mente) y distinción (la separación de una idea de las otras ideas). Descartes llama a las ideas que poseen estas notas  naturalezas simples. La evidencia primaria es el Cogito.

Extensión. Designa la cualidad de lo extenso, es decir, el carácter de la situación de algo en el espacio. Se identifica con el espacio. Descartes prefirió usar la expresión 'cosa extensa' (res extensa) al término 'espacio'. Algunas de sus propiedades son la continuidad, la exterioridad, la reversibilidad, la divisibilidad, la homogeneidad y la tridimensionalidad. Constituye la esencia de los cuerpos y no hay que confundirla con las propiedades sensibles de los mismos. No es un atributo sensible, sino inteligible, y permite conocer la materia o substancia corporal. Las únicas formas inteligibles de la extensión son la figura y el movimiento.

Genio maligno. Hipótesis postulada para agotar completamente la serie de posibles dubitaciones que incluye las verdades matemáticas. 

Idea. Sentido gnoseològico: Las ideas son las cosas mismas en tanto que vistas mediante la intuición (v.). Por tanto, son resultados de la actividad de un sujeto cognoscente, son conceptos del espíritu humano. Las ideas verdaderas y adecuadas tienen su origen en Dios, la primera sustancia pensante, y en consecuencia las posee la substancia pensante humana creada por Dios. De aquí el postulado del innatismo (v.). Además de las ideas innatas, se reconocen otros dos tipos de ideas en la mente: las adventicias (que tienen su origen en los sentidos) y las facticias (que tienen su origen en la imaginación). Estas otras ideas son engañosas o falsas.

Intuición. Un acto del espíritu único o simple (se opone a la deducción que consiste en una serie o sucesión de actos) que aprehende las naturalezas simples, así como las relaciones inmediatas entre estas naturalezas. Tiene tres propiedades: a) ser acto de pensamiento puro; b) ser infalible; c) aplicarse a los juicios (actos simples del pensamiento) y las relaciones entre juicios.

Innatismo. Doctrina que afirma que hay ciertas ideas, principios, nociones, máximas que són innatas, es decir, que poseen el alma, el espíritu, la mente, etc. de todos los hombres sin excepción. Descartes adoptó un innatismo extremo al afirmar que hay ideas innatas (las ideas de Cogito, Extensión y Dios). En cambio, Locke adoptó un innatismo moderado al afirmar que hay principios evidentes por sí mismos, como los razonamientos matemáticos, pero no proclamó que sean innatos.

Mecanicismo. Concepción del mundo propia de la razón mecánica, según la cual la máquina como objeto y la mecánica como rama de la física constituyen el modelo de explicación racional de la realidad. Descartes defendió el mecanicismo únicamente en relación a la substancia extensa, dejando de lado la substancia pensante. Consideró que todos los cuerpos tienen una estructura comparable a la de una máquina, de modo que  pueden explicarse a base de modelos de máquinas.

Método. De tipo logístico, consiste en afirmar la existencia de principios (cosas, leyes, etc.) y en deducir a partir de ellos el resto. De alcance universal, contiene una serie de reglas de invención o de descubrimiento (evidencia, análisis, síntesis y enumeración) que no dependen de la particular capacidad intelectual de quien las use. A diferencia de la demostración (que consiste en hallar la razón por la cual una proposición es verdadera), el método trata de hallar la proposición verdadera, por lo que es concebido para conducir bien la razón y buscar la verdad en las ciencias.

Mundo. Es una masa continua e inerte cuyo primer movimiento ha sido causado por Dios. Los cuerpos se desplazan a partir de este movimiento inicial sin que intervenga ninguna fuerza. La materia se reduce a su atributo principal, la extensión, e identifica el espacio y el cuerpo por lo que niega el vacío. La contradicción de los supuestos metafísicos de su física con la observación hizo que fuera rápidamente superada por la física de Galileo y Newton.

Sustancia. Sentido metafísico: aquello que existe de tal modo que no necesita ninguna otra cosa para existir. Sentido gnoseológico: cualquier propiedad, cualidad o atributo cuya idea real está en nosotros. Hay que advertir que en ambos sentidos sólo Dios es verdaderamente sustancia. La sustancia pensante y la sustancia extensa reciben de Dios la causa última de su existencia.

Síntesis. El tercer precepto del método cartesiano, que es una composición de lo previamente descompuesto. (v. Análisis)

Pasión. Afección del alma, diferente de la conducta concebida como acción del alma. En la pasión el alma experimenta algo y resulta por ello alterada. Hay seis pasiones fundamentales: la admiración, el amor, el odio, el deseo, la alegría y la tristeza. Las pasiones no forman parte del pensamiento porque su origen no está en el alma sino en los movimientos del cuerpo.

Racionalismo. Sentido metafísico: doctrina que afirma que la realidad es, en último término, de carácter racional. Sentido gnoseológico: doctrina que afirma que el único órgano adecuado o completo del conocimiento es la razón, de modo que todo conocimiento verdadero tiene origen racional. Filosofia del siglo XVII: expresión de un supuesto metafísico y a la vez religioso por el cual se hace de Dios la suprema garantía de las verdades racionales y, por consiguiente, el apoyo último de un universo concebido como inteligible.

Conceptes de Descartes (en català):

Ànima. L'única forma substancial del cos. És un dels dos compostos de l'ésser humà, sent l'altre el cos. Ànima i cos són dues substàncies heterogènies, però interactuen entre elles. L'ànima és afectada pel cos i pot actuar sobre el cos a través del cervell (glàndula pineal). Descartes va preferir usar el terme esperit al d'ànima per a dissociar el cap de bestiar cogitans de la funció vital del cos (animisme) i de qualsevol dependència del cos. (v. Cogito)

Anàlisi. El segon dels preceptes del mètode cartesià que consisteix a dividir cadascuna de les dificultats que s'examinen en tantes parts com es pugui i sigui necessari per a millor resoldre-les. Es concep amb el sentit matemàtic d'una resolució, és a dir, es resol el complex en el simple, això és, les naturaleses simples que s'expressen en idees clares i diferents conegudes mitjançant la intuïció. A partir d'elles es dedueixen idees més complexes i fosques. Es contraposa a la síntesi. No obstant això, anàlisi i síntesi són complementaris: una vegada analitzat un tot en les seves parts components, la recomposició sintètica d'aquestes parts ha de donar per resultat el tot del qual s'havia partit.

Cogito. Una cosa que pensa (res cogitans), és a dir, un esperit, una ment, una raó. Defineix el pensament per la consciència, per la qual cosa inclou en el pensament totes les operacions mentals conscients o actes intel·lectuals: entendre, voler, imaginar, sentir, somiar, jutjar, dubtar, etc.

Cogito ergo sum. Penso, doncs existeixo. El primer principi indubtable al qual arriba Descartes (en dubtar de la meva existència provo que la meva essència és el pensar, ja que en dubtar penso), una veritat que pugui ser creguda per si mateixa, i que prova la distinció real entre l'ànima (una entitat espiritual, un jo pensant) i el cos (una entitat material).

Cos. En últim terme és espai ple (perquè Descartes nega l'existència del buit); és una cosa extensa caracteritzada per la simultaneïtat del moviment de les seves parts. Es concep geomètricament: és una quantitat de tres dimensions que adopta una figura, és a dir, una manera de l'extensió.

Déu. Substància infinita i perfecta. Pròpiament és l'única substància en sentit estricte. És la causa de l'esperit, el jo pensant (res cogitans) i de les coses externes (res extensa). I és la garantia de la coincidència entre les evidències i les seves existències corresponents. La demostració de l'existència de Déu permet superar el solipsisme de la consciència i donar pas al reconeixement d'una realitat objectiva i a la intersubjectivitat del coneixement.

Dualisme. Doctrina que afirma l'existència de dues substàncies, la material i l'espiritual. S'oposa a monisme, doctrina que afirma una única substància. Sentit psicològic: reducció de l'essència humana a l'ànima i de l'essència de les coses externes, incloent a la resta dels éssers vius, a l'extensió. En relació al problema de la relació ànima-cos, Descartes postula per primera vegada la doctrina del paral·lelisme psicofísic, segons la qual els processos psíquics són paral·lels als processos físics, és a dir, hi ha correspondència entre totes dues classes de processos sense que hi hagi entre ells relació de causalitat.

Dubte metòdic. Manera d'entendre el dubte com a mètode i no com a actitud. El dubte és un punt de partida, es qüestiona la validesa de tots els supòsits, per a aconseguir una evidència que provi la validesa d'una proposició. Així en la proposició "Cogito ergo sum", on l'evidència de l'existència del jo pensant sorgeix del propi acte de dubtar perquè en dubtar algú pensa.

Enumeració. És el quart i últim precepte del mètode cartesià. Consisteix a fer una comprovació de l'anàlisi i la síntesi per a assegurar que no hem omès cap element. Serveix per a tancar el procés deductiu dels dos preceptes anteriors que segueixen a la intuïció.

Evidència. És el primer precepte del mètode cartesià. La comprensió directa i immediata de la veritat d'una proposició per mitjà d'una intuïció, és a dir, una simple inspecció de l'esperit. L'evidència és l'únic criteri de certesa (la seguretat d'haver aconseguit una veritat indubtable) i ha de posseir les notes de claredat (la presència immediata d'una idea en la ment) i distinció (la separació d'una idea de les altres idees). Descartes crida a les idees que posseeixen aquestes notes naturaleses simples. L'evidència primària és el Cogito.

Extensió. Designa la qualitat de l'extens, és a dir, el caràcter de la situació d'alguna cosa en l'espai. S'identifica amb l'espai. Descartes va preferir usar l'expressió 'cosa extensa' (cap de bestiar extens) al terme 'espai'. Algunes de les seves propietats són la continuïtat, l'exterioritat, la reversibilitat, la divisibilitat, l'homogeneïtat i la tridimensionalitat. Constitueix l'essència dels cossos i cal no confondre-la amb les propietats sensibles d'aquests. No és un atribut sensible, sinó intel·ligible, i permet conèixer la matèria o substància corporal. Les úniques formes intel·ligibles de l'extensió són la figura i el moviment.

Geni maligne. Hipòtesi postulada per a esgotar completament la sèrie de possibles dubitacions que inclou les veritats matemàtiques.

Idea. Sentit gnoseològico: Les idees són les coses mateixes com a vistes mitjançant la intuïció (v.). Per tant, són resultats de l'activitat d'un subjecte cognoscente, són conceptes de l'esperit humà. Les idees veritables i adequades tenen el seu origen en Déu, la primera substància pensant, i en conseqüència les posseeix la substància pensant humana creada per Déu. D'aquí el postulat de l'innatisme (v.). A més de les idees innates, es reconeixen altres dos tipus d'idees en la ment: les adventícies (que tenen el seu origen en els sentits) i les factícies (que tenen el seu origen en la imaginació). Aquestes altres idees són enganyoses o falses.

Intuïció. Un acte de l'esperit únic o simple (s'oposa a la deducció que consisteix en una sèrie o successió d'actes) que aprehèn les naturaleses simples, així com les relacions immediates entre aquestes naturaleses. Té tres propietats: a) ser acte de pensament pur; b) ser infal·lible; c) aplicar-se als judicis (actes simples del pensament) i les relacions entre judicis.

Innatisme. Doctrina que afirma que hi ha algunes idees, principis, nocions, màximes que són innates, és a dir, que posseeixen l'ànima, l'esperit, la ment, etc. de tots els homes sense excepció. Descartes va adoptar un innatisme extrem en afirmar que hi ha idees innates (les idees de Cogito, Extensió i Déu). En canvi, Locke va adoptar un innatisme moderat en afirmar que hi ha principis evidents per si mateixos, com els raonaments matemàtics, però no va proclamar que siguin innats.

Mecanicisme. Concepción del món pròpia de la raó mecànica, segons la qual la màquina com a objecte i la mecànica com a branca de la física constitueixen el model d'explicació racional de la realitat. Descartes va defensar el mecanicisme únicament en relació a la substància extensa, deixant de costat la substància pensant. Va considerar que tots els cossos tenen una estructura comparable a la d'una màquina, de manera que poden explicar-se a base de models de màquines.

Mètode. De tipus logístic, consisteix a afirmar l'existència de principis (coses, lleis, etc.) i a deduir a partir d'ells la resta. D'abast universal, conté una sèrie de regles d'invenció o de descobriment (evidència, anàlisi, síntesi i enumeració) que no depenen de la particular capacitat intel·lectual de qui les usi. A diferència de la demostració (que consisteix a trobar la raó per la qual una proposició és veritable), el mètode tracta de trobar la proposició veritable, per la qual cosa és concebut per a conduir bé la raó i buscar la veritat en les ciències.

Món. És una massa contínua i inerta el primer moviment de la qual ha estat causat per Déu. Els cossos es desplacen a partir d'aquest moviment inicial sense que intervingui cap força. La matèria es redueix al seu atribut principal, l'extensió, i identifica l'espai i el cos pel que nega el buit. La contradicció dels supòsits metafísics de la seva física amb l'observació va fer que fos ràpidament superada per la física de Galileu i Newton.

Substància. Sentit metafísic: allò que existeix de tal manera que no necessita cap altra cosa per a existir. Sentit gnoseològic: qualsevol propietat, qualitat o atribut la idea real del qual està en nosaltres. Cal advertir que en tots dos sentits només Déu és veritablement substància. La substància pensant i la substància extensa reben de Déu la causa última de la seva existència.

Síntesi. El tercer precepte del mètode cartesià, que és una composició del prèviament descompost. (v. Anàlisi)

Passió. Afecció de l'ànima, diferent de la conducta concebuda com a acció de l'ànima. En la passió l'ànima experimenta alguna cosa i resulta per això alterada. Hi ha sis passions fonamentals: l'admiració, l'amor, l'odi, el desig, l'alegria i la tristesa. Les passions no formen part del pensament perquè el seu origen no està en l'ànima sinó en els moviments del cos.

Racionalisme. Sentit metafísic: doctrina que afirma que la realitat és, en últim terme, de caràcter racional. Sentit gnoseològic: doctrina que afirma que l'únic òrgan adequat o complet del coneixement és la raó, de manera que tot coneixement veritable té origen racional. Filosofia del segle XVII: expressió d'un supòsit metafísic i alhora religiós pel qual es fa de Déu la suprema garantia de les veritats racionals i, per consegüent, el suport últim d'un univers concebut com a intel·ligible.

ACTIVITATS

1. Fes un nou redactat en català de cada definició entre dues i tres línies, suprimint totes aquelles explicacions que amplien el seu sentit. Si un concepte té dos sentits relatius a temàtiques diferents, cal redactar cada sentit repetint el concepte. Pots copiar el text que consideris més rellevant del diccionari aquí exposat. Exemple:

Cogito ergo sum. Penso, doncs existeixo. El primer principi indubtable al qual arriba Descartes (en dubtar de la meva existència provo que la meva essència és el pensar, ja que en dubtar penso), una veritat que pugui ser creguda per si mateixa, i que prova la distinció real entre l'ànima (una entitat espiritual, un jo pensant) i el cos (una entitat material).