Joc 1: Desafiament de paraules

I. Descripció

El joc consisteix en fer una mena de batalla de paraules, semblant a les batalles de rap, però utilitzant únicament paraules que pertanyin a un mateix camp semàntic a partir d'un tema. Les paraules han de ser les pròpies del lèxic filosòfic o bé que tinguin una definició filosòfica. Així, per exemple: filosofia, coneixement, esperit, llibertat, societat i poder. 

II. Objectiu

Conèixer i ampliar el lèxic filosòfic, així com familiaritzar-se amb el mateix

III. Abans de jugar

Per tal de poder jugar, cal en primer lloc confeccionar el pack de targetes que utilitzarem en el joc.

Els alumnes formaran grups de 3 o 4 persones. Cada grup farà un total de 2 targetes, així com tres còpies de cadascuna.

El disseny del targeter cal consensuar-lo entre tots els alumnes de la classe i utilitzar el mateix programa informàtic. A l'anvers, amb fons blanc, cal que estigui escrita la paraula del tema amb majúscules i negreta. I al revers cal utilitzar una imatge, com per exemple, el dibuix d'un gall.

En un full independent cal escriure totes les paraules relacionades amb la paraula del tema proposat, amb les seves definicions, agrupant-les pels camps lèxics que pertanyin al mateix tema. El camp semàntic de les paraules referides al mateix tema ha d’incloure un mínim de 5 camps lèxics i un mínim de 10 paraules per camp lèxic. Per tant, cal escriure un mínim de 50 paraules amb les corresponents definicions. (Veure epígraf V.)

IV. Dinàmica del joc

Una vegada realitzades les targetes, es juntaran dos grups i es repartirà entre els nous grups un pack de targetes. Les targetes es deixaran al damunt de la taula aplegades per la part del revers. En cada ronda, un jugador agafarà una targeta i escollirà contrincant. No poden tornar a jugar els mateixos jugadors fins que hagin jugat tots els membres del grup. El temps màxim serà de dos minuts. I el temps d'espera per a dir una paraula no pot superar els 20 segons; el jugador que superi aquest temps d’espera perd el seu torn i comença el torn del seu contrincant. 

Abans de començar el desafiament de paraules cal acordar entre la resta de jugadors qui escriurà les paraules que digui cada contrincant. Aquests relators s'aniran canviant en cada ronda. 

En les targetes no es troben les respostes vàlides. Durant el desafiament de paraules no es realitzarà cap validació. Una vegada finalitzada aquesta prova, es validaran les paraules de cada jugador a partir del seu enregistrament per escrit per part dels corresponents relators. S’eliminaran les paraules incorrectes o que no pertanyin al camp semàntic del tema proposat. Guanya el jugador amb més paraules validades.

Per a decidir si la resposta d'un jugador és vàlida se seguirà un procediment sociocràtic basat en els dos següents principis: 1) es validarà aquella resposta que tingui menys objeccions argumentals per part dels altres jugadors, i 2) s'aprovarà aquella resposta que doni una solució acceptable per a totes les situacions previstes. 

En el cas que es tinguin molts dubtes i no es pugui validar la resposta del jugador, es podrà consultar el solucionari de cada targeta fet durant la realització del joc.

A títol d’exemple de paraules correctes pel que fa al tema del poder, tenim les següents paraules: autoritat, obediència, servitud, dominació, administració, govern, estat, política, diplomàcia, violència, submissió, etc.

V. Criteris per a la creació del camp semàntic dels temes proposats

Els temes proposats han de ser els conceptualitzats en la tradició filosòfica i de més gran rellevància en el major nombre de filosofies per tal d’evitar arbitrarietats o dispersió amb altres disciplines. A més a més, aquests temes han de tenir relació amb els blocs de continguts amb els quals s'estructura el curs. Per tant, alguns temes que no poden faltar són el coneixement, la llibertat i el poder.

Únicament es poden utilitzar paraules que facin referència a realitats, ja siguin visibles i tangibles, com les coses, els animals, les persones i les accions, ja siguin invisibles i intangibles, com els sentiments i les sensacions, o bé conceptes obtinguts per abstracció mental, com per exemple la justícia, la bellesa, la voluntat, etc. 

Un camp semàntic és una agrupació de mots que tenen un significat semblant o que es refereixen a un mateix tema i poen tenir diferents categories gramaticals (substantius, adjectius, verbs, etc.), Les paraules d'un camp semàntic poden designar conceptes diferents, però tenen en comú una mateixa àrea de la nostra experiència i fan referència a una determinada realitat o abstracció mental, la qual cosa permet relacionar i agrupar els conceptes inclosos. Per exemple, el camp semàntic del coneixement inclou totes les paraules que hi estan relacionades, com, per exemple, opinió, dubte, certesa, veritat, mentida, etc.

Un camp semàntic sol contenir diversos camps lèxics, que són conjunts de mots de la mateixa categoria gramatical i que fan referència al mateix àmbit de significació. Per exemple, el camp semàntic del “mar” inclou el camp lèxic dels peixos (substantius), dels vaixells (substantius), dels colors marins (adjectius), dels esports aquàtics (verbs), etc.

Per a l'elaboració dels camps semàntics i els camps lèxics corresponents convé consultar aquelles obres de referència que tracten els camps semàntics. Pel que fa al lèxic en general, en castellà es pot consultar el Diccionario ideológico de la lengua española de Julio Casares i el Diccionario de uso del español de María Moliner. I en català es pot consultar el Diccionari ideològic d'Ernest Sabater i el Diccionari ideològic de la llengua catalana de Raimon Cuixart. I pel que fa al lèxic filosòfic és de gran ajuda consultar el Diccionari de filosofia de José Ferrater Mora, tant pel que fa als articles sobre conceptes i temes, com pel que fa al quadre sinòptic de les branques de la filosofia que es troba al final del vol. 4. També pot ser útil utilitzar un programa d'intel·ligència artificial com el Chatgpt, però cal contrastar els resultats de les cerques amb les obres abans esmentades o bé amb la viquipèdia perquè no sempre són precisos ni tampoc fiables.

Alguns exemples de camp semàntic al voltant d'uns determinats temes, amb els corresponents camps lèxics, són els següents:

PODER

sistemes polítics: democràcia liberal, democràcia socialista, totalitarisme.

règims polítics: monarquia absoluta, monarquia parlamentària, república, dictadura.

formes de govern: parlamentarisme, parlamentarisme i presidencialisme, oligarquia, tirania, aristocràcia, teocràcia, acràcia.

lleis i institucions: dret, constitució, estat, parlament, govern, administració pública, diplomàcia, tribunals de justícia, jutges. 

canvis socials: revolució, reforma, feminisme, pacifisme, ecologisme, altermundialisme, globalització, digitalització.

ideologies: liberalisme, comunisme, feixisme, socialdemocràcia, anarquisme. 

accions polítiques: política, eleccions, votació, referèndum, vaga, boicot, desobediència civil, manifestació, revolta, emancipació, consens. Antònim: acció directa (resistència violenta, sabotatge, sedició).

relacions de poder: elits, classes subalternes, burocràcia, autoritat, obediència, servitud, dominació, submissió, alienació, reconeixement de drets, violació de drets, participació, contracte social, voluntat general, transparència informativa, desinformació, postveritat, biopolítica.

JUSTÍCIA

drets humans: dignitat, igualtat, tolerància, llibertat, pau, benestar.

valors ètics: virtut, bé, equitat, responsabilitat, solidaritat, generositat, felicitat, respecte, acràsia. 

doctrines de la justícia: relativisme, individualisme, subjectivisme, objectivisme, utilitarisme, bé comú. 

filosofia del dret: iusnaturalisme, positivisme jurídic, sociologisme jurídic, jusmarxisme.

dret: estat de dret, constitució, ministeri de justícia, poder judicial, llei, legalitat, contracte, falta, delicte, sanció, tribunals de justícia, jutges, doctrina jurídica, jurisprudència, anòmia.

VICI

conducta immoral: deshonestedat, llibertinatge, obscenitat, infidelitat, covardia, crueltat, misantropia, misogínia.

conducta religiosa: pecat, pecat original, pecats capitals (enveja, golafreria, avarícia, luxúria, orgull, lentitud, ira).

conducta criminal: assassinat, violació, robatori, prostitució, apostes il·legals, corrupció política, tràfic d’influències, nepotisme, negligència professional.

voluntat: ignorància o errada, mala fe, violència o intimidació.

personalitat: mentida, sarcasme, egoisme. 

addiccions: tabaquisme, alcoholisme, ludopatia, addicció al treball, drogadicció, addicció a l’esport, addicció a la tecnologia.

llenguatge: pleonasme, apòcope, queisme i dequeisme.

Etimologia de la paraula "filosofia"

Una de les maneres més lúcides per comprendre el significat d'una paraula embolicada amb una gran quantitat de sentits,  com és el cas de la paraula "filosofia", és considerar la seva etimologia, això és, el sentit originari que se li va assignar quan va ser creada. I si tenim la sort de trobar un text d'un filòsof que tira del fil de l'etimologia i treu a la llum les seves implicacions per a l'ésser humà, aleshores ens farem una idea prou clara del que és la filosofia. 

Doncs bé. Tenim un breu text d'un dels grans filòsofs del segle XX en el que es troba aquesta afortunada coincidència. Ens referim a Karl Jaspers (1883-1969), un psiquiatra i filòsof alemany que participa de l'Existencialisme, una de les corrents filosòfiques més influents en la cultura europea en els dos primers terços del segle XX, i que va fer importants contribucions en la psiquiatria a través de la seva idea de la malaltia mental com a un aspecte de la personalitat i en la filosofia a través de la seva idea de llibertat com a imperatiu moral superior a la pau, entre moltes altres idees. Si vols saber-ne més d'aquest filòsof, et remeto a aquest article escrit per Ramón Alcoberro.

Jaspers és autor d'un breu llibre titulat La filosofia desde el punto de vista de la existencia, publicat el 1949. Els dos primers capítols estan explicats en aquest vídeo. El primer capítol porta per títol "¿Qué es la filosofía?" i ocupa només 8 pàgines. I en la cinquena pàgina trobem la definició etimològica de "filosofia", juntament amb una interpretació de la mateixa que amplia el seu sentit relacionant la cerca del saber amb la realització de l'ésser humà. Aquí el fragment en qüestió:

    La palabra griega filósofo (philósophos) se formó en oposición a sophós. Se trata del amante del conocimiento (del saber) a diferencia de aquel que estando en posesión del conocimiento se llamaba sapiente o sabio. Este sentido de la palabra ha persistido hasta hoy: la busca de la verdad, no la posesión de ella, es la esencia de la filosofía, por frecuentemente que se la traicione en el dogmatismo, esto es, en un saber enunciado en proposiciones, definitivo, perfecto y enseñable. Filosofía quiere decir: ir de camino. Sus preguntas son más esenciales que sus respuestas, y toda respuesta se convierte en una nueva pregunta.

    Pero este ir de camino —el destino del hombre en el tiempo— alberga en su seno la posibilidad de una honda satisfacción, más aún, de la plenitud en algunos levantados momentos. Esta plenitud no estriba nunca en una certeza enunciable, no en proposiciones ni confesiones, sino en la realización histórica del ser del hombre, al que se le abre el ser mismo. Lograr esta realidad dentro de la situación en que se halla en cada caso un hombre es el sentido del filosofar.

    Ir de camino buscando, o bien hallar el reposo y la plenitud del momento —no son definiciones de la filosofía. Esta no tiene nada ni encima ni al lado. No es derivable de ninguna otra cosa. Toda filosofía se define ella misma con su realización. Qué sea la filosofía hay que intentarlo. Según esto es la filosofía a una la actividad viva del pensamiento y la reflexión sobre este pensamiento, o bien el hacer y el hablar de él. Sólo sobre la base de los propios intentos puede percibirse qué es lo que en el mundo nos hace frente como filosofía.

ACTIVITATS

a) grupalment (per parelles):

1. Què és més fidel al sentit etimològic de la paraula "filosofia", aprendre a filosofar (cercar el saber fent-se preguntes) o bé ensenyar filosofia (delimitar un saber atenent a les respostes obtingudes). Raona la resposta segons el que es diu en el primer paràgraf del fragment citat.
2. Quina de les dues accions anteriors creus que es fa a les classes de filosofia?
3. Què dóna més satisfacció a l'ésser humà: trobar una veritat o cercar-la? Raona la resposta segons el que es diu en el segon paràgraf del fragment citat.
4. És filosofia escoltar una classe de filosofia en la qual el professor diu el que han pensat els filòsofs? Raona la resposta segons el que es diu en el tercer paràgraf del fragment citat.
5. Llegiu el segon paràgraf de l'epígraf "¿Por qué es «grande» un filósofo?" de l'esmentat article de R. Alcoberro i expliqueu amb les vostres paraules els tres criteris que segons Jaspers fan gran a un filòsof. Digueu un exemple que pugui il·lustrar cadascun d'aquests criteris.

b) individualment (per a la propera classe):

Llegeix el capítol 8 de l'esmentat llibre de Jaspers i respon les següents conclusions:

1. Digues amb les teves paraules què enten per filosofia l'autor. 
2. Enumera tots els matisos de la definició de filosofia que exposa l'autor. 
3. Assenyala quina és la conclusió a la que arriba l'autor.

La pregunta filosòfica

És el mateix interrrogar i preguntar? Quina diferència hi ha entre demanar una resposta i plantejar un problema? En què consisteix la filosofia, en la comunicació d'un saber o en la fabricació dels conceptes amb els que es construeix el saber? Si no responem de manera prou satisfactòria a aquestes qüestions, no tindrem cap confiança quan hàgim de discriminar una determinada activitat intel·lectual com a filosòfica o no filosòfica, perquè hi ha diferents maneres de pensar i només algunes són pròpies de la filosofia.

Per a respondre aquestes qüestions tenim la fortuna de comptar amb l'ajuda d'un dels gran filòsofs de la segona meitat del segle XX, Gilles Deleuze (1925-1995). Disposem d'un document excepcional, L'Abécédaire de Gilles Deleuze, l'únic document de TV del filòsof, que consisteix en una sèrie de tres entrevistes, que sumen més de set hores, que li va fer Claire Parnet, una antiga alumna i amiga, entre 1988 i 1989, i que es va emetre en TV el 1996, després de la mort del filòsof d'acord amb la seva voluntat. Deleuze no és un filòsof que s'entengui de manera fàcil i sencilla, però en aquesta ocasió va parlar de manera pedagògica a l'abast de la gent. Posteriorment a la producció d'aquesta entrevista, Deleuze va publicar amb el seu amic Guattari el llibre Què és la filosofia? (1991).

L'Abecedari de Gilles Deleuze està dividit en vint-i-quatre paraules, cadascuna de les quals comença amb una de les lletres de l'abecedari francès, llevat de la X i la Y. La lletra Q està dedicada a la Question (Pregunta). A l'entrevista esmentada més amunt la trobem a  partir de 6:17:30. Però cal dir que falten els primers cinc paràgrafs de la transcripció, llevat de les darreres lìnies del cinquè. Per sort, també disposem de la transcripció completa d'aquest tema, que reproduïm a continuació:

Claire Parnet: Bueno, “Q” es “Question” [“Pregunta”]. La filosofía sirve para plantear preguntas, problemas, y las preguntas se fabrican. Y, como dices, el objetivo no consiste tanto en responderlas, sino en salir de las mismas. Así, por ejemplo, salir de la historia de la filosofía era para ti crear nuevas preguntas. Pero aquí, en una entrevista, no se te hacen preguntas, no son verdaderas preguntas. Así, pues, ¿cómo voy a salirme y cómo vas a salirte de ellas? ¿Cómo hacemos una elección forzosa? De primeras, ¿cuál es la diferencia entre una pregunta en los media y una pregunta en filosofía, empezando por el principio?

Gilles Deleuze: Uf, es difícil, porque… Es difícil porque, en los media, la mayor parte del tiempo, o en la conversación corriente, digamos, no hay pregunta, no hay problema. Hay interrogaciones. Si digo “¿Cómo estás?”, no se trata de un problema. Son interrogaciones, se interroga. Si observas el nivel habitual de la televisión, incluso en emisoras muy serias, se trata de interrogaciones. “¿Qué piensa de esto?”. No es un problema, es una interrogación. “¿Qué opina? Bueno, yo creo que…”. Por eso la tele no es muy interesante, porque no creo que la opinión de la gente tenga mucho interés muy vio. Si me dicen: “¿Crees en Dios?”, se trata de una interrogación. ¿Dónde está el problema?, ¿dónde está la pregunta? No hay pregunta, no hay problema.

Y además, si planteáramos preguntas, si planteáramos problemas en una emisión televisiva, en efecto, habría que… como en Océaniques. Sí, de acuerdo, pero no suele suceder. Que yo sepa, los programas de tema político no incluyen ningún problema. Sin embargo, por ejemplo, actualmente podríamos decir a la gente. “¿Cómo se plantea la cuestión china?”. Ahora bien, no se pregunta, ¡se llama a especialistas sobre China que nos dicen cosas sobre la China actual que uno podría decir por sí mismo sin saber una palabra sobre China! Es pasmoso… Así que no se trata en modo alguno de un dominio… Vuelvo a mi ejemplo porque es jugoso… Dios, va, Dios: ¿cuál es el problema o la pregunta de Dios? Pues bien, no es “¿Crees o no en Dios?” lo que no interesa mucho a la gente. ¿Qué se quiere decir cuando se dice la palabra “Dios”? ¿Quiere decir…? Imagino las preguntas; puede querer decir: “¿Vas a ser juzgado después de tu muerte?”. ¿En qué medida es eso un problema? Porque establece una relación problemática entre Dios y el instante del Juicio. ¿Acaso Dios es un juez? Esa es una pregunta. Bueno… Y además, supongo que nos dicen…. Pascal, ah, sí, Pascal escribió un texto célebre, la apuesta: ¿Dios existe o no existe? Uno apuesta, y luego lee el texto de Pascal, y uno se da cuenta de que no se trata de eso en absoluto. ¿Por qué? Porque él plantea otra pregunta. La pregunta de Pascal no es “¿Dios existe o no existe?”, que al fin y al cabo no sería una pregunta muy interesante. La pregunta es: ¿Cuál es el mejor modo de existencia? ¿El modo de existencia de aquel que cree que Dios existe o el modo de existencia de aquel que cree que Dios no existe? De tal suerte que la pregunta de Pascal no atañe en absoluto a la existencia o la no existencia de Dios; atañe a la existencia de aquel que cree que Dios existe y la existencia de aquel que cree que Dios no existe. Por razones que Pascal desarrolla, y que le pertenecen, pero que son muy decibles, él piensa que aquel que cree que Dios existen tiene una existencia mejor que aquel que cree que Dios no existe. Es su asunto, es el asunto pascaliano. Hay ahí un problema, hay una pregunta. Como puede verse, ya no se trata de la pregunta de Dios; hay una historia subyacente de las preguntas y de las transformaciones de unas preguntas en las otras.

Asimismo, cuando Nietzsche dice “Dios ha muerto”, no es lo mismo que “Dios no existe”. Entonces, puedo decir… Si digo “Dios ha muerto”, ¿a qué pregunta remite esto, que no es la misma que cuando digo “Dios no existe”? Y además, si leemos a Nietzsche nos damos cuenta de que Dios, de que a Nietzsche le atrae absolutamente sin cuidado que Dios haya muerto, porque a su través él plantea otra pregunta… A saber, que si Dios ha muerto, no hay razón para que el hombre no haya muerto a su vez, y que por lo tanto hay que encontrar algo distinto del hombre, etc. Lo que le interesa no es que Dios haya muerto: lo que le interesa es la llegada de algo distinto que el hombre.

En fin, todo esto… Este es el arte de las preguntas y de los problemas, y yo creo que desde luego puede practicarse en televisión, o en los media, pero con ello se haría un tipo de emisión muy especial. Se trata de la historia subyacente de los problemas y de las preguntas, mientras que, tanto en la conversación ordinaria como en los media, se permanece en el mero ámbito de las interrogaciones. No hay más que ser, no sé, se puede citar; sí, todo esto es póstumo: La hora de la verdad. Si La hora de la verdad consiste de veras en interrogaciones, entonces. “Señora Veil, ¿cree usted en Europa?”. Va, de acuerdo… ¿Qué quiere decir “creer en Europa?”. Lo interesante es: ¿qué es el “problema de Europa”? El problema de Europa, pues bien, te lo voy a decir, porque así… tendré, por una vez, un pensamiento (es lo mismo que China en la actualidad). Todos piensan en preparar Europa, en llevar a cabo la uniformización de Europa; se interrogan al respecto sobre cómo se van a uniformizar los seguros, etc., y luego se encontrarán, en la place de la Concorde, con un millón de tipos procedentes de todas partes, de Holanda, de Alemania, etc., y no podrán dominar la cosa, no la dominarán. Muy bien, y entonces en ese momento harán venir a especialistas para decir “¿Cómo explican que haya holandeses en la place de la Concorde? Sí, bueno, es porque hemos hecho, etc.”. O sea, pasarán al lado de las preguntas en el momento en el que había que hacerlas. En fin, queda un poco confuso todo esto…

CP: No, pero, por ejemplo, durante años has leído un periódico, y me parece que ya lo lees todos los días. Le Monde o Libération. Hay algo en el ámbito de la prensa y de los media, que, precisamente, lleva a no plantear esas preguntas…

GD: Uf, en fin, tengo menos tiempo, no sé….

CP: ¿Te repugnan?

GD: Pues sí. Escucha: uno aprende, de veras, uno tiene la impresión de aprender cada vez menos… No, yo estoy dispuesto, me gustaría aprender cosas; uno no sabe nada, uno no sabe nada, uno no sabe en absoluto. Ahora bien…. como los diarios tampoco nos dicen nada, no sé bien hacia dónde va la cosa…

CP: Pero tú, por ejemplo, cada que ves el telediario, porque es la única emisión que nunca te pierdes, ¿tienes una pregunta que formular cada vez que no es formulada, que es olvidada por los media?

GD: Uf, no sé decir… No sé.

CP: Pero tú percibes más bien que nunca se plantean, vaya…

GD: Bueno, yo creo que, en última instancia, no podrían plantearse las preguntas. Si sacas la historia de Touvier, no se pueden plantear las preguntas (por sacar una historia muy reciente). Detienen a Touvier, va. ¿Por qué ahora? Va, de acuerdo. Todo el mundo dice: “¿Por qué ha estado protegido?”, pero todo el mundo sabe perfectamente que debe haber historias, que él era jefe del servicio de información, y que debía tener informaciones sobre la conducta de los altos dignatarios de la Iglesia en la época de la guerra, etc. Todo el mundo sabe de lo que estaba al corriente, pero se dice que no se planteen las preguntas y que no habrán de plantearse. Todo eso es lo que se llama un consenso. Un consenso es la convivencia, la convención con arreglo a la cual se sustituirán las preguntas y los problemas por simples interrogaciones. Interrogaciones del tipo: “¿Cómo estás?”. Es decir… Sí….: “Mira, tal convento le ocultó”, porque todo el mundo sabe que no es de eso de lo que se trata.

CP: Yo soy menos optimista…

GD: Todo el mundo sabe, todo el mundo sabe. Pongo otro ejemplo reciente: entre los renovadores de derecha y los aparatos de derecha, todo el mundo sabe de qué se trata. Los diarios nos dicen que… No nos dicen ni palabra. Todo el mundo sabe… No sé, lo digo así.

A mí me parece evidente que entre los renovadores de derecha hay un problema interesante. Son tipos; no es que sean particularmente jóvenes, su juventud consiste en lo siguiente: no es más que una tentativa de la derecha para zarandear a los aparatos del partido, que siguen siendo aparatos centralizados en París. O sea: quieren una independencia de las regiones. Esto es muy interesante, absolutamente interesante. Pero nadie insiste en ese aspecto, y el empalme con Europa significa que quieren hacer no una Europa de las naciones, quieren hacer una Europa de las regiones, quieren que la verdadera unidad sea regional e interregional, y no nacional e internacional.

Ahora, eso es un problema, y los socialistas, a su vez, tendrán ese problema entre tendencias regionalistas y tendencias… Pero los aparatos de partido, las federaciones provinciales en los sindicatos de, en los… mecanismos del partido, las federaciones, se funciona conforme a la manera antigua, a saber: todo debe volver a subir a París, y el peso… es muy centralizado. Y en este tema los renovadores de derecha son un movimiento antijacobino, y a la izquierda también lo tendrá….

Bueno, entonces pienso, en efecto, que habría que hacerles hablar de eso, pero no dirán nada y se negarán a hablar de ello; se negarán a hablar de ello porque… ¡en ese momento se ponen al descubierto! No responderán nunca más que a interrogaciones. Ahora bien, las interrogaciones no son nada: son una conversación. Las interrogaciones no tienen ningún interés, vaya. La conversación nunca ha tenido (las discusiones no tienen ningún interés). La tele, salvo casos excepcionales, está condenada a las discusiones, a las interrogaciones, a todo eso. Pero eso no vale nada. Tampoco es que sea mentiroso: es insignificante. Ningún interés, vaya…

CP: Yo soy menos optimista que tú. Tengo la impresión de que Anne Saint-Clair que está en el consenso, no se da cuenta. Piensa que plantea buenas preguntas, que no se queda para nada en la interrogación.

GD: Pues sí, pero ese es su negocio; estoy seguro de que ella está muy contenta de sí misma, sí, sí. Eso es seguro, seguro, pero no es su negocio.

CP: Tú nunca aceptas ir a la televisión. Foucault y Serres lo hicieron. ¿Se trata de una realidad al estilo de Beckett? ¿Odias la televisión? ¿Por qué no quieres salir en la televisión? ¿Por todas esas razones?

GD: Bueno, ¡la prueba es que estoy saliendo! Pero mi razón para no salir es exactamente la que acabo de decir: yo no tengo ganas de tener conversaciones, discusiones con la gente. No soporto las interrogaciones. No me interesa, y no soporto las discusiones. Discutir sobre cosas cuando nadie sabe de qué problema se trata, de… Bueno, reanudo mi historia de Dios: ¿se trata de la inexistencia de Dios?, ¿de la muerte de Dios?, ¿de la muerte del hombre?, ¿de la existencia de Dios?, ¿de la existencia de aquel que cree en Dios?, etc. Es una empanada, es muy fastidioso, y luego cada uno habla cuando le toca el turno, y todo eso. Pero, en fin, es la domesticidad en estado puro, con el añadido de un presentador pendejo… No, por favor; piedad, piedad….

CP: En fin, lo principal es que tú estés ahí hoy, respondiendo a nuestras pequeñas interrogaciones…

GD: ¡A título póstumo!

CP: Sí.

ACTIVITATS

    Llegiu aquesta entrevista i repongueu les següents qüestions:

    a) Individulment:

1. Per què, segons Deleuze, la pregunta "Déu existeix o no existeix?" no té interès per a la filosofia, però sí que ho té la pregunta "quina és la millor manera d'existència, la d'aquell que creu que Déu existeix o la d'aquell que creu que Déu no existeix?".
2. Com defineix Deleuze la paraula "consens".
3. Per què Deleuze menyspreua els media (els mitjans de comunicació).
4. Per què els media i en particular la TV representen "la domesticidad en estado puro" tal com diu Deleuze.

 b) Grupalment (per parelles):

1. Penseu i escriviu una pregunta en la que es plantegi un problema que permeti anar fent  variacions de l'enunciat de la pregunta i avançar en la reflexió del problema. Imagineu cada nova pregunta com si es dibuixés el desplegament d'una espiral reflexiva, on cada volta representa una nova mirada del problema. A manera d'exemple, si partiu de la pregunta "Déu ha mort tal com afirma Nietzsche?", podeu prendre com a primera variació la pregunta "quina mena de novetat en l'ésser humà podem esperar de l'acceptació de la mort de Déu?". A partir d'aquí aneu transformant aquesta pregunta enunciant altres preguntes, com per exemple: "si Déu ha mort, som més o menys lliures?"; sense el poder omnipotent de Déu tot està permès o pel contrari només podem fer el que ens permet la necessitat del món físic sense la intervenció de Déu?". Feu fins a tres preguntes a partir de la primera pregunta i no perdeu el fil d'una determinada problemàtica en la seqüència de les preguntes de tal manera que es vagi orientant el vostre pensament.
2. Coneixeu algun programa de TV (que no sigui la sèrie "Merlí") o canal de Podcast o de Youtube en el que es parli de filosofia? Quin? Si no coneixeu cap, feu una recerca a internet, digueu quins heu trobat i feu una breu descripció dels mateixos. Com a ajuda us dic que a RTVE, TV3 i a la UNED trobareu alguns programes dedicats a la filosofia, però hi ha molts més.

Quin és el valor de la filosofia i per què cal estudiar-la?

La pregunta sobre el valor de la disciplina acadèmica que un docent imparteix i la raó per la qual ha de ser estudiada hauria de ser una de les primeres coses a plantejar als alumnes en cada inici de curs, sobretot quan els alumnes han d'estudiar per primera vegada una determinada disciplina. Però això no s'acostuma a fer, en bona mesura perquè la pràctica totalitat de les disciplines acadèmiques parteixen d'un repertori de certeses i d'aplicacions pràctiques que els atorga una legitimitat i una justificació sobre la seva utilitat en la vida social. En canvi és habitual fer-se aquestes preguntes en una primera classe de filosofia, ja sigui com a pregunta retòrica del professor o com a interpel·lació dels alumnes, perquè la filosofia navega en la incertesa i els seus beneficis no són d'ordre pràctic. Dit d'una altra manera, té més preguntes que respostes i no té gaire sortida en el mercat laboral. 

Però el que pot semblar una feblesa respecte als altres sabers, aquesta condició d'inseguretat i pobresa material li atorga una independència i llibertat de pensament molt superior. Certament la filosofia no és un saber que serveixi a les persones pràctiques que desitgen posseir béns materials perquè els béns que s'aconsegueixen amb la filosofia pertanyen a la vida de l'esperit, tal com ens diu el filòsof Bertrand Russell, un dels més grans del segle XX, al capítol XV titulat "El valor de la filosofia" del seu llibre Els problemes de la filosofia (1912), i que us animo a llegir per la seva claredat i per ser del tot pertinent amb la qüestió que aquí es tracta. Els béns espirituals dels que en parla Russell són els que podem trobar en l'examen crític dels dogmes, en la superació dels prejudicis i del sentit comú que estableix la comunitat de pertinença, en la comprensió del coneixement aportat pels altres sabers, en l'emancipació dels punts de vista particulars per tal d'obrir l'enteniment als punts de vista universals deixant així de costat la confrontació a favor de la imparcialitat.

Prenent consciència d'aquests béns espirituals en els quals es basa el valor de la filosofia, cadascun ha de respondre si val la pena estudiar-la. Però si encara tu no ho veus prou clar, llegeix el següent text del mateix Russell (que aquí hem traduït), manllevat de l'últim paràgraf de l'esmentat capítol, que serveix de conclusió al mateix i de reflexió final a tot el llibre:

la filosofia ha de ser estudiada, no per les respostes concretes als problemes que planteja, ja que, en general, cap resposta precisa pot ser coneguda com a veritable, sinó més aviat pel valor dels problemes mateixos; perquè aquests problemes amplien la nostra concepció del possible, enriqueixen la nostra imaginació intel·lectual i disminueixen la seguretat dogmàtica que tanca l'esperit a la recerca; però, abans de res, perquè per la grandesa de l'Univers que la filosofia contempla, l'esperit es fa al seu torn gran, i arriba a ser capaç de la unió amb l'Univers que constitueix el seu suprem bé. 

ACTIVITATS

a) grupalment (per parelles):

1. Penseu una pregunta sobre algun problema del vostre interès i escriviu-la.
2. Creieu que hi ha una resposta certa a aquesta pregunta. Digueu quina pot ser.
3. Penseu una altra pregunta (i també escriviu-la) de la que no sigui possible donar una resposta certa però que, malgrat això, us serveixi per orientar la vostra vida o el vostre pensament en relació al problema  implicat en la pregunta. 
4. Ara penseu una nova pregunta amb una resposta dogmàtica (i també escriviu-les) que impedeixi seguir pensant en relació al problema de la mateixa pregunta. 
5. Què penseu de l’afirmació “això no es pregunta”. Creieu que han d’existir prohibicions a fer-se preguntes? Poseu un exemple d’aquesta mena de prohibicions.

b) individualment (per a la propera classe):
Llegeix el capítol XV de l'esmentat llibre de Russell i respon les següents conclusions:

1. Quina relació entre l'ésser humà i l'Univers estableix la veritable contemplació filosòfica segons el que afirma Russell en el fragment aquí citat del cap. XV.
2. Digues amb les teves paraules què entén per filosofia l'autor. 
3. Enumera tots els valors que l'autor atribueix a la filosofia.
4. Assenyala quina és la conclusió a la que arriba l'autor.