Diccionari filosòfic de Plató

 Observació preliminar:

La definició d'un mot filosòfic és una competència que ha d'assolir l'alumnat que cursa la història de la filosofia al segon curs de batxillerat. Es tracta d'una competència cognitiva i consisteix en explicar el significat que té un determinat mot en el text en el que es troba. A l'estructura de l'examen de Selectivitat s'exigeix aquesta competència a la Pregunta 2 de l'Exercici 1, on es demana definir dos mots de manera força breu, entre cinc i vint paraules [si bé també s'accepta una definició amb algunes paraules més]. La valoració d'aquesta pregunta és només d'1 punt sobre 10. Però cal advertir que el coneixement dels conceptes fonamentals d'un filòsof és clau per al desenvolupament i la orientació de les altres preguntes de la prova de Selectivitat. En aquest sentit, convé fer la següent classificació temàtica dels conceptes aquí presentats:

Metafísica

Idea
Idea de Bé
Imitació 

Món intel·ligible

Món sensible

Participació

Ésser

Teoria de les Idees

Gnoseologia

Amor

Ciència (episteme)

Conjectura (eikasia)

Creença (pistis)

Dialèctica

Intel·ligència pura (noesi)

Opinió (doxa)

Raó

Raó discursiva (dianoia)

Reminiscència

Sensació

Cosmologia

Ànima del món

Demiürg

Espai

Matèria

Temps

Psicologia i Antropologia

Ànima

Cos

Ètica i Política

Educació (paideia)

Estat ideal

Eudaimonisme

Intel·lectualisme moral

Justícia

Filòsof-rei

Virtut

Hi ha enciclopèdies i diccionaris de filosofia, així com webs de filosofia, en els quals podem trobar les definicions dels conceptes que van crear o utilitzar els filòsofs. Però aquestes definicions acostumen a superar les vint paraules, el nombre màxim establert a la prova de Selectivitat. Amb el següent diccionari volem facilitar el seu estudi a l'alumnat, així com la preparació de l'esmentada prova. Cal advertir que incloem els diferents sentits que té un mot en cada filòsof. Per tant, cal triar el sentit adequat al text a comentar i al tema tractat en el mateix text. I també cal dir que incloem extensions en l'explicació dels significats dels mots per facilitar la seva comprensió, però aquestes parts de la definició es poden suprimir en la prova de Selectivitat.

La font que hem utilitzat per a cada definició és el Diccionari de Filosofia de José Ferrater Mora perquè és l'obra de referència i de consulta més important en llengua castellana i del qual hi ha una edició digital. La primera consulta la farem en l'edició abreujada i si no es troba aquí la informació que ens cal aleshores farem una segona consulta en l'edició completa. Només quan no trobem la informació que ens cal en aquestes obres, consultarem altres fonts. En el cas de Plató, hem consultat la webdianoia.

Per últim cal dir que no existeix una edició en català de l'esmentat diccionari. El primer redactat de cada definició ho he fet en castellà seleccionant els textos adients de les fonts abans esmentades. Posteriorment he fet la traducció al català. 

Conceptes de Plató (en castellà):

Alma. Para su definición cabe diferenciar lo expuesto en los diálogos de madurez Fedro y República, de lo expuesto en el diálogo de vejez Timeo. En aquellos dos primeros diálogos  Platón se refiere a una única entidad, inmortal y separable del cuerpo, que coexiste con las Ideas hasta su descenso en un cuerpo en el mundo sensible. Su unión con el cuerpo es accidental y aspira a liberarse del mismo para regresar al mundo inteligible. Esta concepción del alma es el fundamento de la teoría del conocimiento de Platón en la medida que justifica el acceso a las Ideas y por tanto al conocimiento verdadero. Para superar las dificultades que presentaba el dualismo cuerpo-alma, sobre todo por lo que respecta a su unión, Platón distinguió diversas partes: la sensitiva (sede del deseo y las pasiones), la irascible (sede de los sentimientos y las emociones) y la inteligible (sede de la razón). Y estableció una relación de subordinación de las dos primeras en relación a la tercera. La salvación del alma, esto es su liberación del cuerpo, exige el dominio y la guía de la parte racional sobre la parte concupiscible y la irascible. En cambio, en el Timeo afirma que el alma particular es una creación del Demiurgo después de crear el alma del mundo y hasta su descenso en un cuerpo existe en el alma del mundo. Distingue una parte inmortal, constituida por la función racional, directamente creada a partir del alma del mundo, y una parte mortal, constituida por las funciones concupiscible e irascible que requieren un cuerpo para poder ejecutarse y sólo pueden expresarse en su relación con él. El destino de la parte inmortal del alma (la racional) sería, pues, la reintegración en el alma del mundo. Ahora sitúa la parte racional en el cerebro, la irascible en el tórax y la concupiscible en el abdomen. 

Alma del mundo. Una creación del Demiurgo que la colocó en el centro del universo y que se extiende por todo el espacio. El Demiurgo la creó a partir de las Ideas, por combinación de las mismas, y de la materia, por lo que consiste en una realidad intermedia entre lo mismo y lo otro, el ser y el no ser. A partir de esta composición, el Demiurgo crea las almas particulares, por lo que también éstas participan de la inmortalidad de las Ideas y del devenir de la materia y con ello de la mortalidad de las cosas físicas resultado del modelaje de la materia con el modelo de las Ideas. La parte racional del alma la crea el Demiurgo únicamente a partir de las Ideas, por lo que goza de sus mismos atributos, entre los cuales está la inmortalidad. Las partes concupiscible e irascible del alma las crea a partir de la materia, por lo que posee los mismos atributos que tienen las cosas físicas. En el alma del mundo encontramos un vestigio de la concepción animista de la naturaleza que encontramos en el pensamiento de buena parte de los filósofos presocráticos ya que el cosmos lo concibe Platón como un animal eterno.

Amor. Es siempre amor a algo, ya sea a las cosas o a los seres humanos; una oscilación entre el poseer y el no poseer. El amor bueno del cuerpo es el que tiene en cuenta la iluminación que producen las Ideas en el alma. En su aspiración hacia lo amado, el acto de amor del amante engendra no la belleza, sino en la belleza, por tanto participa en la Idea de Belleza. Bajo la influencia del amor el alma asciende hacia la contemplación de la Idea de Belleza y en última instancia de la Idea de Bien.

Ciencia (episteme). Es el conocimiento de lo universal y necesario que nos capacita la facultad de la razón. Por tanto es el modo de acceso al mundo inteligible, esto es, a las esencias que nos permiten comprender las cosas. Tiene un carácter de seguridad y certeza, por lo que es propiamente el saber. Se contrapone a la opinión.

Conjetura (eikasia). Uno de los dos grados de conocimiento que Platón distingue en la opinión. Un conocimiento falso que se refiere a aquello que se da a los sentidos a través de las imágenes de las cosas físicas y que opera por estimaciones. Es el grado ínfimo de conocimiento y el que tiene el ser humano desde su nacimiento.

Creencia (pistis). Uno de los dos grados de conocimiento que Platón distingue en la opinión. Un conocimiento falso como el que se obtiene por la conjetura, pero más cercano al verdadero porque ya no se refiere a una estimación sobre las cosas a partir de sus imágenes, sino que se refiere a la percepción y aprehensión sensible de las cosas físicas. Es el grado propio del naturalista y del físico.

Cuerpo. Una cosa física que en los seres vivos se considera como el sepulcro del alma y por consiguiente el alma no está contenido en el mismo como un elemento que lo informa, ni tampoco está unido al mismo de manera sustancial, sino que está como un prisionero y  de manera accidental. 

Demiurgo. El artesano o hacedor del mundo sensible (el universo). Platón lo presenta en su diálogo cosmológico Timeo como un semidiós que actúa como causa eficiente al ordenar la materia (que actúa como causa material) tomando como modelo el mundo inteligible (que actúa como causa formal y final) dada su perfección, bondad y belleza. En este mismo diálogo también expone que es el creador del alma del mundo y de las almas particulares. Con la propuesta del Demiurgo Platón se opone a la concepción mecanicista de la naturaleza postulada por los filósofos presocráticos atomistas, en particular por Demócrito, y postula una concepción teleológica o finalista. Para Platón el universo no es algo caótico, ininteligible y sin finalidad, sino todo lo contrario. La acción del Demiurgo dota de orden, inteligibilidad y finalidad al universo a partir del modelo de las Ideas.

Dialéctica. En los diálogos de madurez se define la dialéctica como un método de ascenso desde lo sensible a lo inteligible que utiliza las operaciones lógicas de la división (análisis) y la composición (síntesis), las cuales permiten dividir un todo en sus partes para luego pasar de la multiplicidad a la unidad y mostrar a esta como fundamento de aquella. En cambio en los diálogos críticos se define como un método de descenso de lo inteligible a lo sensible que utiliza la deducción racional de las Ideas, lo que permite discriminar las Ideas entre sí y no confundirlas.

Educación (paideia). La formación integral del ser humano en relación con los diversos grados de conocimiento y sobre todo del conocimiento de la Idea de Bien, lo que debe permitir la constitución del estado ideal y la realización de la justicia. Este conocimiento es del todo necesario para aquellos ciudadanos que han de gobernar, los reyes filósofos. Los saberes que los futuros gobernantes han de estudiar son la aritmética, la geometría, la estereometría (los volúmenes de los cuerpos), la astronomía, la armonía y finalmente la dialéctica.

Espacio. Es el tercer género de ser (v. ser.) Puesto que carece de forma, las definiciones que puedan darse de él sólo pueden ser negativas. En tanto receptáculo de las cosas físicas es contínuo, sin cualidades, sólo es un habitáculo, no se halla ni en el mundo sensible ni en el mundo inteligible, de modo que no tiene existencia; podríamos decir que  su realidad es virtual. 

Estado ideal. Platón considera que el Estado se halla fundado en la justicia en cuanto es la mejor organización de la sociedad. La armoniosa articulación de los individuos y de las clases sociales que establece el Estado ideal permite realizar en la medida de lo posible la Idea de la justicia, dando a cada uno lo que le pertenece y exigiendo a cada uno la manifestación de su virtud. El Estado alcanza su forma ideal con el régimen político de la aristocracia, donde el poder de los gobernantes no está fundado en sus intereses particulares sino en el interés del Estado en tanto que compuesto de distintos grupos cuyas relaciones entre sí están determinadas por la justicia. Hay que advertir que la legitimidad de este poder político está en los méritos de los gobernantes.

Eudaimonismo. Teoría ética que identifica la felicidad como el sumo bien y finalidad, es decir, que se estima que la felicidad se alcanza al conseguirse el bien y la finalidad a los que se aspira. Se trata, por tanto, d’una ética material, ya sean sus principios prácticos subjetivos (educación, constitución civil, sentimiento, etc.) u objetivos (la voluntad de Dios, la perfección, etc.). Su principal característica es considerar que no puede haber incompatibilidad entre la felicidad y el bien, que el valor de la virtud (el bien) depende de la felicidad que pueda producir, aunque se admite que no necesitan coincidir.

Filósofo-rey. El gobernante del Estado ideal. Puesto que el filósofo es el único ciudadano que alcanza el conocimiento de las Ideas, está obligado a gobernar ya que de este modo el Estado tendrá como principio rector la Idea de Bien y el orden social estará garantizado por  el dominio de la justicia. De aquí que considere la aristocracia, el gobierno de la clase social de los filósofos en cuya alma domina la parte racional, como la forma de gobierno más justa. Platón incluyó también a las mujeres entre los gobernantes y limitó el gobierno de los filósofos a cortos períodos de tiempo para evitar la corrupción del poder. Además sometió a los gobernantes, lo mismo que a los guardianes, a una prolongada y exigente educación, a un comunismo relativo a la propiedad y la familia, así como a una eugenesia positiva. 

Idea. Sentido metafísico:  La Idea es la forma de una realidad, su imagen eterna e inmutable, su esencia. Las Ideas son los modelos de las cosas, las cosas mismas en su estado de perfección. Son siempre la unidad de algo que aparece como múltiple y por tanto visibles sólo inteligiblemente. Hay Ideas de cosas, de objetos matemáticos y de valores (Bien, Belleza, Bondad, Justicia, etc.), tienen un orden jerárquico según la unidad que expresa cada idea y también hay clases de Ideas, como el movimiento y el reposo, siendo las más importantes el ser, la igualdad y la diferencia porque pueden predicarse de todas las Ideas. Con esta pluralidad de Ideas es posible comprender la estructura inteligible de la realidad. Hay que advertir que Platón vaciló en decidirse por una de estas dos concepciones de las Ideas: una inmanente que las supone nuestro conocimiento en las cosas sensibles, y otra trascendente como entidades completamente separadas de las cosas.

Idea de Bien. Sentido metafísico: Idea Absoluta o Idea de las Ideas que se halla más allá del ser. Causa formal y final de las cosas sensibles; las cosas sensibles aspiran a la perfección únicamente en cuanto participan de la Idea de Bien. Es el fundamento del conocimiento verdadero. Cabe decir que a partir de la Idea de Bien se conceptualizó la noción de Dios en los primeros pensadores cristianos. Sentido moral: Guia de la vida de los individuos (principio rector de la ética) y de la vida social en el Estado (principio rector de la política).

Imitación. Una doctrina pitagórica que explica la relación entre los números, considerados las realidades esenciales, y las cosas sensibles, consideradas las apariencias, por analogía a la relación que hay entre el modelo y su copia. Platón la asumió sustituyendo los números por las Ideas. En este sentido es equivalente a su doctrina de la participación.

Intelectualismo moral. Teoría ética que destaca el primado intelectual, la guía de la razón, frente a la voluntad, la intución o el sentimiento, de cualquier juicio moral. Platón tomó esta teoría de Sócrates para quien el conocimiento intelectual o saber se identifica con la virtud y la ignorancia con el vicio. 

Inteligencia pura (noesis). Uno de los dos grados de conocimiento que Platón distingue en la ciencia. Un conocimiento verdadero que se refiere a las Ideas y que opera por intuiciones intelectuales de estas mismas Ideas. Es el grado superior del conocimiento verdadero y el propio del filósofo.

Justicia. La virtud capital en tanto que es la conjunción de las otras virtudes principales: la templanza (sobre los deseos y las pasiones), la fortaleza (sobre los sentimientos y las emociones) y la prudencia (sobre la razón). Es condición de la felicidad teniendo en cuenta no a los ciudadanos individualmente sino a la sociedad entera. Y es el fundamento de la estabilidad y orden social del Estado ideal. Platón dedica el diálogo República  a su examen y crítica de las concepciones sofísticas. Considera que la justicia es deseable tanto por sí misma como por sus resultados porque no hace daño a nadie que se comporte de manera justa y permite alcanzar el bien común.

Materia. Es la realidad del ser que no es nunca y cambia siempre en oposición a la realidad del ser que es siempre y nunca cambia, constituida por las Ideas. En consecuencia no puede ser una realidad determinada o informada, ni tampoco ninguno de los elementos ya determinados que constituyen la naturaleza. Por tanto tiene que ser una masa indiferenciada de los elementos previa a su formación, o lo que es lo mismo algo común a todos los elementos; algo semejante a una receptáculo vacío capaz de acoger cualquier forma. Por otra parte, si se equipara la idea o forma con el ser propiamente dicho, la materia es lo que se hallará más cerca del no ser. Además, como realidad primaria de las cosas físicas posee ciertas cualidades, como la del movimiento y cambio. Finalmente representa lo visible en contraposición a lo inteligible; es caótica, sensible y múltiple en contraposición  con lo que posee orden, inteligibilidad y unidad, esto es, las Ideas. 

Mundo inteligible. El mundo de las Ideas, de las esencias, la unidad de los entes particulares de la misma especie. Visible por la inteligencia

Mundo sensible. El mundo de las cosas físicas, de las apariencias, la multiplicidad de entes particulares. Visible por los sentidos.

Opinión (doxa). Es el conocimiento de lo particular y contingente que nos capacita la facultad de la conjetura y la creencia y que nos permite juzgar sobre la apariencia. Por tanto es el modo de acceso al mundo sensible, ya sean los reflejos de las cosas o las cosas mismas. Tiene un carácter probable. No obstante, si bien en la opinión no hay  propiamente un saber, tampoco hay duda ni ignorancia; es un modo de aserción tanto más cercano al saber cuánto más probables sean las razones en las que se apoya. 

Participación. El modo cómo se efectúa la relación entre las Ideas y las cosas sensibles, e incluso la relación entre las Ideas entre sí. La cosa física existe en la medida en que participa de la perfección de la idea que la informa, por lo que se supone que las cosas són menos reales y verdaderas que las Ideas.

Razón. La facultad de conocimiento propiamente dicho pues proporciona verdadero conocimiento pues su objeto son las Ideas (las esencias o fundamentos de las cosas) que permite comprender  la estructura inteligible de la realidad.

Razón discursiva (dianoia). Uno de los dos grados de conocimiento que Platón distingue  en la ciencia. Un conocimiento verdadero que se refiere a los objetos matemáticos y que opera por hipótesis sobre las Ideas (en la medida que los objetos matemáticos son reflejos de las Ideas) y demostraciones. Es el grado propio del matemático.

Reminiscencia. El recuerdo por parte del alma, dentro del cuerpo, de las Ideas que había contemplado en su existencia anterior a su unión con el cuerpo en el mundo inteligible  Constituye una prueba de la existencia del alma.  

Sensación. Una facultad de conocimiento que no proporciona verdadero conocimiento ni siquiera de las cosas sensibles. En Platón abarca la percepción sensible y toda aprehensión que no sea intelectual. La sensación proporciona experiencia, que sólo puede expresar la multiplicidad y devenir de las cosas sensibles y que por tanto da un conocimiento variable y contradictorio.

Ser. Según Platón hay tres géneros de ser: 1) lo que es siempre el mismo, eterno, increado e indestructible, invisible para los sentidos y únicamente visible para la inteligencia, que nada recibe de fuera ni se transforma en otra cosa; són las formas o las Ideas, es decir, el mundo inteligible; 2) lo que está siempre en movimiento, temporal, creado y corruptible, perceptible para los sentidos y la opinión, y siempre llegando a ser en un lugar  y desapareciendo de él; son las cosas físicas, es decir, el mundo sensible, la naturaleza o el universo; 3) eterno, increado e indestructible como las Ideas, constituye el habitáculo de las cosas físicas, apenas es real y está supuesto por la inteligencia. 

Teoría de las Ideas. El núcleo de la filosofía platónica en el que se articula la teoría del conocimiento y la metafísica que corresponde a su pensamiento de madurez representado por los diálogos República, Fedón, Fedro y Banquete. Las tesis principales son la preeminencia de las Ideas sobre las cosas en el orden de la realitat y del conocimiento, la existencia real e independiente de las ideas tanto del sujeto que las piensa como del objeto del que son esencia, la explicación de la relación entre las ideas y las cosas como imitación o participación y la jerarquización de las ideas otorgando a la idea de Bien el mayor grado de realidad y la causa última de todas las cosas. Posteriormente criticará las insuficiencias y contradicciones de esta teoría en los diálogos Parménides, Sofista y Filebo, en particular sus doctrinas de la imitación y de la participación. 

Tiempo. Se define en el diálogo Timeo como “la imagen móvil de la eternidad”. Platón concibe el tiempo que pasa (el devenir de las cosas) como manifestación de una presencia que no pasa (la eternidad de las Ideas), un original del cual hay una copia inmediata: el perpetuo movimiento circular de las esferas celestes, la representación más próxima de la eternidad. 

Virtud. Lo que caracteriza de manera específica al ser humano, su bien propio e intransferible que le perfecciona, que le permite llegar a la excelencia. En el diálogo República se presentan las cuatro virtudes principales: la prudencia o sabiduría práctica, la fortaleza o valentía, la templanza o moderación y la justicia. Estas virtudes concurren todas ellas en cada una de las actividades humanas. Pero la prudencia tiene una preeminencia porque es indispensable para el gobernante. Y la justicia es la más importante porque representa la armonía de las otras tres. 

Conceptes de Plató (en català):

Ànima. Per a la seva definició cal diferenciar l'exposat en els diàlegs de maduresa Fedre i República, de l'exposat en el diàleg de vellesa Timeu. En aquells dos primers diàlegs Plató es refereix a una única entitat, immortal i separable del cos, que coexisteix amb les Idees fins al seu descens en un cos en el món sensible. La seva unió amb el cos és accidental i aspira a alliberar-se del mateix per a tornar al món intel·ligible. Aquesta concepció de l'ànima és el fonament de la teoria del coneixement de Plató en la mesura que justifica l'accés a les Idees i per tant al coneixement veritable. Per a superar les dificultats que presentava el dualisme cos-ànima, sobretot pel que respecta a la seva unió, Plató va distingir diverses parts: la sensitiva (seu del desig i les passions), la irascible (seu dels sentiments i les emocions) i la intel·ligible (seu de la raó). I va establir una relació de subordinació de les dues primeres en relació a la tercera. La salvació de l'ànima, això és el seu alliberament del cos, exigeix el domini i la guia de la part racional sobre la part concupiscible i la irascible. En canvi, en el Timeu afirma que l'ànima particular és una creació del Demiürg després de crear l'ànima del món i fins al seu descens en un cos existeix en l'ànima del món. Distingeix una part immortal, constituïda per la funció racional, directament creada a partir de l'ànima del món, i una part mortal, constituïda per les funcions concupiscible i irascible que requereixen un cos per a poder executar-se i només poden expressar-se en la seva relació amb ell. El destí de la part immortal de l'ànima (la racional) seria, doncs, la reintegració en l'ànima del món. Ara situa la part racional en el cervell, la irascible en el tòrax i la concupiscible en l'abdomen. 

Ànima del món. Una creació del Demiürg que la va col·locar en el centre de l'univers i que s'estén per tot l'espai. El Demiürg la va crear a partir de les Idees, per combinació d'aquestes, i de la matèria, per la qual cosa consisteix en una realitat intermèdia entre el mateix i l'un altre, l'ésser i el no ser. A partir d'aquesta composició, el Demiürg crea les ànimes particulars, per la qual cosa també aquestes participen de la immortalitat de les Idees i de l'esdevenir de la matèria i amb això de la mortalitat de les coses físiques resultat del modelatge de la matèria amb el model de les Idees. La part racional de l'ànima la crea el Demiürg únicament a partir de les Idees, per la qual cosa gaudeix dels seus mateixos atributs, entre els quals està la immortalitat. Les parts concupiscible i irascible de l'ànima les crea a partir de la matèria, per la qual cosa posseeix els mateixos atributs que tenen les coses físiques. En l'ànima del món trobem un vestigi de la concepció animista de la naturalesa que trobem en el pensament de bona part dels filòsofs presocràtics ja que el cosmos el concep Plató com un animal etern.

Amor. És sempre amor a alguna cosa, ja sigui a les coses o als éssers humans; una oscil·lació entre el posseir i el no posseir. L'amor bo del cos és el que té en compte la il·luminació que produeixen les Idees en l'ànima. En la seva aspiració cap a l'estimat, l'acte d'amor de l'amant engendra no la bellesa, sinó en la bellesa, per tant participa en la Idea de Bellesa. Sota la influència de l'amor l'ànima ascendeix cap a la contemplació de la Idea de Bellesa i en última instància de la Idea de Bé.

Ciència (episteme). És el coneixement de l'universal i necessari que ens capacita la facultat de la raó. Per tant és la manera d'accés al món intel·ligible, això és, a les essències que ens permeten comprendre les coses. Té un caràcter de seguretat i certesa, per la qual cosa és pròpiament el saber. Es contraposa a l'opinió.

Conjectura (eikasia). Un dels dos graus de coneixement que Plató distingeix en l'opinió. Un coneixement fals que es refereix a allò que es dona als sentits a través de les imatges de les coses físiques i que opera per estimacions. És el grau ínfim de coneixement i el que té l'ésser humà des del seu naixement.

Creença (pistis). Un dels dos graus de coneixement que Plató distingeix en l'opinió. Un coneixement fals com el que s'obté per la conjectura, però més pròxim al veritable perquè ja no es refereix a una estimació sobre les coses a partir de les seves imatges, sinó que es refereix a la percepció i aprehensió sensible de les coses físiques. És el grau propi del naturalista i del físic.

Cos. Una cosa física que en els éssers vius es considera com el sepulcre de l'ànima i per consegüent l'ànima no està contingut en el mateix com un element que l'informa, ni tampoc està unit al mateix de manera substancial, sinó que està com un presoner i de manera accidental. 

Demiürg. L'artesà o faedor del món sensible (l'univers). Plató ho presenta en el seu diàleg cosmològic Timeu com un semideu que actua com a causa eficient en ordenar la matèria (que actua com a causa material) prenent com a model el món intel·ligible (que actua com a causa formal i final) donada la seva perfecció, bondat i bellesa. En aquest mateix diàleg també exposa que és el creador de l'ànima del món i de les ànimes particulars. Amb la proposta del Demiürg Plató s'oposa a la concepció mecanicista de la naturalesa postulada pels filòsofs presocràtics atomistes, en particular per Demòcrit, i postula una concepció teleològica o finalista. Per a Plató l'univers no és una cosa caòtica, inintel·ligible i sense finalitat, sinó tot el contrari. L'acció del Demiürg dota d'ordre, intel·ligibilitat i finalitat a l'univers a partir del model de les Idees.

Dialèctica. En els diàlegs de maduresa es defineix la dialèctica com un mètode d'ascens des del sensible a l'intel·ligible que utilitza les operacions lògiques de la divisió (anàlisi) i la composició (síntesi), les quals permeten dividir un tot en les seves parts per a després passar de la multiplicitat a la unitat i mostrar a aquesta com a fonament d'aquella. En canvi en els diàlegs crítics es defineix com un mètode de descens de l'intel·ligible al sensible que utilitza la deducció racional de les Idees, la qual cosa permet discriminar les Idees entre si i no confondre-les.

Educació (paideia). La formació integral de l'ésser humà en relació amb els diversos graus de coneixement i sobretot del coneixement de la Idea de Bé, la qual cosa ha de permetre la constitució de l'estat ideal i la realització de la justícia. Aquest coneixement és del tot necessari per a aquells ciutadans que han de governar, els reis filòsofs. Els sabers que els futurs governants han d'estudiar són l'aritmètica, la geometria, la estereometria (els volums dels cossos), l'astronomia, l'harmonia i finalment la dialèctica.

Espai. És el tercer gènere de l'ésser (v.) Com que manca de forma, les definicions que puguin donar-se d'ell només poden ser negatives. En tant receptacle de les coses físiques és continu, sense qualitats, només és un habitacle, no es troba ni en el món sensible ni en el món intel·ligible, de manera que no té existència; podríem dir que la seva realitat és virtual. 

Estat ideal. Plató considera que l'Estat es troba fundat en la justícia quan és la millor organització de la societat. L'harmoniosa articulació dels individus i de les classes socials que estableix l'Estat ideal permet realitzar en la mesura que sigui possible la Idea de la justícia, donant a cadascun el que li pertany i exigint a cadascun la manifestació de la seva virtut. L'Estat aconsegueix la seva forma ideal amb el règim polític de l'aristocràcia, on el poder dels governants no està fundat en els seus interessos particulars sinó en l'interès de l'Estat com a compost de diferents grups les relacions dels quals entre si estan determinades per la justícia. Cal advertir que la legitimitat d'aquest poder polític està en els mèrits dels governants.

Eudaimonisme. Teoria ètica que identifica la felicitat com el màxim bé i finalitat, és a dir, que s'estima que la felicitat s'aconsegueix en aconseguir-se el bé i la finalitat als quals s'aspira. Es tracta, per tant, d’una ètica material, ja siguin els seus principis pràctics subjectius (educació, constitució civil, sentiment, etc.) o objectius (la voluntat de Déu, la perfecció, etc.). El seu principal característica és considerar que no pot haver-hi incompatibilitat entre la felicitat i el bé, que el valor de la virtut (el bé) depèn de la felicitat que pugui produir, encara que s'admet que no necessiten coincidir.

Filòsof-rei. El governant de l'Estat ideal. Com que el filòsof és l'únic ciutadà que aconsegueix el coneixement de les Idees, està obligat a governar ja que d'aquesta manera l'Estat tindrà com a principi rector la Idea de Bé i l'ordre social estarà garantit pel domini de la justícia. D'aquí que consideri l'aristocràcia, el govern de la classe social dels filòsofs en l'ànima dels quals domina la part racional, com la forma de govern més justa. Plató va incloure també a les dones entre els governants i va limitar el govern dels filòsofs a curts períodes de temps per a evitar la corrupció del poder. A més va sotmetre als governants, el mateix que als guardians, a una prolongada i exigent educació, a un comunisme relatiu a la propietat i la família, així com a una eugenèsia positiva. 

Idea. Sentit metafísic: La Idea és la forma d'una realitat, la seva imatge eterna i immutable, la seva essència. Les Idees són els models de les coses, les coses mateixes en el seu estat de perfecció. Són sempre la unitat d'alguna cosa que apareix com a múltiple i per tant visibles només intel·ligiblement. Hi ha Idees de coses, d'objectes matemàtics i de valors (Bé, Bellesa, Bondat, Justícia, etc.), tenen un ordre jeràrquic segons la unitat que expressa cada idea i també hi ha classes d'Idees, com el moviment i el repòs, sent les més importants l'ésser, la igualtat i la diferència perquè poden predicar-se de totes les Idees. Amb aquesta pluralitat d'Idees és possible comprendre l'estructura intel·ligible de la realitat. Cal advertir que Plató va vacil·lar a decidir-se per una d'aquestes dues concepcions de les Idees: una immanent que les suposa el nostre coneixement en les coses sensibles, i una altra transcendent com a entitats completament separades de les coses.

Idea de Bé. Sentit metafísic: Idea Absoluta o Idea de les Idees que es troba més enllà de l'ésser. Causa formal i final de les coses sensibles; les coses sensibles aspiren a la perfecció únicament quan participen de la Idea de Bé. És el fonament del coneixement veritable. Cal dir que a partir de la Idea de Bé es va conceptualitzar la noció de Déu en els primers pensadors cristians. Sentit moral: Guia de la vida dels individus (principi rector de l'ètica) i de la vida social en l'Estat (principi rector de la política).

Imitació. Una doctrina pitagòrica que explica la relació entre els números, considerats les realitats essencials, i les coses sensibles, considerades les aparences, per analogia a la relació que hi ha entre el model i la seva còpia. Plató la va assumir substituint els números per les Idees. En aquest sentit és equivalent a la seva doctrina de la participació.

Intel·lectualisme moral. Teoria ètica que destaca el primat intel·lectual, la guia de la raó, enfront de la voluntat, la intución o el sentiment, de qualsevol judici moral. Plató va prendre aquesta teoria de Sòcrates per a qui el coneixement intel·lectual o saber s'identifica amb la virtut i la ignorància amb el vici. 

Intel·ligència pura (noesis). Un dels dos graus de coneixement que Plató distingeix en la ciència. Un coneixement veritable que es refereix a les Idees i que opera per intuïcions intel·lectuals d'aquestes mateixes Idees. És el grau superior del coneixement veritable i el propi del filòsof.

Justícia. La virtut capital en tant que és la conjunció de les altres virtuts principals: la temprança (sobre els desitjos i les passions), la fortalesa (sobre els sentiments i les emocions) i la prudència (sobre la raó). És condició de la felicitat tenint en compte no als ciutadans individualment sinó a la societat sencera. I és el fonament de l'estabilitat i ordre social de l'Estat ideal. Plató dedica el diàleg República al seu examen i crítica de les concepcions sofístiques. Considera que la justícia és desitjable tant per si mateixa com pels seus resultats perquè no fa mal a ningú que es comporti de manera justa i permet aconseguir el bé comú.

Matèria. És la realitat de l'ésser que no és mai i canvia sempre en oposició a la realitat del ser que és sempre i mai canvia, constituïda per les Idees. En conseqüència no pot ser una realitat determinada o informada, ni tampoc cap dels elements ja determinats que constitueixen la naturalesa. Per tant ha de ser una massa indiferenciada dels elements prèvia a la seva formació, o cosa que és el mateix una cosa comuna a tots els elements; una cosa semblant a una receptacle buit capaç d'acollir qualsevol forma. D'altra banda, si s'equipés la idea o forma amb el ser pròpiament dit, la matèria és el que es trobarà més prop del no ser. A més, com a realitat primària de les coses físiques posseeix unes certes qualitats, com la del moviment i canvi. Finalment representa el visible en contraposició a l'intel·ligible; és caòtica, sensible i múltiple en contraposició amb el que posseeix ordre, intel·ligibilitat i unitat, això és, les Idees. 

Món intel·ligible. El món de les Idees, de les essències, la unitat dels ens particulars de la mateixa espècie. Visible per la intel·ligència

Món sensible. El món de les coses físiques, de les aparences, la multiplicitat d'ens particulars. Visible pels sentits.

Opinió (doxa). És el coneixement del particular i contingent que ens capacita la facultat de la conjectura i la creença i que ens permet jutjar sobre l'aparença. Per tant és la manera d'accés al món sensible, ja siguin els reflexos de les coses o les coses mateixes. Té un caràcter probable. No obstant això, si bé en l'opinió no hi ha pròpiament un saber, tampoc hi ha dubte ni ignorància; és una manera d'asserció tant més pròxim al saber quan més probables siguin les raons en les quals es recolza. 

Participació. La manera com s'efectua la relació entre les Idees i les coses sensibles, i fins i tot la relació entre les Idees entre si. La cosa física existeix en la mesura en què participa de la perfecció de la idea que la informa, per la qual cosa se suposa que les coses són menys reals i veritables que les Idees.

Raó. La facultat de coneixement pròpiament dit perquè proporciona veritable coneixement perquè el seu objecte són les Idees (les essències o fonaments de les coses) que permet comprendre l'estructura intel·ligible de la realitat.

Raó discursiva (dianoia). Un dels dos graus de coneixement que Plató distingeix en la ciència. Un coneixement veritable que es refereix als objectes matemàtics i que opera per hipòtesis sobre les Idees (en la mesura que els objectes matemàtics són reflexos de les Idees) i demostracions. És el grau propi del matemàtic.

Reminiscència. El record per part de l'ànima, dins del cos, de les Idees que havia contemplat en la seva existència anterior a la seva unió amb el cos en el món intel·ligible Constitueix una prova de l'existència de l'ànima. 

Sensació. Una facultat de coneixement que no proporciona veritable coneixement ni tan sols de les coses sensibles. En Plató abasta la percepció sensible i tota aprehensió que no sigui intel·lectual. La sensació proporciona experiència, que només pot expressar la multiplicitat i esdevenir de les coses sensibles i que per tant dona un coneixement variable i contradictori.

Ésser. Segons Plató hi ha tres gèneres d'ésser: 1) el que és sempre el mateix, etern, increat i indestructible, invisible per als sentits i únicament visible per a la intel·ligència, que res rep de fora ni es transforma en una altra cosa; són les formes o les Idees, és a dir, el món intel·ligible; 2) el que està sempre en moviment, temporal, creat i corruptible, perceptible per als sentits i l'opinió, i sempre arribant a ser en un lloc i desapareixent d'ell; són les coses físiques, és a dir, el món sensible, la naturalesa o l'univers; 3) etern, increat i indestructible com les Idees, constitueix l'habitacle de les coses físiques, a penes és real i està suposat per la intel·ligència. 

Teoria de les Idees. El nucli de la filosofia platònica en el qual s'articula la teoria del coneixement i la metafísica que correspon al seu pensament de maduresa representat pels diàlegs República, Fedó, Fedre i Banquet. Les tesis principals són la preeminència de les Idees sobre les coses en l'ordre de la realitat i del coneixement, l'existència real i independent de les idees tant del subjecte que les pensa com de l'objecte del qual són essència, l'explicació de la relació entre les idees i les coses com a imitació o participació i la jerarquització de les idees atorgant a la idea de Bé el major grau de realitat i la causa última de totes les coses. Posteriorment criticarà les insuficiències i contradiccions d'aquesta teoria en els diàlegs Parmènides, Sofista i Fileb, en particular les seves doctrines de la imitació o participació. 

Temps. Es defineix en el diàleg Timeu com “la imatge mòbil de l'eternitat”. Plató concep el temps que passa (l'esdevenir de les coses) com a manifestació d'una presència que no passa (l'eternitat de les Idees), un original del qual hi ha una còpia immediata: el perpetu moviment circular de les esferes celestes, la representació més pròxima de l'eternitat. 

Virtut. El que caracteritza de manera específica a l'ésser humà, el seu bé propi i intransferible que li perfecciona, que li permet arribar a l'excel·lència. En el diàleg República es presenten les quatre virtuts principals: la prudència o saviesa pràctica, la fortalesa o valentia, la temprança o moderació i la justícia. Aquestes virtuts concorren totes elles en cadascuna de les activitats humanes. Però la prudència té una preeminència perquè és indispensable per al governant. I la justícia és la més important perquè representa l'harmonia de les altres tres.

ACTIVITATS

1. Fes un nou redactat en català de cada definició entre dues i tres línies, suprimint totes aquelles explicacions que amplien el seu sentit. Si un concepte té dos sentits relatius a temàtiques diferents, cal redactar cada sentit repetint el concepte. Pots copiar el text que consideris més rellevant del diccionari aquí exposat. Exemple:

Idea de Bé. Sentit metafísic: Idea Absoluta o Idea de les Idees que es troba més enllà de l'ésser. Causa formal i final de les coses sensibles; les coses sensibles aspiren a la perfecció únicament quan participen de la Idea de Bé. És el fonament del coneixement veritable. Cal dir que a partir de la Idea de Bé es va conceptualitzar la noció de Déu en els primers pensadors cristians. Sentit moral: Guia de la vida dels individus (principi rector de l'ètica) i de la vida social en l'Estat (principi rector de la política).

17a Mostra de Fotofilosofia (2024)

El tercer dijous de novembre (enguany és el dia 21) es celebra el Dia Mundial de la Filosofia, jornada promoguda per la UNESCO.  I és per aquest motiu que la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona (UB) convoca una Mostra de Fotofilosofia dirigida als alumnes de secundària, amb la qual es vol fomentar la creació filosòfica entre els alumnes que cursen matèries de filosofia, així com la col·laboració entre els departaments de Filosofia dels instituts.

 

El que es demana als alumnes que vulguin participar en la Mostra és expressar un pensament a través d'una fotografia digital acompanyada d’un títol en forma de pregunta vinculada a una determinada disciplina filosòfica. Per facilitar l'edició d'aquesta imatge, convé incloure etiquetes, per exemple: disciplina filosòfica que enquadra la pregunta, nom del/de la filòsof/a que hagi inspirat la fotografia i/o la pregunta, lloc on s'ha fet la fotografia, etc. 

 

Com a idees inspiradores et convido a reflexionar sobre els dos pensaments següents, el primer del sociòleg i crític cultural Neil Postman i el segon de Jorge Wagensberg manllevat del seu llibre Ideas sobre la complejidad del mundo:

 

Tot el coneixement que tenim és el resultat de fer-nos preguntes; de fet... fer preguntes és l'eina intel·lectual més significativa que tenen els éssers humans. No és curiós, doncs, que l'habilitat intel·lectual més significativa disponible pels éssers humans no s'ensenyi a l'escola? No puc resistir-me a repetir-ho: l'habilitat intel·lectual més significativa disponible pels éssers humans no s'ensenya l'escola.

Y aunque el pensamiento no empieza en la pregunta, si termina en la respuesta. Por ello desconfía más de la segunda. Y porque responder es un proceso de adaptación y preguntar un acto de rebelión. Por las preguntas y por el método elegido para buscar las respuestas se reconocen las distintas formas de conocimiento. 

Si voleu veure veure el recull de totes les fotografies i preguntes presentades per l'alumnat de l'Institut Intermunicipal, podeu visitar aquests dos blocs:

 

Batxillerat: https://blocs.xtec.cat/filointermunicipal/

4t ESO: https://blocs.xtec.cat/filoesointermunicipal/

En aquests blocs podeu consultar las bases de la Mostra i els criteris per avaluar les Fotofilosofia.

Tant la fotografia com la pregunta han de ser originals. El format de les fotografies ha de ser JPEG. El pes del fitxer no pot ser superior a 600 kb.

 

La vostra Fotofilosofia la publicareu al classroom del curs en una Tasca 3 i així podré avaluar-la. Jo mateix la publicaré després als blocs abans assenyalats.

Diccionari filosòfic de Descartes

Observació preliminar:

La definició d'un mot filosòfic és una competència que ha d'assolir l'alumnat que cursa la història de la filosofia al segon curs de batxillerat. Es tracta d'una competència cognitiva i consisteix en explicar el significat que té un determinat mot en el text en el que es troba. A l'estructura de l'examen de Selectivitat s'exigeix aquesta competència a la Pregunta 2 de l'Exercici 1, on es demana definir dos mots de manera força breu, entre cinc i vint paraules. La valoració d'aquesta pregunta és només d'1 punt sobre 10. Però cal advertir que el coneixement dels conceptes fonamentals d'un filòsof és clau per al desenvolupament i la orientació de les altres preguntes de la prova de Selectivitat. En aquest sentit, convé fer la següent classificació temàtica dels conceptes aquí presentats:

Epistemologia

Anàlisi
Dubte metòdic
Enumeració
Evidència
Geni Maligne
Idea
Intuició
Innatisme
Mètode
Racionalisme
Síntesi

Metafísica

Cogito

Cogito ergo sum

Déu

Extensió

Racionalisme

Substància

Psicologia

Ànima

Cos

Dualisme. Paral·lelisme psicofísic

Passió

Física

Mecaniscisme

Món

Hi ha enciclopèdies i diccionaris de filosofia, així com webs de filosofia, en els quals podem trobar les difinicions dels conceptes que van crear o utilitzar els filòsofs. Però aquestes definicions acostumen a superar les vint paraules, el nombre màxim establert a la prova de Selectivitat. Amb el següent diccionari volem facilitar el seu estudi a l'alumnat, així com la preparació de l'esmentada prova. Cal advertir que incloem els diferents sentits que té un mot en cada filòsof. Per tant, cal triar el sentit adequat al text a comentar i al tema tractat en el mateix text. I també cal dir que incloem extensions en l'explicació dels significats dels mots per facilitar la seva comprensió, però aquestes parts de la definició es poden suprimir en la prova de Selectivat.

La font que hem utilitzat per a cada definició és el Diccionari de Filosofia de José Ferrater Mora perquè és l'obra de referència i de consulta més important en llengua castellana i del qual hi ha una edició digital. La primera consulta la farem en l'edició abreujada i si no es troba aquí la informació que ens cal aleshores farem una segona consulta en l'edició completa. Només quan no trobem la informació que ens cal en aquestes obres, consultarem altres fonts. En el cas de Descartes, hem consultat els llibres Descartes y el racionalismo de G. Rodis-Lewis i Racionalismo, Empirismo, Ilustración, volum 6 de la Historia de la filosofía editat per Siglo XXI i dirigit per Yvon Belaval. El capítol dedicat a Descartes i el Cartesianisme ha estat escrit pel mateix G. Rodis-Lewis. 

Per últim cal dir que no existeix una edició en català de l'esmentat diccionari. El primer redactat de cada definició ho he fet en castellà seleccionant els textos adients de les fonts abans esmentades. Posteriorment he fet la traducció al català. 

Conceptes de Descartes (en castellà):

Alma. La única forma sustancial del cuerpo. Es uno de los dos compuestos del ser humano, siendo el otro el cuerpo. Alma y cuerpo son dos sustancias heterogéneas, pero interactúan entre ellas. El alma es afectada por el cuerpo y puede actuar sobre el cuerpo a través del cerebro (glàndula pineal). Descartes prefirió usar el término espíritu al de alma para disociar la res cogitans de la función vital del cuerpo (animismo) y de cualquier dependencia del cuerpo. (v. Cogito)

Análisis. El segundo de los preceptos del método cartesiano que consiste en dividir cada una de las dificultades que se examinan en tantas partes como se pueda y sea necesario para mejor resolverlas. Se concibe con el sentido matemático de una resolución, es decir, se resuelve lo complejo en lo simple, esto es, las naturalezas simples que se expresan en ideas claras i distintas conocidas mediante la intuición. A partir de ellas se deducen ideas más complejas y oscuras. Se contrapone a la síntesis. No obstante, análisis y síntesis son complementarios: una vez analizado un todo en sus partes componentes, la recomposición sintética de estas partes tiene que dar por resultado el todo del que se había partido. 

Cogito. Una cosa que piensa (res cogitans), es decir, un espíritu, una mente, una razón. Define el pensamiento por la conciencia, por lo que incluye en el pensamiento todas las operaciones mentales conscientes o actos intelectuales: entender, querer, imaginar, sentir, soñar, juzgar, dudar, etc. 

Cogito ergo sum. Pienso, luego existo. El primer principio indubitable al que llega Descartes (al dudar de mi existencia pruebo que mi esencia es el pensar, puesto que al dudar pienso), una verdad que pueda ser creída por sí misma, y que prueba la distinción real entre el alma (una entidad espiritual, un yo pensante) y el cuerpo (una entidad material). 

Cuerpo. En último término es espacio lleno (pues Descartes niega la existencia del vacío); es una cosa extensa caracterizada por la simultaneidad del movimiento de sus partes. Se concibe geométricamente: es una cantidad de tres dimensiones que adopta una figura, es decir, un modo de la extensión.

Dios. Substancia infinita y perfecta. Propiamente es la única substancia en sentido estricto. Es la causa del espíritu, el yo pensante (res cogitans) y de las cosas externas (res  extensa). Y es la garantía de la coincidencia entre las evidencias y sus existencias correspondientes. La demostración de la existencia de Dios permite superar el solipsismo de la conciencia y dar paso al reconocimiento de una realidad objetiva y a la intersubjetividad del conocimiento. 

Dualismo. Doctrina que afirma la existencia de dos substancias, la material y la espiritual. Se opone a monismo, doctrina que afirma una única sustancia. Sentido psicológico: reducción de la esencia humana al alma y de la esencia de las cosas externas, incluyendo al resto de los seres vivos, a la extensión. En relación al problema de la relación alma-cuerpo, Descartes postula por primera vez la doctrina del paralelismo psicofísico, según la cual los procesos psíquicos son paralelos a los procesos físicos, es decir, hay correspondencia entre ambas clases de procesos sin que haya entre ellos relación de causalidad.

Duda metódica. Modo de entender la duda como método y no como actitud. La duda es un punto de partida,  se cuestiona la validez de todos los supuestos, para alcanzar una evidencia que pruebe la validez de una proposición. Así en la proposición "Cogito ergo sum", donde la evidencia de la existencia del yo pensante surge del propio acto de dudar puesto que al dudar alguien piensa.

Enumeración. Es el cuarto y último precepto del método cartesiano. Consiste en hacer una comprobación del análisis y la síntesis para asegurar que no hemos omitido ningún elemento. Sirve para cerrar el proceso deductivo de los dos preceptos anteriores que siguen a la intuición.

Evidencia. Es el primer precepto del método cartesiano. La comprensión directa e inmediata de la verdad de una proposición por medio de una intuición, es decir, una simple inspección del espíritu. La evidencia és el único criterio de certeza (la seguridad de haber alcanzado una verdad indubitable) y debe poseer las notas de claridad (la presencia inmediata d'una idea en la mente) y distinción (la separación de una idea de las otras ideas). Descartes llama a las ideas que poseen estas notas  naturalezas simples. La evidencia primaria es el Cogito.

Extensión. Designa la cualidad de lo extenso, es decir, el carácter de la situación de algo en el espacio. Se identifica con el espacio. Descartes prefirió usar la expresión 'cosa extensa' (res extensa) al término 'espacio'. Algunas de sus propiedades son la continuidad, la exterioridad, la reversibilidad, la divisibilidad, la homogeneidad y la tridimensionalidad. Constituye la esencia de los cuerpos y no hay que confundirla con las propiedades sensibles de los mismos. No es un atributo sensible, sino inteligible, y permite conocer la materia o substancia corporal. Las únicas formas inteligibles de la extensión son la figura y el movimiento.

Genio maligno. Hipótesis postulada para agotar completamente la serie de posibles dubitaciones que incluye las verdades matemáticas. 

Idea. Sentido gnoseològico: Las ideas son las cosas mismas en tanto que vistas mediante la intuición (v.). Por tanto, son resultados de la actividad de un sujeto cognoscente, son conceptos del espíritu humano. Las ideas verdaderas y adecuadas tienen su origen en Dios, la primera sustancia pensante, y en consecuencia las posee la substancia pensante humana creada por Dios. De aquí el postulado del innatismo (v.). Además de las ideas innatas, se reconocen otros dos tipos de ideas en la mente: las adventicias (que tienen su origen en los sentidos) y las facticias (que tienen su origen en la imaginación). Estas otras ideas son engañosas o falsas.

Intuición. Un acto del espíritu único o simple (se opone a la deducción que consiste en una serie o sucesión de actos) que aprehende las naturalezas simples, así como las relaciones inmediatas entre estas naturalezas. Tiene tres propiedades: a) ser acto de pensamiento puro; b) ser infalible; c) aplicarse a los juicios (actos simples del pensamiento) y las relaciones entre juicios.

Innatismo. Doctrina que afirma que hay ciertas ideas, principios, nociones, máximas que són innatas, es decir, que poseen el alma, el espíritu, la mente, etc. de todos los hombres sin excepción. Descartes adoptó un innatismo extremo al afirmar que hay ideas innatas (las ideas de Cogito, Extensión y Dios). En cambio, Locke adoptó un innatismo moderado al afirmar que hay principios evidentes por sí mismos, como los razonamientos matemáticos, pero no proclamó que sean innatos.

Mecanicismo. Concepción del mundo propia de la razón mecánica, según la cual la máquina como objeto y la mecánica como rama de la física constituyen el modelo de explicación racional de la realidad. Descartes defendió el mecanicismo únicamente en relación a la substancia extensa, dejando de lado la substancia pensante. Consideró que todos los cuerpos tienen una estructura comparable a la de una máquina, de modo que  pueden explicarse a base de modelos de máquinas.

Método. De tipo logístico, consiste en afirmar la existencia de principios (cosas, leyes, etc.) y en deducir a partir de ellos el resto. De alcance universal, contiene una serie de reglas de invención o de descubrimiento (evidencia, análisis, síntesis y enumeración) que no dependen de la particular capacidad intelectual de quien las use. A diferencia de la demostración (que consiste en hallar la razón por la cual una proposición es verdadera), el método trata de hallar la proposición verdadera, por lo que es concebido para conducir bien la razón y buscar la verdad en las ciencias.

Mundo. Es una masa continua e inerte cuyo primer movimiento ha sido causado por Dios. Los cuerpos se desplazan a partir de este movimiento inicial sin que intervenga ninguna fuerza. La materia se reduce a su atributo principal, la extensión, e identifica el espacio y el cuerpo por lo que niega el vacío. La contradicción de los supuestos metafísicos de su física con la observación hizo que fuera rápidamente superada por la física de Galileo y Newton.

Sustancia. Sentido metafísico: aquello que existe de tal modo que no necesita ninguna otra cosa para existir. Sentido gnoseológico: cualquier propiedad, cualidad o atributo cuya idea real está en nosotros. Hay que advertir que en ambos sentidos sólo Dios es verdaderamente sustancia. La sustancia pensante y la sustancia extensa reciben de Dios la causa última de su existencia.

Síntesis. El tercer precepto del método cartesiano, que es una composición de lo previamente descompuesto. (v. Análisis)

Pasión. Afección del alma, diferente de la conducta concebida como acción del alma. En la pasión el alma experimenta algo y resulta por ello alterada. Hay seis pasiones fundamentales: la admiración, el amor, el odio, el deseo, la alegría y la tristeza. Las pasiones no forman parte del pensamiento porque su origen no está en el alma sino en los movimientos del cuerpo.

Racionalismo. Sentido metafísico: doctrina que afirma que la realidad es, en último término, de carácter racional. Sentido gnoseológico: doctrina que afirma que el único órgano adecuado o completo del conocimiento es la razón, de modo que todo conocimiento verdadero tiene origen racional. Filosofia del siglo XVII: expresión de un supuesto metafísico y a la vez religioso por el cual se hace de Dios la suprema garantía de las verdades racionales y, por consiguiente, el apoyo último de un universo concebido como inteligible.

Conceptes de Descartes (en català):

Ànima. L'única forma substancial del cos. És un dels dos compostos de l'ésser humà, sent l'altre el cos. Ànima i cos són dues substàncies heterogènies, però interactuen entre elles. L'ànima és afectada pel cos i pot actuar sobre el cos a través del cervell (glàndula pineal). Descartes va preferir usar el terme esperit al d'ànima per a dissociar el cap de bestiar cogitans de la funció vital del cos (animisme) i de qualsevol dependència del cos. (v. Cogito)

Anàlisi. El segon dels preceptes del mètode cartesià que consisteix a dividir cadascuna de les dificultats que s'examinen en tantes parts com es pugui i sigui necessari per a millor resoldre-les. Es concep amb el sentit matemàtic d'una resolució, és a dir, es resol el complex en el simple, això és, les naturaleses simples que s'expressen en idees clares i diferents conegudes mitjançant la intuïció. A partir d'elles es dedueixen idees més complexes i fosques. Es contraposa a la síntesi. No obstant això, anàlisi i síntesi són complementaris: una vegada analitzat un tot en les seves parts components, la recomposició sintètica d'aquestes parts ha de donar per resultat el tot del qual s'havia partit.

Cogito. Una cosa que pensa (res cogitans), és a dir, un esperit, una ment, una raó. Defineix el pensament per la consciència, per la qual cosa inclou en el pensament totes les operacions mentals conscients o actes intel·lectuals: entendre, voler, imaginar, sentir, somiar, jutjar, dubtar, etc.

Cogito ergo sum. Penso, doncs existeixo. El primer principi indubtable al qual arriba Descartes (en dubtar de la meva existència provo que la meva essència és el pensar, ja que en dubtar penso), una veritat que pugui ser creguda per si mateixa, i que prova la distinció real entre l'ànima (una entitat espiritual, un jo pensant) i el cos (una entitat material).

Cos. En últim terme és espai ple (perquè Descartes nega l'existència del buit); és una cosa extensa caracteritzada per la simultaneïtat del moviment de les seves parts. Es concep geomètricament: és una quantitat de tres dimensions que adopta una figura, és a dir, una manera de l'extensió.

Déu. Substància infinita i perfecta. Pròpiament és l'única substància en sentit estricte. És la causa de l'esperit, el jo pensant (res cogitans) i de les coses externes (res extensa). I és la garantia de la coincidència entre les evidències i les seves existències corresponents. La demostració de l'existència de Déu permet superar el solipsisme de la consciència i donar pas al reconeixement d'una realitat objectiva i a la intersubjectivitat del coneixement.

Dualisme. Doctrina que afirma l'existència de dues substàncies, la material i l'espiritual. S'oposa a monisme, doctrina que afirma una única substància. Sentit psicològic: reducció de l'essència humana a l'ànima i de l'essència de les coses externes, incloent a la resta dels éssers vius, a l'extensió. En relació al problema de la relació ànima-cos, Descartes postula per primera vegada la doctrina del paral·lelisme psicofísic, segons la qual els processos psíquics són paral·lels als processos físics, és a dir, hi ha correspondència entre totes dues classes de processos sense que hi hagi entre ells relació de causalitat.

Dubte metòdic. Manera d'entendre el dubte com a mètode i no com a actitud. El dubte és un punt de partida, es qüestiona la validesa de tots els supòsits, per a aconseguir una evidència que provi la validesa d'una proposició. Així en la proposició "Cogito ergo sum", on l'evidència de l'existència del jo pensant sorgeix del propi acte de dubtar perquè en dubtar algú pensa.

Enumeració. És el quart i últim precepte del mètode cartesià. Consisteix a fer una comprovació de l'anàlisi i la síntesi per a assegurar que no hem omès cap element. Serveix per a tancar el procés deductiu dels dos preceptes anteriors que segueixen a la intuïció.

Evidència. És el primer precepte del mètode cartesià. La comprensió directa i immediata de la veritat d'una proposició per mitjà d'una intuïció, és a dir, una simple inspecció de l'esperit. L'evidència és l'únic criteri de certesa (la seguretat d'haver aconseguit una veritat indubtable) i ha de posseir les notes de claredat (la presència immediata d'una idea en la ment) i distinció (la separació d'una idea de les altres idees). Descartes crida a les idees que posseeixen aquestes notes naturaleses simples. L'evidència primària és el Cogito.

Extensió. Designa la qualitat de l'extens, és a dir, el caràcter de la situació d'alguna cosa en l'espai. S'identifica amb l'espai. Descartes va preferir usar l'expressió 'cosa extensa' (cap de bestiar extens) al terme 'espai'. Algunes de les seves propietats són la continuïtat, l'exterioritat, la reversibilitat, la divisibilitat, l'homogeneïtat i la tridimensionalitat. Constitueix l'essència dels cossos i cal no confondre-la amb les propietats sensibles d'aquests. No és un atribut sensible, sinó intel·ligible, i permet conèixer la matèria o substància corporal. Les úniques formes intel·ligibles de l'extensió són la figura i el moviment.

Geni maligne. Hipòtesi postulada per a esgotar completament la sèrie de possibles dubitacions que inclou les veritats matemàtiques.

Idea. Sentit gnoseològico: Les idees són les coses mateixes com a vistes mitjançant la intuïció (v.). Per tant, són resultats de l'activitat d'un subjecte cognoscente, són conceptes de l'esperit humà. Les idees veritables i adequades tenen el seu origen en Déu, la primera substància pensant, i en conseqüència les posseeix la substància pensant humana creada per Déu. D'aquí el postulat de l'innatisme (v.). A més de les idees innates, es reconeixen altres dos tipus d'idees en la ment: les adventícies (que tenen el seu origen en els sentits) i les factícies (que tenen el seu origen en la imaginació). Aquestes altres idees són enganyoses o falses.

Intuïció. Un acte de l'esperit únic o simple (s'oposa a la deducció que consisteix en una sèrie o successió d'actes) que aprehèn les naturaleses simples, així com les relacions immediates entre aquestes naturaleses. Té tres propietats: a) ser acte de pensament pur; b) ser infal·lible; c) aplicar-se als judicis (actes simples del pensament) i les relacions entre judicis.

Innatisme. Doctrina que afirma que hi ha algunes idees, principis, nocions, màximes que són innates, és a dir, que posseeixen l'ànima, l'esperit, la ment, etc. de tots els homes sense excepció. Descartes va adoptar un innatisme extrem en afirmar que hi ha idees innates (les idees de Cogito, Extensió i Déu). En canvi, Locke va adoptar un innatisme moderat en afirmar que hi ha principis evidents per si mateixos, com els raonaments matemàtics, però no va proclamar que siguin innats.

Mecanicisme. Concepción del món pròpia de la raó mecànica, segons la qual la màquina com a objecte i la mecànica com a branca de la física constitueixen el model d'explicació racional de la realitat. Descartes va defensar el mecanicisme únicament en relació a la substància extensa, deixant de costat la substància pensant. Va considerar que tots els cossos tenen una estructura comparable a la d'una màquina, de manera que poden explicar-se a base de models de màquines.

Mètode. De tipus logístic, consisteix a afirmar l'existència de principis (coses, lleis, etc.) i a deduir a partir d'ells la resta. D'abast universal, conté una sèrie de regles d'invenció o de descobriment (evidència, anàlisi, síntesi i enumeració) que no depenen de la particular capacitat intel·lectual de qui les usi. A diferència de la demostració (que consisteix a trobar la raó per la qual una proposició és veritable), el mètode tracta de trobar la proposició veritable, per la qual cosa és concebut per a conduir bé la raó i buscar la veritat en les ciències.

Món. És una massa contínua i inerta el primer moviment de la qual ha estat causat per Déu. Els cossos es desplacen a partir d'aquest moviment inicial sense que intervingui cap força. La matèria es redueix al seu atribut principal, l'extensió, i identifica l'espai i el cos pel que nega el buit. La contradicció dels supòsits metafísics de la seva física amb l'observació va fer que fos ràpidament superada per la física de Galileu i Newton.

Substància. Sentit metafísic: allò que existeix de tal manera que no necessita cap altra cosa per a existir. Sentit gnoseològic: qualsevol propietat, qualitat o atribut la idea real del qual està en nosaltres. Cal advertir que en tots dos sentits només Déu és veritablement substància. La substància pensant i la substància extensa reben de Déu la causa última de la seva existència.

Síntesi. El tercer precepte del mètode cartesià, que és una composició del prèviament descompost. (v. Anàlisi)

Passió. Afecció de l'ànima, diferent de la conducta concebuda com a acció de l'ànima. En la passió l'ànima experimenta alguna cosa i resulta per això alterada. Hi ha sis passions fonamentals: l'admiració, l'amor, l'odi, el desig, l'alegria i la tristesa. Les passions no formen part del pensament perquè el seu origen no està en l'ànima sinó en els moviments del cos.

Racionalisme. Sentit metafísic: doctrina que afirma que la realitat és, en últim terme, de caràcter racional. Sentit gnoseològic: doctrina que afirma que l'únic òrgan adequat o complet del coneixement és la raó, de manera que tot coneixement veritable té origen racional. Filosofia del segle XVII: expressió d'un supòsit metafísic i alhora religiós pel qual es fa de Déu la suprema garantia de les veritats racionals i, per consegüent, el suport últim d'un univers concebut com a intel·ligible.

ACTIVITATS

1. Fes un nou redactat en català de cada definició entre dues i tres línies, suprimint totes aquelles explicacions que amplien el seu sentit. Si un concepte té dos sentits relatius a temàtiques diferents, cal redactar cada sentit repetint el concepte. Pots copiar el text que consideris més rellevant del diccionari aquí exposat. Exemple:

Cogito ergo sum. Penso, doncs existeixo. El primer principi indubtable al qual arriba Descartes (en dubtar de la meva existència provo que la meva essència és el pensar, ja que en dubtar penso), una veritat que pugui ser creguda per si mateixa, i que prova la distinció real entre l'ànima (una entitat espiritual, un jo pensant) i el cos (una entitat material).