Diccionari filosòfic de Plató

 Observació preliminar:

La definició d'un mot filosòfic és una competència que ha d'assolir l'alumnat que cursa la història de la filosofia al segon curs de batxillerat. Es tracta d'una competència cognitiva i consisteix en explicar el significat que té un determinat mot en el text en el que es troba. A l'estructura de l'examen de Selectivitat s'exigeix aquesta competència a la Pregunta 2 de l'Exercici 1, on es demana definir dos mots de manera força breu, entre cinc i vint paraules [si bé també s'accepta una definició amb algunes paraules més]. La valoració d'aquesta pregunta és només d'1 punt sobre 10. Però cal advertir que el coneixement dels conceptes fonamentals d'un filòsof és clau per al desenvolupament i la orientació de les altres preguntes de la prova de Selectivitat. En aquest sentit, convé fer la següent classificació temàtica dels conceptes aquí presentats:

Metafísica

Idea
Idea de Bé
Imitació 

Món intel·ligible

Món sensible

Participació

Ésser

Teoria de les Idees

Gnoseologia

Amor

Ciència (episteme)

Conjectura (eikasia)

Creença (pistis)

Dialèctica

Intel·ligència pura (noesi)

Opinió (doxa)

Raó

Raó discursiva (dianoia)

Reminiscència

Sensació

Cosmologia

Ànima del món

Demiürg

Espai

Matèria

Temps

Psicologia i Antropologia

Ànima

Cos

Ètica i Política

Educació (paideia)

Estat ideal

Eudaimonisme

Intel·lectualisme moral

Justícia

Filòsof-rei

Virtut

Hi ha enciclopèdies i diccionaris de filosofia, així com webs de filosofia, en els quals podem trobar les definicions dels conceptes que van crear o utilitzar els filòsofs. Però aquestes definicions acostumen a superar les vint paraules, el nombre màxim establert a la prova de Selectivitat. Amb el següent diccionari volem facilitar el seu estudi a l'alumnat, així com la preparació de l'esmentada prova. Cal advertir que incloem els diferents sentits que té un mot en cada filòsof. Per tant, cal triar el sentit adequat al text a comentar i al tema tractat en el mateix text. I també cal dir que incloem extensions en l'explicació dels significats dels mots per facilitar la seva comprensió, però aquestes parts de la definició es poden suprimir en la prova de Selectivitat.

La font que hem utilitzat per a cada definició és el Diccionari de Filosofia de José Ferrater Mora perquè és l'obra de referència i de consulta més important en llengua castellana i del qual hi ha una edició digital. La primera consulta la farem en l'edició abreujada i si no es troba aquí la informació que ens cal aleshores farem una segona consulta en l'edició completa. Només quan no trobem la informació que ens cal en aquestes obres, consultarem altres fonts. En el cas de Plató, hem consultat la webdianoia.

Per últim cal dir que no existeix una edició en català de l'esmentat diccionari. El primer redactat de cada definició ho he fet en castellà seleccionant els textos adients de les fonts abans esmentades. Posteriorment he fet la traducció al català. 

Conceptes de Plató (en castellà):

Alma. Para su definición cabe diferenciar lo expuesto en los diálogos de madurez Fedro y República, de lo expuesto en el diálogo de vejez Timeo. En aquellos dos primeros diálogos  Platón se refiere a una única entidad, inmortal y separable del cuerpo, que coexiste con las Ideas hasta su descenso en un cuerpo en el mundo sensible. Su unión con el cuerpo es accidental y aspira a liberarse del mismo para regresar al mundo inteligible. Esta concepción del alma es el fundamento de la teoría del conocimiento de Platón en la medida que justifica el acceso a las Ideas y por tanto al conocimiento verdadero. Para superar las dificultades que presentaba el dualismo cuerpo-alma, sobre todo por lo que respecta a su unión, Platón distinguió diversas partes: la sensitiva (sede del deseo y las pasiones), la irascible (sede de los sentimientos y las emociones) y la inteligible (sede de la razón). Y estableció una relación de subordinación de las dos primeras en relación a la tercera. La salvación del alma, esto es su liberación del cuerpo, exige el dominio y la guía de la parte racional sobre la parte concupiscible y la irascible. En cambio, en el Timeo afirma que el alma particular es una creación del Demiurgo después de crear el alma del mundo y hasta su descenso en un cuerpo existe en el alma del mundo. Distingue una parte inmortal, constituida por la función racional, directamente creada a partir del alma del mundo, y una parte mortal, constituida por las funciones concupiscible e irascible que requieren un cuerpo para poder ejecutarse y sólo pueden expresarse en su relación con él. El destino de la parte inmortal del alma (la racional) sería, pues, la reintegración en el alma del mundo. Ahora sitúa la parte racional en el cerebro, la irascible en el tórax y la concupiscible en el abdomen. 

Alma del mundo. Una creación del Demiurgo que la colocó en el centro del universo y que se extiende por todo el espacio. El Demiurgo la creó a partir de las Ideas, por combinación de las mismas, y de la materia, por lo que consiste en una realidad intermedia entre lo mismo y lo otro, el ser y el no ser. A partir de esta composición, el Demiurgo crea las almas particulares, por lo que también éstas participan de la inmortalidad de las Ideas y del devenir de la materia y con ello de la mortalidad de las cosas físicas resultado del modelaje de la materia con el modelo de las Ideas. La parte racional del alma la crea el Demiurgo únicamente a partir de las Ideas, por lo que goza de sus mismos atributos, entre los cuales está la inmortalidad. Las partes concupiscible e irascible del alma las crea a partir de la materia, por lo que posee los mismos atributos que tienen las cosas físicas. En el alma del mundo encontramos un vestigio de la concepción animista de la naturaleza que encontramos en el pensamiento de buena parte de los filósofos presocráticos ya que el cosmos lo concibe Platón como un animal eterno.

Amor. Es siempre amor a algo, ya sea a las cosas o a los seres humanos; una oscilación entre el poseer y el no poseer. El amor bueno del cuerpo es el que tiene en cuenta la iluminación que producen las Ideas en el alma. En su aspiración hacia lo amado, el acto de amor del amante engendra no la belleza, sino en la belleza, por tanto participa en la Idea de Belleza. Bajo la influencia del amor el alma asciende hacia la contemplación de la Idea de Belleza y en última instancia de la Idea de Bien.

Ciencia (episteme). Es el conocimiento de lo universal y necesario que nos capacita la facultad de la razón. Por tanto es el modo de acceso al mundo inteligible, esto es, a las esencias que nos permiten comprender las cosas. Tiene un carácter de seguridad y certeza, por lo que es propiamente el saber. Se contrapone a la opinión.

Conjetura (eikasia). Uno de los dos grados de conocimiento que Platón distingue en la opinión. Un conocimiento falso que se refiere a aquello que se da a los sentidos a través de las imágenes de las cosas físicas y que opera por estimaciones. Es el grado ínfimo de conocimiento y el que tiene el ser humano desde su nacimiento.

Creencia (pistis). Uno de los dos grados de conocimiento que Platón distingue en la opinión. Un conocimiento falso como el que se obtiene por la conjetura, pero más cercano al verdadero porque ya no se refiere a una estimación sobre las cosas a partir de sus imágenes, sino que se refiere a la percepción y aprehensión sensible de las cosas físicas. Es el grado propio del naturalista y del físico.

Cuerpo. Una cosa física que en los seres vivos se considera como el sepulcro del alma y por consiguiente el alma no está contenido en el mismo como un elemento que lo informa, ni tampoco está unido al mismo de manera sustancial, sino que está como un prisionero y  de manera accidental. 

Demiurgo. El artesano o hacedor del mundo sensible (el universo). Platón lo presenta en su diálogo cosmológico Timeo como un semidiós que actúa como causa eficiente al ordenar la materia (que actúa como causa material) tomando como modelo el mundo inteligible (que actúa como causa formal y final) dada su perfección, bondad y belleza. En este mismo diálogo también expone que es el creador del alma del mundo y de las almas particulares. Con la propuesta del Demiurgo Platón se opone a la concepción mecanicista de la naturaleza postulada por los filósofos presocráticos atomistas, en particular por Demócrito, y postula una concepción teleológica o finalista. Para Platón el universo no es algo caótico, ininteligible y sin finalidad, sino todo lo contrario. La acción del Demiurgo dota de orden, inteligibilidad y finalidad al universo a partir del modelo de las Ideas.

Dialéctica. En los diálogos de madurez se define la dialéctica como un método de ascenso desde lo sensible a lo inteligible que utiliza las operaciones lógicas de la división (análisis) y la composición (síntesis), las cuales permiten dividir un todo en sus partes para luego pasar de la multiplicidad a la unidad y mostrar a esta como fundamento de aquella. En cambio en los diálogos críticos se define como un método de descenso de lo inteligible a lo sensible que utiliza la deducción racional de las Ideas, lo que permite discriminar las Ideas entre sí y no confundirlas.

Educación (paideia). La formación integral del ser humano en relación con los diversos grados de conocimiento y sobre todo del conocimiento de la Idea de Bien, lo que debe permitir la constitución del estado ideal y la realización de la justicia. Este conocimiento es del todo necesario para aquellos ciudadanos que han de gobernar, los reyes filósofos. Los saberes que los futuros gobernantes han de estudiar son la aritmética, la geometría, la estereometría (los volúmenes de los cuerpos), la astronomía, la armonía y finalmente la dialéctica.

Espacio. Es el tercer género de ser (v. ser.) Puesto que carece de forma, las definiciones que puedan darse de él sólo pueden ser negativas. En tanto receptáculo de las cosas físicas es contínuo, sin cualidades, sólo es un habitáculo, no se halla ni en el mundo sensible ni en el mundo inteligible, de modo que no tiene existencia; podríamos decir que  su realidad es virtual. 

Estado ideal. Platón considera que el Estado se halla fundado en la justicia en cuanto es la mejor organización de la sociedad. La armoniosa articulación de los individuos y de las clases sociales que establece el Estado ideal permite realizar en la medida de lo posible la Idea de la justicia, dando a cada uno lo que le pertenece y exigiendo a cada uno la manifestación de su virtud. El Estado alcanza su forma ideal con el régimen político de la aristocracia, donde el poder de los gobernantes no está fundado en sus intereses particulares sino en el interés del Estado en tanto que compuesto de distintos grupos cuyas relaciones entre sí están determinadas por la justicia. Hay que advertir que la legitimidad de este poder político está en los méritos de los gobernantes.

Eudaimonismo. Teoría ética que identifica la felicidad como el sumo bien y finalidad, es decir, que se estima que la felicidad se alcanza al conseguirse el bien y la finalidad a los que se aspira. Se trata, por tanto, d’una ética material, ya sean sus principios prácticos subjetivos (educación, constitución civil, sentimiento, etc.) u objetivos (la voluntad de Dios, la perfección, etc.). Su principal característica es considerar que no puede haber incompatibilidad entre la felicidad y el bien, que el valor de la virtud (el bien) depende de la felicidad que pueda producir, aunque se admite que no necesitan coincidir.

Filósofo-rey. El gobernante del Estado ideal. Puesto que el filósofo es el único ciudadano que alcanza el conocimiento de las Ideas, está obligado a gobernar ya que de este modo el Estado tendrá como principio rector la Idea de Bien y el orden social estará garantizado por  el dominio de la justicia. De aquí que considere la aristocracia, el gobierno de la clase social de los filósofos en cuya alma domina la parte racional, como la forma de gobierno más justa. Platón incluyó también a las mujeres entre los gobernantes y limitó el gobierno de los filósofos a cortos períodos de tiempo para evitar la corrupción del poder. Además sometió a los gobernantes, lo mismo que a los guardianes, a una prolongada y exigente educación, a un comunismo relativo a la propiedad y la familia, así como a una eugenesia positiva. 

Idea. Sentido metafísico:  La Idea es la forma de una realidad, su imagen eterna e inmutable, su esencia. Las Ideas son los modelos de las cosas, las cosas mismas en su estado de perfección. Son siempre la unidad de algo que aparece como múltiple y por tanto visibles sólo inteligiblemente. Hay Ideas de cosas, de objetos matemáticos y de valores (Bien, Belleza, Bondad, Justicia, etc.), tienen un orden jerárquico según la unidad que expresa cada idea y también hay clases de Ideas, como el movimiento y el reposo, siendo las más importantes el ser, la igualdad y la diferencia porque pueden predicarse de todas las Ideas. Con esta pluralidad de Ideas es posible comprender la estructura inteligible de la realidad. Hay que advertir que Platón vaciló en decidirse por una de estas dos concepciones de las Ideas: una inmanente que las supone nuestro conocimiento en las cosas sensibles, y otra trascendente como entidades completamente separadas de las cosas.

Idea de Bien. Sentido metafísico: Idea Absoluta o Idea de las Ideas que se halla más allá del ser. Causa formal y final de las cosas sensibles; las cosas sensibles aspiran a la perfección únicamente en cuanto participan de la Idea de Bien. Es el fundamento del conocimiento verdadero. Cabe decir que a partir de la Idea de Bien se conceptualizó la noción de Dios en los primeros pensadores cristianos. Sentido moral: Guia de la vida de los individuos (principio rector de la ética) y de la vida social en el Estado (principio rector de la política).

Imitación. Una doctrina pitagórica que explica la relación entre los números, considerados las realidades esenciales, y las cosas sensibles, consideradas las apariencias, por analogía a la relación que hay entre el modelo y su copia. Platón la asumió sustituyendo los números por las Ideas. En este sentido es equivalente a su doctrina de la participación.

Intelectualismo moral. Teoría ética que destaca el primado intelectual, la guía de la razón, frente a la voluntad, la intución o el sentimiento, de cualquier juicio moral. Platón tomó esta teoría de Sócrates para quien el conocimiento intelectual o saber se identifica con la virtud y la ignorancia con el vicio. 

Inteligencia pura (noesis). Uno de los dos grados de conocimiento que Platón distingue en la ciencia. Un conocimiento verdadero que se refiere a las Ideas y que opera por intuiciones intelectuales de estas mismas Ideas. Es el grado superior del conocimiento verdadero y el propio del filósofo.

Justicia. La virtud capital en tanto que es la conjunción de las otras virtudes principales: la templanza (sobre los deseos y las pasiones), la fortaleza (sobre los sentimientos y las emociones) y la prudencia (sobre la razón). Es condición de la felicidad teniendo en cuenta no a los ciudadanos individualmente sino a la sociedad entera. Y es el fundamento de la estabilidad y orden social del Estado ideal. Platón dedica el diálogo República  a su examen y crítica de las concepciones sofísticas. Considera que la justicia es deseable tanto por sí misma como por sus resultados porque no hace daño a nadie que se comporte de manera justa y permite alcanzar el bien común.

Materia. Es la realidad del ser que no es nunca y cambia siempre en oposición a la realidad del ser que es siempre y nunca cambia, constituida por las Ideas. En consecuencia no puede ser una realidad determinada o informada, ni tampoco ninguno de los elementos ya determinados que constituyen la naturaleza. Por tanto tiene que ser una masa indiferenciada de los elementos previa a su formación, o lo que es lo mismo algo común a todos los elementos; algo semejante a una receptáculo vacío capaz de acoger cualquier forma. Por otra parte, si se equipara la idea o forma con el ser propiamente dicho, la materia es lo que se hallará más cerca del no ser. Además, como realidad primaria de las cosas físicas posee ciertas cualidades, como la del movimiento y cambio. Finalmente representa lo visible en contraposición a lo inteligible; es caótica, sensible y múltiple en contraposición  con lo que posee orden, inteligibilidad y unidad, esto es, las Ideas. 

Mundo inteligible. El mundo de las Ideas, de las esencias, la unidad de los entes particulares de la misma especie. Visible por la inteligencia

Mundo sensible. El mundo de las cosas físicas, de las apariencias, la multiplicidad de entes particulares. Visible por los sentidos.

Opinión (doxa). Es el conocimiento de lo particular y contingente que nos capacita la facultad de la conjetura y la creencia y que nos permite juzgar sobre la apariencia. Por tanto es el modo de acceso al mundo sensible, ya sean los reflejos de las cosas o las cosas mismas. Tiene un carácter probable. No obstante, si bien en la opinión no hay  propiamente un saber, tampoco hay duda ni ignorancia; es un modo de aserción tanto más cercano al saber cuánto más probables sean las razones en las que se apoya. 

Participación. El modo cómo se efectúa la relación entre las Ideas y las cosas sensibles, e incluso la relación entre las Ideas entre sí. La cosa física existe en la medida en que participa de la perfección de la idea que la informa, por lo que se supone que las cosas són menos reales y verdaderas que las Ideas.

Razón. La facultad de conocimiento propiamente dicho pues proporciona verdadero conocimiento pues su objeto son las Ideas (las esencias o fundamentos de las cosas) que permite comprender  la estructura inteligible de la realidad.

Razón discursiva (dianoia). Uno de los dos grados de conocimiento que Platón distingue  en la ciencia. Un conocimiento verdadero que se refiere a los objetos matemáticos y que opera por hipótesis sobre las Ideas (en la medida que los objetos matemáticos son reflejos de las Ideas) y demostraciones. Es el grado propio del matemático.

Reminiscencia. El recuerdo por parte del alma, dentro del cuerpo, de las Ideas que había contemplado en su existencia anterior a su unión con el cuerpo en el mundo inteligible  Constituye una prueba de la existencia del alma.  

Sensación. Una facultad de conocimiento que no proporciona verdadero conocimiento ni siquiera de las cosas sensibles. En Platón abarca la percepción sensible y toda aprehensión que no sea intelectual. La sensación proporciona experiencia, que sólo puede expresar la multiplicidad y devenir de las cosas sensibles y que por tanto da un conocimiento variable y contradictorio.

Ser. Según Platón hay tres géneros de ser: 1) lo que es siempre el mismo, eterno, increado e indestructible, invisible para los sentidos y únicamente visible para la inteligencia, que nada recibe de fuera ni se transforma en otra cosa; són las formas o las Ideas, es decir, el mundo inteligible; 2) lo que está siempre en movimiento, temporal, creado y corruptible, perceptible para los sentidos y la opinión, y siempre llegando a ser en un lugar  y desapareciendo de él; son las cosas físicas, es decir, el mundo sensible, la naturaleza o el universo; 3) eterno, increado e indestructible como las Ideas, constituye el habitáculo de las cosas físicas, apenas es real y está supuesto por la inteligencia. 

Teoría de las Ideas. El núcleo de la filosofía platónica en el que se articula la teoría del conocimiento y la metafísica que corresponde a su pensamiento de madurez representado por los diálogos República, Fedón, Fedro y Banquete. Las tesis principales son la preeminencia de las Ideas sobre las cosas en el orden de la realitat y del conocimiento, la existencia real e independiente de las ideas tanto del sujeto que las piensa como del objeto del que son esencia, la explicación de la relación entre las ideas y las cosas como imitación o participación y la jerarquización de las ideas otorgando a la idea de Bien el mayor grado de realidad y la causa última de todas las cosas. Posteriormente criticará las insuficiencias y contradicciones de esta teoría en los diálogos Parménides, Sofista y Filebo, en particular sus doctrinas de la imitación y de la participación. 

Tiempo. Se define en el diálogo Timeo como “la imagen móvil de la eternidad”. Platón concibe el tiempo que pasa (el devenir de las cosas) como manifestación de una presencia que no pasa (la eternidad de las Ideas), un original del cual hay una copia inmediata: el perpetuo movimiento circular de las esferas celestes, la representación más próxima de la eternidad. 

Virtud. Lo que caracteriza de manera específica al ser humano, su bien propio e intransferible que le perfecciona, que le permite llegar a la excelencia. En el diálogo República se presentan las cuatro virtudes principales: la prudencia o sabiduría práctica, la fortaleza o valentía, la templanza o moderación y la justicia. Estas virtudes concurren todas ellas en cada una de las actividades humanas. Pero la prudencia tiene una preeminencia porque es indispensable para el gobernante. Y la justicia es la más importante porque representa la armonía de las otras tres. 

Conceptes de Plató (en català):

Ànima. Per a la seva definició cal diferenciar l'exposat en els diàlegs de maduresa Fedre i República, de l'exposat en el diàleg de vellesa Timeu. En aquells dos primers diàlegs Plató es refereix a una única entitat, immortal i separable del cos, que coexisteix amb les Idees fins al seu descens en un cos en el món sensible. La seva unió amb el cos és accidental i aspira a alliberar-se del mateix per a tornar al món intel·ligible. Aquesta concepció de l'ànima és el fonament de la teoria del coneixement de Plató en la mesura que justifica l'accés a les Idees i per tant al coneixement veritable. Per a superar les dificultats que presentava el dualisme cos-ànima, sobretot pel que respecta a la seva unió, Plató va distingir diverses parts: la sensitiva (seu del desig i les passions), la irascible (seu dels sentiments i les emocions) i la intel·ligible (seu de la raó). I va establir una relació de subordinació de les dues primeres en relació a la tercera. La salvació de l'ànima, això és el seu alliberament del cos, exigeix el domini i la guia de la part racional sobre la part concupiscible i la irascible. En canvi, en el Timeu afirma que l'ànima particular és una creació del Demiürg després de crear l'ànima del món i fins al seu descens en un cos existeix en l'ànima del món. Distingeix una part immortal, constituïda per la funció racional, directament creada a partir de l'ànima del món, i una part mortal, constituïda per les funcions concupiscible i irascible que requereixen un cos per a poder executar-se i només poden expressar-se en la seva relació amb ell. El destí de la part immortal de l'ànima (la racional) seria, doncs, la reintegració en l'ànima del món. Ara situa la part racional en el cervell, la irascible en el tòrax i la concupiscible en l'abdomen. 

Ànima del món. Una creació del Demiürg que la va col·locar en el centre de l'univers i que s'estén per tot l'espai. El Demiürg la va crear a partir de les Idees, per combinació d'aquestes, i de la matèria, per la qual cosa consisteix en una realitat intermèdia entre el mateix i l'un altre, l'ésser i el no ser. A partir d'aquesta composició, el Demiürg crea les ànimes particulars, per la qual cosa també aquestes participen de la immortalitat de les Idees i de l'esdevenir de la matèria i amb això de la mortalitat de les coses físiques resultat del modelatge de la matèria amb el model de les Idees. La part racional de l'ànima la crea el Demiürg únicament a partir de les Idees, per la qual cosa gaudeix dels seus mateixos atributs, entre els quals està la immortalitat. Les parts concupiscible i irascible de l'ànima les crea a partir de la matèria, per la qual cosa posseeix els mateixos atributs que tenen les coses físiques. En l'ànima del món trobem un vestigi de la concepció animista de la naturalesa que trobem en el pensament de bona part dels filòsofs presocràtics ja que el cosmos el concep Plató com un animal etern.

Amor. És sempre amor a alguna cosa, ja sigui a les coses o als éssers humans; una oscil·lació entre el posseir i el no posseir. L'amor bo del cos és el que té en compte la il·luminació que produeixen les Idees en l'ànima. En la seva aspiració cap a l'estimat, l'acte d'amor de l'amant engendra no la bellesa, sinó en la bellesa, per tant participa en la Idea de Bellesa. Sota la influència de l'amor l'ànima ascendeix cap a la contemplació de la Idea de Bellesa i en última instància de la Idea de Bé.

Ciència (episteme). És el coneixement de l'universal i necessari que ens capacita la facultat de la raó. Per tant és la manera d'accés al món intel·ligible, això és, a les essències que ens permeten comprendre les coses. Té un caràcter de seguretat i certesa, per la qual cosa és pròpiament el saber. Es contraposa a l'opinió.

Conjectura (eikasia). Un dels dos graus de coneixement que Plató distingeix en l'opinió. Un coneixement fals que es refereix a allò que es dona als sentits a través de les imatges de les coses físiques i que opera per estimacions. És el grau ínfim de coneixement i el que té l'ésser humà des del seu naixement.

Creença (pistis). Un dels dos graus de coneixement que Plató distingeix en l'opinió. Un coneixement fals com el que s'obté per la conjectura, però més pròxim al veritable perquè ja no es refereix a una estimació sobre les coses a partir de les seves imatges, sinó que es refereix a la percepció i aprehensió sensible de les coses físiques. És el grau propi del naturalista i del físic.

Cos. Una cosa física que en els éssers vius es considera com el sepulcre de l'ànima i per consegüent l'ànima no està contingut en el mateix com un element que l'informa, ni tampoc està unit al mateix de manera substancial, sinó que està com un presoner i de manera accidental. 

Demiürg. L'artesà o faedor del món sensible (l'univers). Plató ho presenta en el seu diàleg cosmològic Timeu com un semideu que actua com a causa eficient en ordenar la matèria (que actua com a causa material) prenent com a model el món intel·ligible (que actua com a causa formal i final) donada la seva perfecció, bondat i bellesa. En aquest mateix diàleg també exposa que és el creador de l'ànima del món i de les ànimes particulars. Amb la proposta del Demiürg Plató s'oposa a la concepció mecanicista de la naturalesa postulada pels filòsofs presocràtics atomistes, en particular per Demòcrit, i postula una concepció teleològica o finalista. Per a Plató l'univers no és una cosa caòtica, inintel·ligible i sense finalitat, sinó tot el contrari. L'acció del Demiürg dota d'ordre, intel·ligibilitat i finalitat a l'univers a partir del model de les Idees.

Dialèctica. En els diàlegs de maduresa es defineix la dialèctica com un mètode d'ascens des del sensible a l'intel·ligible que utilitza les operacions lògiques de la divisió (anàlisi) i la composició (síntesi), les quals permeten dividir un tot en les seves parts per a després passar de la multiplicitat a la unitat i mostrar a aquesta com a fonament d'aquella. En canvi en els diàlegs crítics es defineix com un mètode de descens de l'intel·ligible al sensible que utilitza la deducció racional de les Idees, la qual cosa permet discriminar les Idees entre si i no confondre-les.

Educació (paideia). La formació integral de l'ésser humà en relació amb els diversos graus de coneixement i sobretot del coneixement de la Idea de Bé, la qual cosa ha de permetre la constitució de l'estat ideal i la realització de la justícia. Aquest coneixement és del tot necessari per a aquells ciutadans que han de governar, els reis filòsofs. Els sabers que els futurs governants han d'estudiar són l'aritmètica, la geometria, la estereometria (els volums dels cossos), l'astronomia, l'harmonia i finalment la dialèctica.

Espai. És el tercer gènere de l'ésser (v.) Com que manca de forma, les definicions que puguin donar-se d'ell només poden ser negatives. En tant receptacle de les coses físiques és continu, sense qualitats, només és un habitacle, no es troba ni en el món sensible ni en el món intel·ligible, de manera que no té existència; podríem dir que la seva realitat és virtual. 

Estat ideal. Plató considera que l'Estat es troba fundat en la justícia quan és la millor organització de la societat. L'harmoniosa articulació dels individus i de les classes socials que estableix l'Estat ideal permet realitzar en la mesura que sigui possible la Idea de la justícia, donant a cadascun el que li pertany i exigint a cadascun la manifestació de la seva virtut. L'Estat aconsegueix la seva forma ideal amb el règim polític de l'aristocràcia, on el poder dels governants no està fundat en els seus interessos particulars sinó en l'interès de l'Estat com a compost de diferents grups les relacions dels quals entre si estan determinades per la justícia. Cal advertir que la legitimitat d'aquest poder polític està en els mèrits dels governants.

Eudaimonisme. Teoria ètica que identifica la felicitat com el màxim bé i finalitat, és a dir, que s'estima que la felicitat s'aconsegueix en aconseguir-se el bé i la finalitat als quals s'aspira. Es tracta, per tant, d’una ètica material, ja siguin els seus principis pràctics subjectius (educació, constitució civil, sentiment, etc.) o objectius (la voluntat de Déu, la perfecció, etc.). El seu principal característica és considerar que no pot haver-hi incompatibilitat entre la felicitat i el bé, que el valor de la virtut (el bé) depèn de la felicitat que pugui produir, encara que s'admet que no necessiten coincidir.

Filòsof-rei. El governant de l'Estat ideal. Com que el filòsof és l'únic ciutadà que aconsegueix el coneixement de les Idees, està obligat a governar ja que d'aquesta manera l'Estat tindrà com a principi rector la Idea de Bé i l'ordre social estarà garantit pel domini de la justícia. D'aquí que consideri l'aristocràcia, el govern de la classe social dels filòsofs en l'ànima dels quals domina la part racional, com la forma de govern més justa. Plató va incloure també a les dones entre els governants i va limitar el govern dels filòsofs a curts períodes de temps per a evitar la corrupció del poder. A més va sotmetre als governants, el mateix que als guardians, a una prolongada i exigent educació, a un comunisme relatiu a la propietat i la família, així com a una eugenèsia positiva. 

Idea. Sentit metafísic: La Idea és la forma d'una realitat, la seva imatge eterna i immutable, la seva essència. Les Idees són els models de les coses, les coses mateixes en el seu estat de perfecció. Són sempre la unitat d'alguna cosa que apareix com a múltiple i per tant visibles només intel·ligiblement. Hi ha Idees de coses, d'objectes matemàtics i de valors (Bé, Bellesa, Bondat, Justícia, etc.), tenen un ordre jeràrquic segons la unitat que expressa cada idea i també hi ha classes d'Idees, com el moviment i el repòs, sent les més importants l'ésser, la igualtat i la diferència perquè poden predicar-se de totes les Idees. Amb aquesta pluralitat d'Idees és possible comprendre l'estructura intel·ligible de la realitat. Cal advertir que Plató va vacil·lar a decidir-se per una d'aquestes dues concepcions de les Idees: una immanent que les suposa el nostre coneixement en les coses sensibles, i una altra transcendent com a entitats completament separades de les coses.

Idea de Bé. Sentit metafísic: Idea Absoluta o Idea de les Idees que es troba més enllà de l'ésser. Causa formal i final de les coses sensibles; les coses sensibles aspiren a la perfecció únicament quan participen de la Idea de Bé. És el fonament del coneixement veritable. Cal dir que a partir de la Idea de Bé es va conceptualitzar la noció de Déu en els primers pensadors cristians. Sentit moral: Guia de la vida dels individus (principi rector de l'ètica) i de la vida social en l'Estat (principi rector de la política).

Imitació. Una doctrina pitagòrica que explica la relació entre els números, considerats les realitats essencials, i les coses sensibles, considerades les aparences, per analogia a la relació que hi ha entre el model i la seva còpia. Plató la va assumir substituint els números per les Idees. En aquest sentit és equivalent a la seva doctrina de la participació.

Intel·lectualisme moral. Teoria ètica que destaca el primat intel·lectual, la guia de la raó, enfront de la voluntat, la intución o el sentiment, de qualsevol judici moral. Plató va prendre aquesta teoria de Sòcrates per a qui el coneixement intel·lectual o saber s'identifica amb la virtut i la ignorància amb el vici. 

Intel·ligència pura (noesis). Un dels dos graus de coneixement que Plató distingeix en la ciència. Un coneixement veritable que es refereix a les Idees i que opera per intuïcions intel·lectuals d'aquestes mateixes Idees. És el grau superior del coneixement veritable i el propi del filòsof.

Justícia. La virtut capital en tant que és la conjunció de les altres virtuts principals: la temprança (sobre els desitjos i les passions), la fortalesa (sobre els sentiments i les emocions) i la prudència (sobre la raó). És condició de la felicitat tenint en compte no als ciutadans individualment sinó a la societat sencera. I és el fonament de l'estabilitat i ordre social de l'Estat ideal. Plató dedica el diàleg República al seu examen i crítica de les concepcions sofístiques. Considera que la justícia és desitjable tant per si mateixa com pels seus resultats perquè no fa mal a ningú que es comporti de manera justa i permet aconseguir el bé comú.

Matèria. És la realitat de l'ésser que no és mai i canvia sempre en oposició a la realitat del ser que és sempre i mai canvia, constituïda per les Idees. En conseqüència no pot ser una realitat determinada o informada, ni tampoc cap dels elements ja determinats que constitueixen la naturalesa. Per tant ha de ser una massa indiferenciada dels elements prèvia a la seva formació, o cosa que és el mateix una cosa comuna a tots els elements; una cosa semblant a una receptacle buit capaç d'acollir qualsevol forma. D'altra banda, si s'equipés la idea o forma amb el ser pròpiament dit, la matèria és el que es trobarà més prop del no ser. A més, com a realitat primària de les coses físiques posseeix unes certes qualitats, com la del moviment i canvi. Finalment representa el visible en contraposició a l'intel·ligible; és caòtica, sensible i múltiple en contraposició amb el que posseeix ordre, intel·ligibilitat i unitat, això és, les Idees. 

Món intel·ligible. El món de les Idees, de les essències, la unitat dels ens particulars de la mateixa espècie. Visible per la intel·ligència

Món sensible. El món de les coses físiques, de les aparences, la multiplicitat d'ens particulars. Visible pels sentits.

Opinió (doxa). És el coneixement del particular i contingent que ens capacita la facultat de la conjectura i la creença i que ens permet jutjar sobre l'aparença. Per tant és la manera d'accés al món sensible, ja siguin els reflexos de les coses o les coses mateixes. Té un caràcter probable. No obstant això, si bé en l'opinió no hi ha pròpiament un saber, tampoc hi ha dubte ni ignorància; és una manera d'asserció tant més pròxim al saber quan més probables siguin les raons en les quals es recolza. 

Participació. La manera com s'efectua la relació entre les Idees i les coses sensibles, i fins i tot la relació entre les Idees entre si. La cosa física existeix en la mesura en què participa de la perfecció de la idea que la informa, per la qual cosa se suposa que les coses són menys reals i veritables que les Idees.

Raó. La facultat de coneixement pròpiament dit perquè proporciona veritable coneixement perquè el seu objecte són les Idees (les essències o fonaments de les coses) que permet comprendre l'estructura intel·ligible de la realitat.

Raó discursiva (dianoia). Un dels dos graus de coneixement que Plató distingeix en la ciència. Un coneixement veritable que es refereix als objectes matemàtics i que opera per hipòtesis sobre les Idees (en la mesura que els objectes matemàtics són reflexos de les Idees) i demostracions. És el grau propi del matemàtic.

Reminiscència. El record per part de l'ànima, dins del cos, de les Idees que havia contemplat en la seva existència anterior a la seva unió amb el cos en el món intel·ligible Constitueix una prova de l'existència de l'ànima. 

Sensació. Una facultat de coneixement que no proporciona veritable coneixement ni tan sols de les coses sensibles. En Plató abasta la percepció sensible i tota aprehensió que no sigui intel·lectual. La sensació proporciona experiència, que només pot expressar la multiplicitat i esdevenir de les coses sensibles i que per tant dona un coneixement variable i contradictori.

Ésser. Segons Plató hi ha tres gèneres d'ésser: 1) el que és sempre el mateix, etern, increat i indestructible, invisible per als sentits i únicament visible per a la intel·ligència, que res rep de fora ni es transforma en una altra cosa; són les formes o les Idees, és a dir, el món intel·ligible; 2) el que està sempre en moviment, temporal, creat i corruptible, perceptible per als sentits i l'opinió, i sempre arribant a ser en un lloc i desapareixent d'ell; són les coses físiques, és a dir, el món sensible, la naturalesa o l'univers; 3) etern, increat i indestructible com les Idees, constitueix l'habitacle de les coses físiques, a penes és real i està suposat per la intel·ligència. 

Teoria de les Idees. El nucli de la filosofia platònica en el qual s'articula la teoria del coneixement i la metafísica que correspon al seu pensament de maduresa representat pels diàlegs República, Fedó, Fedre i Banquet. Les tesis principals són la preeminència de les Idees sobre les coses en l'ordre de la realitat i del coneixement, l'existència real i independent de les idees tant del subjecte que les pensa com de l'objecte del qual són essència, l'explicació de la relació entre les idees i les coses com a imitació o participació i la jerarquització de les idees atorgant a la idea de Bé el major grau de realitat i la causa última de totes les coses. Posteriorment criticarà les insuficiències i contradiccions d'aquesta teoria en els diàlegs Parmènides, Sofista i Fileb, en particular les seves doctrines de la imitació o participació. 

Temps. Es defineix en el diàleg Timeu com “la imatge mòbil de l'eternitat”. Plató concep el temps que passa (l'esdevenir de les coses) com a manifestació d'una presència que no passa (l'eternitat de les Idees), un original del qual hi ha una còpia immediata: el perpetu moviment circular de les esferes celestes, la representació més pròxima de l'eternitat. 

Virtut. El que caracteritza de manera específica a l'ésser humà, el seu bé propi i intransferible que li perfecciona, que li permet arribar a l'excel·lència. En el diàleg República es presenten les quatre virtuts principals: la prudència o saviesa pràctica, la fortalesa o valentia, la temprança o moderació i la justícia. Aquestes virtuts concorren totes elles en cadascuna de les activitats humanes. Però la prudència té una preeminència perquè és indispensable per al governant. I la justícia és la més important perquè representa l'harmonia de les altres tres.

ACTIVITATS

1. Fes un nou redactat en català de cada definició entre dues i tres línies, suprimint totes aquelles explicacions que amplien el seu sentit. Si un concepte té dos sentits relatius a temàtiques diferents, cal redactar cada sentit repetint el concepte. Pots copiar el text que consideris més rellevant del diccionari aquí exposat. Exemple:

Idea de Bé. Sentit metafísic: Idea Absoluta o Idea de les Idees que es troba més enllà de l'ésser. Causa formal i final de les coses sensibles; les coses sensibles aspiren a la perfecció únicament quan participen de la Idea de Bé. És el fonament del coneixement veritable. Cal dir que a partir de la Idea de Bé es va conceptualitzar la noció de Déu en els primers pensadors cristians. Sentit moral: Guia de la vida dels individus (principi rector de l'ètica) i de la vida social en l'Estat (principi rector de la política).