17a Mostra de Fotofilosofia (2024)

El tercer dijous de novembre (enguany és el dia 21) es celebra el Dia Mundial de la Filosofia, jornada promoguda per la UNESCO.  I és per aquest motiu que la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona (UB) convoca una Mostra de Fotofilosofia dirigida als alumnes de secundària, amb la qual es vol fomentar la creació filosòfica entre els alumnes que cursen matèries de filosofia, així com la col·laboració entre els departaments de Filosofia dels instituts.

 

El que es demana als alumnes que vulguin participar en la Mostra és expressar un pensament a través d'una fotografia digital acompanyada d’un títol en forma de pregunta vinculada a una determinada disciplina filosòfica. Per facilitar l'edició d'aquesta imatge, convé incloure etiquetes, per exemple: disciplina filosòfica que enquadra la pregunta, nom del/de la filòsof/a que hagi inspirat la fotografia i/o la pregunta, lloc on s'ha fet la fotografia, etc. 

 

Com a idees inspiradores et convido a reflexionar sobre els dos pensaments següents, el primer del sociòleg i crític cultural Neil Postman i el segon de Jorge Wagensberg manllevat del seu llibre Ideas sobre la complejidad del mundo:

 

Tot el coneixement que tenim és el resultat de fer-nos preguntes; de fet... fer preguntes és l'eina intel·lectual més significativa que tenen els éssers humans. No és curiós, doncs, que l'habilitat intel·lectual més significativa disponible pels éssers humans no s'ensenyi a l'escola? No puc resistir-me a repetir-ho: l'habilitat intel·lectual més significativa disponible pels éssers humans no s'ensenya l'escola.

Y aunque el pensamiento no empieza en la pregunta, si termina en la respuesta. Por ello desconfía más de la segunda. Y porque responder es un proceso de adaptación y preguntar un acto de rebelión. Por las preguntas y por el método elegido para buscar las respuestas se reconocen las distintas formas de conocimiento. 

Si voleu veure veure el recull de totes les fotografies i preguntes presentades per l'alumnat de l'Institut Intermunicipal, podeu visitar aquests dos blocs:

 

Batxillerat: https://blocs.xtec.cat/filointermunicipal/

4t ESO: https://blocs.xtec.cat/filoesointermunicipal/

En aquests blocs podeu consultar las bases de la Mostra i els criteris per avaluar les Fotofilosofia.

Tant la fotografia com la pregunta han de ser originals. El format de les fotografies ha de ser JPEG. El pes del fitxer no pot ser superior a 600 kb.

 

La vostra Fotofilosofia la publicareu al classroom del curs en una Tasca 3 i així podré avaluar-la. Jo mateix la publicaré després als blocs abans assenyalats.

Diccionari filosòfic de Descartes

Observació preliminar:

La definició d'un mot filosòfic és una competència que ha d'assolir l'alumnat que cursa la història de la filosofia al segon curs de batxillerat. Es tracta d'una competència cognitiva i consisteix en explicar el significat que té un determinat mot en el text en el que es troba. A l'estructura de l'examen de Selectivitat s'exigeix aquesta competència a la Pregunta 2 de l'Exercici 1, on es demana definir dos mots de manera força breu, entre cinc i vint paraules. La valoració d'aquesta pregunta és només d'1 punt sobre 10. Però cal advertir que el coneixement dels conceptes fonamentals d'un filòsof és clau per al desenvolupament i la orientació de les altres preguntes de la prova de Selectivitat. En aquest sentit, convé fer la següent classificació temàtica dels conceptes aquí presentats:

Epistemologia

Anàlisi
Dubte metòdic
Enumeració
Evidència
Geni Maligne
Idea
Intuició
Innatisme
Mètode
Racionalisme
Síntesi

Metafísica

Cogito

Cogito ergo sum

Déu

Extensió

Racionalisme

Substància

Psicologia

Ànima

Cos

Dualisme. Paral·lelisme psicofísic

Passió

Física

Mecaniscisme

Món

Hi ha enciclopèdies i diccionaris de filosofia, així com webs de filosofia, en els quals podem trobar les difinicions dels conceptes que van crear o utilitzar els filòsofs. Però aquestes definicions acostumen a superar les vint paraules, el nombre màxim establert a la prova de Selectivitat. Amb el següent diccionari volem facilitar el seu estudi a l'alumnat, així com la preparació de l'esmentada prova. Cal advertir que incloem els diferents sentits que té un mot en cada filòsof. Per tant, cal triar el sentit adequat al text a comentar i al tema tractat en el mateix text. I també cal dir que incloem extensions en l'explicació dels significats dels mots per facilitar la seva comprensió, però aquestes parts de la definició es poden suprimir en la prova de Selectivat.

La font que hem utilitzat per a cada definició és el Diccionari de Filosofia de José Ferrater Mora perquè és l'obra de referència i de consulta més important en llengua castellana i del qual hi ha una edició digital. La primera consulta la farem en l'edició abreujada i si no es troba aquí la informació que ens cal aleshores farem una segona consulta en l'edició completa. Només quan no trobem la informació que ens cal en aquestes obres, consultarem altres fonts. En el cas de Descartes, hem consultat els llibres Descartes y el racionalismo de G. Rodis-Lewis i Racionalismo, Empirismo, Ilustración, volum 6 de la Historia de la filosofía editat per Siglo XXI i dirigit per Yvon Belaval. El capítol dedicat a Descartes i el Cartesianisme ha estat escrit pel mateix G. Rodis-Lewis. 

Per últim cal dir que no existeix una edició en català de l'esmentat diccionari. El primer redactat de cada definició ho he fet en castellà seleccionant els textos adients de les fonts abans esmentades. Posteriorment he fet la traducció al català. 

Conceptes de Descartes (en castellà):

Alma. La única forma sustancial del cuerpo. Es uno de los dos compuestos del ser humano, siendo el otro el cuerpo. Alma y cuerpo son dos sustancias heterogéneas, pero interactúan entre ellas. El alma es afectada por el cuerpo y puede actuar sobre el cuerpo a través del cerebro (glàndula pineal). Descartes prefirió usar el término espíritu al de alma para disociar la res cogitans de la función vital del cuerpo (animismo) y de cualquier dependencia del cuerpo. (v. Cogito)

Análisis. El segundo de los preceptos del método cartesiano que consiste en dividir cada una de las dificultades que se examinan en tantas partes como se pueda y sea necesario para mejor resolverlas. Se concibe con el sentido matemático de una resolución, es decir, se resuelve lo complejo en lo simple, esto es, las naturalezas simples que se expresan en ideas claras i distintas conocidas mediante la intuición. A partir de ellas se deducen ideas más complejas y oscuras. Se contrapone a la síntesis. No obstante, análisis y síntesis son complementarios: una vez analizado un todo en sus partes componentes, la recomposición sintética de estas partes tiene que dar por resultado el todo del que se había partido. 

Cogito. Una cosa que piensa (res cogitans), es decir, un espíritu, una mente, una razón. Define el pensamiento por la conciencia, por lo que incluye en el pensamiento todas las operaciones mentales conscientes o actos intelectuales: entender, querer, imaginar, sentir, soñar, juzgar, dudar, etc. 

Cogito ergo sum. Pienso, luego existo. El primer principio indubitable al que llega Descartes (al dudar de mi existencia pruebo que mi esencia es el pensar, puesto que al dudar pienso), una verdad que pueda ser creída por sí misma, y que prueba la distinción real entre el alma (una entidad espiritual, un yo pensante) y el cuerpo (una entidad material). 

Cuerpo. En último término es espacio lleno (pues Descartes niega la existencia del vacío); es una cosa extensa caracterizada por la simultaneidad del movimiento de sus partes. Se concibe geométricamente: es una cantidad de tres dimensiones que adopta una figura, es decir, un modo de la extensión.

Dios. Substancia infinita y perfecta. Propiamente es la única substancia en sentido estricto. Es la causa del espíritu, el yo pensante (res cogitans) y de las cosas externas (res  extensa). Y es la garantía de la coincidencia entre las evidencias y sus existencias correspondientes. La demostración de la existencia de Dios permite superar el solipsismo de la conciencia y dar paso al reconocimiento de una realidad objetiva y a la intersubjetividad del conocimiento. 

Dualismo. Doctrina que afirma la existencia de dos substancias, la material y la espiritual. Se opone a monismo, doctrina que afirma una única sustancia. Sentido psicológico: reducción de la esencia humana al alma y de la esencia de las cosas externas, incluyendo al resto de los seres vivos, a la extensión. En relación al problema de la relación alma-cuerpo, Descartes postula por primera vez la doctrina del paralelismo psicofísico, según la cual los procesos psíquicos son paralelos a los procesos físicos, es decir, hay correspondencia entre ambas clases de procesos sin que haya entre ellos relación de causalidad.

Duda metódica. Modo de entender la duda como método y no como actitud. La duda es un punto de partida,  se cuestiona la validez de todos los supuestos, para alcanzar una evidencia que pruebe la validez de una proposición. Así en la proposición "Cogito ergo sum", donde la evidencia de la existencia del yo pensante surge del propio acto de dudar puesto que al dudar alguien piensa.

Enumeración. Es el cuarto y último precepto del método cartesiano. Consiste en hacer una comprobación del análisis y la síntesis para asegurar que no hemos omitido ningún elemento. Sirve para cerrar el proceso deductivo de los dos preceptos anteriores que siguen a la intuición.

Evidencia. Es el primer precepto del método cartesiano. La comprensión directa e inmediata de la verdad de una proposición por medio de una intuición, es decir, una simple inspección del espíritu. La evidencia és el único criterio de certeza (la seguridad de haber alcanzado una verdad indubitable) y debe poseer las notas de claridad (la presencia inmediata d'una idea en la mente) y distinción (la separación de una idea de las otras ideas). Descartes llama a las ideas que poseen estas notas  naturalezas simples. La evidencia primaria es el Cogito.

Extensión. Designa la cualidad de lo extenso, es decir, el carácter de la situación de algo en el espacio. Se identifica con el espacio. Descartes prefirió usar la expresión 'cosa extensa' (res extensa) al término 'espacio'. Algunas de sus propiedades son la continuidad, la exterioridad, la reversibilidad, la divisibilidad, la homogeneidad y la tridimensionalidad. Constituye la esencia de los cuerpos y no hay que confundirla con las propiedades sensibles de los mismos. No es un atributo sensible, sino inteligible, y permite conocer la materia o substancia corporal. Las únicas formas inteligibles de la extensión son la figura y el movimiento.

Genio maligno. Hipótesis postulada para agotar completamente la serie de posibles dubitaciones que incluye las verdades matemáticas. 

Idea. Sentido gnoseològico: Las ideas son las cosas mismas en tanto que vistas mediante la intuición (v.). Por tanto, son resultados de la actividad de un sujeto cognoscente, son conceptos del espíritu humano. Las ideas verdaderas y adecuadas tienen su origen en Dios, la primera sustancia pensante, y en consecuencia las posee la substancia pensante humana creada por Dios. De aquí el postulado del innatismo (v.). Además de las ideas innatas, se reconocen otros dos tipos de ideas en la mente: las adventicias (que tienen su origen en los sentidos) y las facticias (que tienen su origen en la imaginación). Estas otras ideas son engañosas o falsas.

Intuición. Un acto del espíritu único o simple (se opone a la deducción que consiste en una serie o sucesión de actos) que aprehende las naturalezas simples, así como las relaciones inmediatas entre estas naturalezas. Tiene tres propiedades: a) ser acto de pensamiento puro; b) ser infalible; c) aplicarse a los juicios (actos simples del pensamiento) y las relaciones entre juicios.

Innatismo. Doctrina que afirma que hay ciertas ideas, principios, nociones, máximas que són innatas, es decir, que poseen el alma, el espíritu, la mente, etc. de todos los hombres sin excepción. Descartes adoptó un innatismo extremo al afirmar que hay ideas innatas (las ideas de Cogito, Extensión y Dios). En cambio, Locke adoptó un innatismo moderado al afirmar que hay principios evidentes por sí mismos, como los razonamientos matemáticos, pero no proclamó que sean innatos.

Mecanicismo. Concepción del mundo propia de la razón mecánica, según la cual la máquina como objeto y la mecánica como rama de la física constituyen el modelo de explicación racional de la realidad. Descartes defendió el mecanicismo únicamente en relación a la substancia extensa, dejando de lado la substancia pensante. Consideró que todos los cuerpos tienen una estructura comparable a la de una máquina, de modo que  pueden explicarse a base de modelos de máquinas.

Método. De tipo logístico, consiste en afirmar la existencia de principios (cosas, leyes, etc.) y en deducir a partir de ellos el resto. De alcance universal, contiene una serie de reglas de invención o de descubrimiento (evidencia, análisis, síntesis y enumeración) que no dependen de la particular capacidad intelectual de quien las use. A diferencia de la demostración (que consiste en hallar la razón por la cual una proposición es verdadera), el método trata de hallar la proposición verdadera, por lo que es concebido para conducir bien la razón y buscar la verdad en las ciencias.

Mundo. Es una masa continua e inerte cuyo primer movimiento ha sido causado por Dios. Los cuerpos se desplazan a partir de este movimiento inicial sin que intervenga ninguna fuerza. La materia se reduce a su atributo principal, la extensión, e identifica el espacio y el cuerpo por lo que niega el vacío. La contradicción de los supuestos metafísicos de su física con la observación hizo que fuera rápidamente superada por la física de Galileo y Newton.

Sustancia. Sentido metafísico: aquello que existe de tal modo que no necesita ninguna otra cosa para existir. Sentido gnoseológico: cualquier propiedad, cualidad o atributo cuya idea real está en nosotros. Hay que advertir que en ambos sentidos sólo Dios es verdaderamente sustancia. La sustancia pensante y la sustancia extensa reciben de Dios la causa última de su existencia.

Síntesis. El tercer precepto del método cartesiano, que es una composición de lo previamente descompuesto. (v. Análisis)

Pasión. Afección del alma, diferente de la conducta concebida como acción del alma. En la pasión el alma experimenta algo y resulta por ello alterada. Hay seis pasiones fundamentales: la admiración, el amor, el odio, el deseo, la alegría y la tristeza. Las pasiones no forman parte del pensamiento porque su origen no está en el alma sino en los movimientos del cuerpo.

Racionalismo. Sentido metafísico: doctrina que afirma que la realidad es, en último término, de carácter racional. Sentido gnoseológico: doctrina que afirma que el único órgano adecuado o completo del conocimiento es la razón, de modo que todo conocimiento verdadero tiene origen racional. Filosofia del siglo XVII: expresión de un supuesto metafísico y a la vez religioso por el cual se hace de Dios la suprema garantía de las verdades racionales y, por consiguiente, el apoyo último de un universo concebido como inteligible.

Conceptes de Descartes (en català):

Ànima. L'única forma substancial del cos. És un dels dos compostos de l'ésser humà, sent l'altre el cos. Ànima i cos són dues substàncies heterogènies, però interactuen entre elles. L'ànima és afectada pel cos i pot actuar sobre el cos a través del cervell (glàndula pineal). Descartes va preferir usar el terme esperit al d'ànima per a dissociar el cap de bestiar cogitans de la funció vital del cos (animisme) i de qualsevol dependència del cos. (v. Cogito)

Anàlisi. El segon dels preceptes del mètode cartesià que consisteix a dividir cadascuna de les dificultats que s'examinen en tantes parts com es pugui i sigui necessari per a millor resoldre-les. Es concep amb el sentit matemàtic d'una resolució, és a dir, es resol el complex en el simple, això és, les naturaleses simples que s'expressen en idees clares i diferents conegudes mitjançant la intuïció. A partir d'elles es dedueixen idees més complexes i fosques. Es contraposa a la síntesi. No obstant això, anàlisi i síntesi són complementaris: una vegada analitzat un tot en les seves parts components, la recomposició sintètica d'aquestes parts ha de donar per resultat el tot del qual s'havia partit.

Cogito. Una cosa que pensa (res cogitans), és a dir, un esperit, una ment, una raó. Defineix el pensament per la consciència, per la qual cosa inclou en el pensament totes les operacions mentals conscients o actes intel·lectuals: entendre, voler, imaginar, sentir, somiar, jutjar, dubtar, etc.

Cogito ergo sum. Penso, doncs existeixo. El primer principi indubtable al qual arriba Descartes (en dubtar de la meva existència provo que la meva essència és el pensar, ja que en dubtar penso), una veritat que pugui ser creguda per si mateixa, i que prova la distinció real entre l'ànima (una entitat espiritual, un jo pensant) i el cos (una entitat material).

Cos. En últim terme és espai ple (perquè Descartes nega l'existència del buit); és una cosa extensa caracteritzada per la simultaneïtat del moviment de les seves parts. Es concep geomètricament: és una quantitat de tres dimensions que adopta una figura, és a dir, una manera de l'extensió.

Déu. Substància infinita i perfecta. Pròpiament és l'única substància en sentit estricte. És la causa de l'esperit, el jo pensant (res cogitans) i de les coses externes (res extensa). I és la garantia de la coincidència entre les evidències i les seves existències corresponents. La demostració de l'existència de Déu permet superar el solipsisme de la consciència i donar pas al reconeixement d'una realitat objectiva i a la intersubjectivitat del coneixement.

Dualisme. Doctrina que afirma l'existència de dues substàncies, la material i l'espiritual. S'oposa a monisme, doctrina que afirma una única substància. Sentit psicològic: reducció de l'essència humana a l'ànima i de l'essència de les coses externes, incloent a la resta dels éssers vius, a l'extensió. En relació al problema de la relació ànima-cos, Descartes postula per primera vegada la doctrina del paral·lelisme psicofísic, segons la qual els processos psíquics són paral·lels als processos físics, és a dir, hi ha correspondència entre totes dues classes de processos sense que hi hagi entre ells relació de causalitat.

Dubte metòdic. Manera d'entendre el dubte com a mètode i no com a actitud. El dubte és un punt de partida, es qüestiona la validesa de tots els supòsits, per a aconseguir una evidència que provi la validesa d'una proposició. Així en la proposició "Cogito ergo sum", on l'evidència de l'existència del jo pensant sorgeix del propi acte de dubtar perquè en dubtar algú pensa.

Enumeració. És el quart i últim precepte del mètode cartesià. Consisteix a fer una comprovació de l'anàlisi i la síntesi per a assegurar que no hem omès cap element. Serveix per a tancar el procés deductiu dels dos preceptes anteriors que segueixen a la intuïció.

Evidència. És el primer precepte del mètode cartesià. La comprensió directa i immediata de la veritat d'una proposició per mitjà d'una intuïció, és a dir, una simple inspecció de l'esperit. L'evidència és l'únic criteri de certesa (la seguretat d'haver aconseguit una veritat indubtable) i ha de posseir les notes de claredat (la presència immediata d'una idea en la ment) i distinció (la separació d'una idea de les altres idees). Descartes crida a les idees que posseeixen aquestes notes naturaleses simples. L'evidència primària és el Cogito.

Extensió. Designa la qualitat de l'extens, és a dir, el caràcter de la situació d'alguna cosa en l'espai. S'identifica amb l'espai. Descartes va preferir usar l'expressió 'cosa extensa' (cap de bestiar extens) al terme 'espai'. Algunes de les seves propietats són la continuïtat, l'exterioritat, la reversibilitat, la divisibilitat, l'homogeneïtat i la tridimensionalitat. Constitueix l'essència dels cossos i cal no confondre-la amb les propietats sensibles d'aquests. No és un atribut sensible, sinó intel·ligible, i permet conèixer la matèria o substància corporal. Les úniques formes intel·ligibles de l'extensió són la figura i el moviment.

Geni maligne. Hipòtesi postulada per a esgotar completament la sèrie de possibles dubitacions que inclou les veritats matemàtiques.

Idea. Sentit gnoseològico: Les idees són les coses mateixes com a vistes mitjançant la intuïció (v.). Per tant, són resultats de l'activitat d'un subjecte cognoscente, són conceptes de l'esperit humà. Les idees veritables i adequades tenen el seu origen en Déu, la primera substància pensant, i en conseqüència les posseeix la substància pensant humana creada per Déu. D'aquí el postulat de l'innatisme (v.). A més de les idees innates, es reconeixen altres dos tipus d'idees en la ment: les adventícies (que tenen el seu origen en els sentits) i les factícies (que tenen el seu origen en la imaginació). Aquestes altres idees són enganyoses o falses.

Intuïció. Un acte de l'esperit únic o simple (s'oposa a la deducció que consisteix en una sèrie o successió d'actes) que aprehèn les naturaleses simples, així com les relacions immediates entre aquestes naturaleses. Té tres propietats: a) ser acte de pensament pur; b) ser infal·lible; c) aplicar-se als judicis (actes simples del pensament) i les relacions entre judicis.

Innatisme. Doctrina que afirma que hi ha algunes idees, principis, nocions, màximes que són innates, és a dir, que posseeixen l'ànima, l'esperit, la ment, etc. de tots els homes sense excepció. Descartes va adoptar un innatisme extrem en afirmar que hi ha idees innates (les idees de Cogito, Extensió i Déu). En canvi, Locke va adoptar un innatisme moderat en afirmar que hi ha principis evidents per si mateixos, com els raonaments matemàtics, però no va proclamar que siguin innats.

Mecanicisme. Concepción del món pròpia de la raó mecànica, segons la qual la màquina com a objecte i la mecànica com a branca de la física constitueixen el model d'explicació racional de la realitat. Descartes va defensar el mecanicisme únicament en relació a la substància extensa, deixant de costat la substància pensant. Va considerar que tots els cossos tenen una estructura comparable a la d'una màquina, de manera que poden explicar-se a base de models de màquines.

Mètode. De tipus logístic, consisteix a afirmar l'existència de principis (coses, lleis, etc.) i a deduir a partir d'ells la resta. D'abast universal, conté una sèrie de regles d'invenció o de descobriment (evidència, anàlisi, síntesi i enumeració) que no depenen de la particular capacitat intel·lectual de qui les usi. A diferència de la demostració (que consisteix a trobar la raó per la qual una proposició és veritable), el mètode tracta de trobar la proposició veritable, per la qual cosa és concebut per a conduir bé la raó i buscar la veritat en les ciències.

Món. És una massa contínua i inerta el primer moviment de la qual ha estat causat per Déu. Els cossos es desplacen a partir d'aquest moviment inicial sense que intervingui cap força. La matèria es redueix al seu atribut principal, l'extensió, i identifica l'espai i el cos pel que nega el buit. La contradicció dels supòsits metafísics de la seva física amb l'observació va fer que fos ràpidament superada per la física de Galileu i Newton.

Substància. Sentit metafísic: allò que existeix de tal manera que no necessita cap altra cosa per a existir. Sentit gnoseològic: qualsevol propietat, qualitat o atribut la idea real del qual està en nosaltres. Cal advertir que en tots dos sentits només Déu és veritablement substància. La substància pensant i la substància extensa reben de Déu la causa última de la seva existència.

Síntesi. El tercer precepte del mètode cartesià, que és una composició del prèviament descompost. (v. Anàlisi)

Passió. Afecció de l'ànima, diferent de la conducta concebuda com a acció de l'ànima. En la passió l'ànima experimenta alguna cosa i resulta per això alterada. Hi ha sis passions fonamentals: l'admiració, l'amor, l'odi, el desig, l'alegria i la tristesa. Les passions no formen part del pensament perquè el seu origen no està en l'ànima sinó en els moviments del cos.

Racionalisme. Sentit metafísic: doctrina que afirma que la realitat és, en últim terme, de caràcter racional. Sentit gnoseològic: doctrina que afirma que l'únic òrgan adequat o complet del coneixement és la raó, de manera que tot coneixement veritable té origen racional. Filosofia del segle XVII: expressió d'un supòsit metafísic i alhora religiós pel qual es fa de Déu la suprema garantia de les veritats racionals i, per consegüent, el suport últim d'un univers concebut com a intel·ligible.

ACTIVITATS

1. Fes un nou redactat en català de cada definició entre dues i tres línies, suprimint totes aquelles explicacions que amplien el seu sentit. Si un concepte té dos sentits relatius a temàtiques diferents, cal redactar cada sentit repetint el concepte. Pots copiar el text que consideris més rellevant del diccionari aquí exposat. Exemple:

Cogito ergo sum. Penso, doncs existeixo. El primer principi indubtable al qual arriba Descartes (en dubtar de la meva existència provo que la meva essència és el pensar, ja que en dubtar penso), una veritat que pugui ser creguda per si mateixa, i que prova la distinció real entre l'ànima (una entitat espiritual, un jo pensant) i el cos (una entitat material).

La proposta filosòfica de Plató: l'estat just

Observació preliminar

El pensament de Plató (ca. 427-347 a.C.) es troba en dos tipus de fonts diferents però complementàries: els seus escrits i les lliçons de l'Acadèmia, l'escola de filosofia que va fundar a Atenes el 387 a.C.. De les doctrines escrites no s'ha conservat cap text original; només tenim les còpies dels Diàlegs i les Cartes que va escriure. I de les doctrines no escrites s'han conservat alguns dels testimonis dels seus deixebles i dels filòsofos posteriors de la tradició platònica, aristotèlica i pitagòrica fins el 600 d.C. Així doncs, el que sabem del pensament de Plató està mediat per tot un seguit de copistes i comentaristes. 

La primera Edició impresa, la Editio princeps, de las obras de Platón és la de la Imprenta Aldina de 1513. Posteriorment, l'any 1578 Henricus Stephanus (Henri Estienne) va realitzar una nova edició, Platonis opera quae extant omnia, que constaba de tres volums, sobre la qual es basa el sistema de paginació de las obres de Plató que segueix vigent en l'actualitat. 

Plató no va desenvolupar el seu pensament segons les divisions de la filosofia que es van establir posteriorment en el curs de la història de la filosofia. En cadascun dels seus escrits planteja un problema principal i reflexiona sobre els diversos sentits implicats. Per tant, en un mateix escrit i en l'exposició d'una mateixa doctrina podem trobar diferents disciplines filosòfiques, a diferència de la compartimentació del saber filosòfic que trobem en els escrits d'alguns filòsofs posteriors, com és el cas del seu deixeble Aristòtil. Així doncs, les seves doctrines, com la de les Idees o la de l'ànima, no es poden classificar en una determinada disciplina. Tanmateix, per tal de facilitar el seu estudi en el Batxillerat, aquí es presenta el pensament de Plató assenyalant la disciplina filosòfica principal en la qual es pot enquadrar cadascuna de les seves doctrines.

Cal advertir que l'estudi d'un filòsof a partir de les categories establertes pels historiadors de la filosofia i pels seus estudiosos pot tergiversar els sentits originals de les seves doctrines i poden generar interpretacions errònies quan aquestes categories són massa simplificadores o esquemàtiques o bé quan no s'utilitzen amb prou rigor, tal com podem trobar en els llibres de text de Batxillerat, com per exemple el suposat dualisme metafísic i cosmològic platònic o la suposada mortalitat de les parts irracionals de l'ànima concebuda per Plató. En aquest sentit he cridat l'atenció del lector d'aquest resum sobre aquelles interpretacions que siguin més controvertides i que es pot veure en el color blau del text.

I també cal advertir que en la interpretació del pensament d'un filòsof hem d'evitar deixar-nos arrossegar pel pes dels filosofemes, els enunciats o conjunts d'enunciats afirmats pels filòsofs que tenen una unitat de sentit i que estan organizats  de forma sistemàtica, i amb els quals s'articulen les seves doctrines, com per exemple l'afirmació atribuïda a Sòcrates "jo només sé que no sé res". Els filosofemes ajuden a classificar a un filòsof i les teories que proposa, però convé no oblidar que hi ha un viu diàleg entre els filòsofs que transcendeix el temps històric de cadascun i que les "etiquetes" que els hi posem poden fer-nos perdre de vista aquest diàleg en el qual s'amplien els sentits dels filosofemes, perquè els filòsofs sempre pensen amb la companyia dels escrits dels filòsofs que els han precedit. Per això mateix és ineludible la lectura dels escrits dels filòsofs i confrontar els textos d'un filòsof amb els dels altres. En les succesives revisions del present resum de Plató aniré afegint els textos clau de l'obra platònica o bé introduiré enllaços a aquests textos, així com afegiré els textos d'altres filòsofos en els que trobem les veus d'aquest diàleg. 

Per últim, convé dir que aquí he volgut destacar la Idea de la Justícia com a fil conductor del resum de Plató i que es pot veure en els subratllats del text. Penso que aquesta opció és coherent amb la finalitat política del projecte platònic que es concreta en la creació d'un estat just. I a més pot despertar l'interés dels alumnes de 2n de Batxillerat per la lectura d'aquest resum ja que, si parem atenció a les darreres proves de Selectivitat, els textos de Plató triats tenien com a un dels seus continguts principals el problema de la Justícia.

El projecte platònic

L’amistat de Plató amb Sòcrates va marcar profundament el seu pensament, així com la creació de la seva obra en forma de diàlegs, el seu particular homenatge al seu mestre, qui va fer dues importants contribucions a la filosofia i que va assumir el mateix Plató: el mètode maieùtic i la doctrina de l'intel·lectualisme moral. 

Fragment del film Sòcrates de Rossellini on s'exposa la seva doctrina de l'intel·lectualisme moral i en el que es pot albirar l'enemistat que va provocar entre els governants ignorants i injustos.

La condemna a mort de Sòcrates (399 a.C.) per un tribunal de justícia de la polis d'Atenes va determinar la finalitat política de la proposta filosòfica de Plató, fer un estat just, éssent el seu principal objectiu garantir el principi ètic i polític de la justícia i conjurar el perill de la seva corrupció. Però per assolir aquest objectiu, va entendre que abans calia establir les bases d'una raó comuna fonamentada en un seguit de certeses, a les antípodes del subjectivisme, relativisme i escepticisme dels Sofistes, que obrís la possibilitat d'un govern just i que no es tornés a repetir una injustícia com la comesa amb Sòcrates, el ciutadà més just del seu temps. D'aquí la seva ocupció en la pràctica totalitat de les branques de la filosofia: metafísica, cosmologia, epistemologia, psicologia, antropologia, ètica..., a més de la filosofia política. Perquè per tal de fonamentar la vida individual i social sobre el principi de la justícia, i a través d'això  aconseguir la felicitat de tots els ciutadans, cal demostrar abans que la justícia existeix, que se la pot conèixer i que es pot aplicar a la vida pràctica.

Jacques-Louis David, La mort de Sòcrates, 1787. Oli sobre tela. Museu Metropolità d'Art, Nova York. Escena de l'execució del filòsof grec Sòcrates, obligant-lo a beure una copa amb cicuta, cap al 399 a. c.

    Per tal que tinguis una visió de conjunt del projecte platònic, et presento aquí un mapa conceptual de la filosofia de Plató força complet i correcte en la seva interpretació, que pots utilitzar com una mena de guia en el teu estudi de l'autor:

Font: https://sites.google.com/a/xtec.cat/imagenes-filosofia/project-updates/mapasconceptualesdehistoriadelafilosofia

    

    Metafísica 

Plató pensa el mateix que Heràclit que la natura està en constant canvi. I també pensa el mateix que Pitàgores que el coneixement vertader s’ha d’obtenir a través de la raó i no dels sentits –perquè els sentits només són capaços de percebre els canvis de les coses però no l'estructura que subjeu a aquests canvis. I això el porta a pensar el mateix que Parmènides que el coneixement vertader només és possible d'allò que roman inalterable en el seu èsser. Però portarà fins les darreres conseqüències la metafísica de Parmènides proposant l'existència d'un món més enllà del que coneixem a través dels sentits, el món sensible; un món anterior al món sensible i independet d'aquest on no hi tingui lloc cap canvi ni moviment i sobre el qual es pugui construir un coneixement segur i cert; a aquest món el va anomenar món de les Idees o món intel·ligible. En aquest món, cal dir, trobem la Idea de Justícia.

Per altra banda, Pitàgores va ser el primer presocràtic en concebre la natura des d'una nova perspectiva filosòfica, el racionalisme, en considerar que el principi de totes les coses són els números, unes entitats que es poden intuir només amb la raó, i que les relacions existents entre les quals ordenen el món (cosmos) i estableixen el seu equilibri (armonia). El racionalisme dels pitagòrics va ser assumit per Parmènides i els seus deixebles, els eleàtics, i es va confrontar a l'empirisme que va inaugurar Tales de Milet i van practicar els filòsofs jònics i posteriorment els pluralistes. Plató va assumir la concepció formal del món que resultava del racionalisme, però la finalitat política de la seva proposta filosòfica li va empènyer a trobar un principi tant universal  com els números però que alhora pogués servir per legislar no només la natura sinó també la vida dels éssers humans, tant en la seva esfera individual com en la seva esfera pública. I això ho va trobar amb el concepte d'Idea (idea, eidos), i en particular amb el concepte d'Idea del Bé (agathon), que per a Plató és la Idea suprema a partir de la qual podem accedir a les altres Idees i que la seva intuició permet el coneixement vertader. 

Cal advertir aquí que la idea no la concep Plató com a una imatge mental de les coses, del món sensible, i per tant com a un producte del nostre pensament. En aquest sentit, és més adequat dir forma intel·ligible que no Idea per tal d'evitar aquesta mena de confusió. Per a Plató les Idees són independents de les coses i les precedeixen en el seu esdevenir; les descobrim mitjançant la nostra intel·ligència, però no les creem. El mateix Plató, conscient de la dificultat que representa la comprensió del seu concepte de Idea, i en particular el concepte de la Idea del Bé,  utilitza el símil del sol com a recurs pedagògic per ajudar-nos a entendre el seu sentit metafísic i epistemològic: 

Font: https://rafaelrobles.com/filo/images/c/c5/Sol.jpg

Les Idees de Plató són semblants a les essències que, en relació a les virtuts, Sòcrates havia tractat de descobrir a través de les definicions universals. I Plató va pensar les Idees amb els mateixos atributs de l'Ésser que Parmènides va pensar en la seva teoria de l'arkhé: inalterables, immaterials, eternes i intel·ligibles. Per a Plató les Idees són la causa formal (determinació, individuació) i la causa final (perfecció) de totes les coses que constitueixen la natura, el món sensible. Les idees són ontològicament autosuficients, són independents de les coses, mentre que les coses depenen d'elles per a la seva existència, en una relació semblant a la de la còpia respecte al seu model. En aquest sentit, les coses participen de la forma de les idees i aspiren a la seva perfecció. Ara bé. Les Idees no són la causa material ni eficient de les coses. 

Autor: Eugenio Molera

A més a més, Platò no podia ignorar el pas d'una concepció monista del món a una concepció pluralista a partir de la teoria de l'arkhé (l'element primordial de la natura) de Parmènides que exigia pensar el món des dels principis bàsics de la lògica, el principi d'identitat (tota cosa és idèntica a sí mateixa; no és possible que sigui i no sigui al mateix temps) i el principi de no contradicció (una cosa no pot ser ella mateixa i el seu contrari, en el mateix aspecte i en el mateix moment), i que va comportar un canvi radical en la conceptualització de l'arkhé: no només es va pensar una pluralitat de causes materials, sinó també es van separar aquestes causes de la causa eficient o motora, a difererència del que havien pensat els presocràtics anteriors, des de Tales de Milet fins a Heràclit. Plató va parar atenció a la teoria atòmica de Demòcrit en tant que portava fins les darreres conseqüències aquesta nova concepció i, malgrat que va oposar-se al seu empirisme, materialisme i mecanicisme fins a silenciar-ho en els seus escrits, va pensar la Idea  com a límit ontològic a la manera de l'àtom concebut per Demòcrit. En aquest sentit, la teoria de les Idees de Plató cal inscriure-la en la tradició de les concepcions pluralistes. 

Cal cridar l'atenció sobre això perquè a la pràctica totalitat de llibres de text s'acostuma a extrapolar la concepció dualista de la teoria del coneixement (ciència versus opinió) i de l'ésser humà (ànima versus cos) de Plató a la seva teoria de la realitat (món intel·ligible versus món sensible), quan la metafísica i cosmologia platòniques no són dualistes sinó pluralistes. Segons el que Ferrater Mora exposa en l'entrada "Dualisme" del seu Diccionari de Filosofia, el dualisme metafísic o ontològic és la teoria que afirma la existència simultània de dos principis o substàncies diferents, contràries, inrreductibles i no subordinables entre elles que serveixen per a explicar la realitat. En el cas de Plató, el món sensible o visible no és cap substància, no és ontològicament autosuficient, i per tant no pot constituir la realitat; només és aparença. A més a més, Plató subordina el món sensible al món Intel·ligible o de les Idees, una sobordinació que explica amb el concepte de participació (méthexis). Per a Plató, les Idees són els únics principis de la realitat, i les concep de manera pluralista per aquestes dues raons:

• les Idees són múltiples, hi ha una diversitat de substancies; de fet hi ha tantes Idees com a coses del món sensible. En aquest punt, Platò s'aparta de la concepció monista de Parmènides amb la seva teoria de l'Ésser. Si el món de les Idees presenta una estructura ordenada no és perquè hi hagi una única substància, sinó perquè les Idees es relacionen entre elles i estableixen unions (symplokés) que conformen un ordre ideal . El que sí que hi ha és una jerarquia entre les Idees, ocupant el lloc més alt la Idea de Bé.

• les Idees no estan necessàriament unides entre elles; no hi ha una única, compacta i homogènia realitat substancial. Aquests atributs els posseiexen les Idees, però és incorrecte generalitzar-ho al món de les Idees. El tot no és necessàriament una unitat. Hi ha Idees que estan unides amb altres Idees, però també hi ha Idees que estan separades de les altres Idees. Això està implícit en el concepte abans esmentat de symploké. I en aquest punt, Plató segueix la concepció pluralista de Demòcrit amb la seva teoria dels àtoms que va representar la primera refutació de la tesi de la unitat del tot que va formular per primera vegada Tales de Milet.

Convé advertir aquí que la comprensió de la realitat sempre implica alguna mena de supòsit metafísic que demana fer una aposta intel·lectual o un acte de fe. En el pensament científic contemporani passa una cosa semblant amb uns quants conceptes, com per exemple el principi de causalitat i el principi comològic.

    Cosmologia

No s'ha de confondre la totalitat de les coses, la natura o el món sensible -diferents expressions per referir-se al mateix-,  amb la matèria (chora). La matèria és només el seu substrat, la seva causa material. Plató concep la matèria en oposició a les Idees en tant que és quelcom caòtic, indeterminat, informe, imperfecte, llevat de l'atribut d'eternitat que comparteixen. I concep la natura com el resultat del modelatge de la matèria amb les Idees per obra d'una intel·ligència còsmica semblant al Nous d'Anaxàgores, però que Plató concep amb un criteri de suprema bellesa i bondat, de perfecció, l'explicació del qual l'exposa mitjançant la creació del mite del Demiürg, una divinitat que representa la causa eficient o motora de la natura. Plató concep el Demiürg com una síntesi de les dues classes socials fonamentals de la ciutat justa: els artesans i els governants (ja que els guardians són una mena de governants auxiliars). No és, per tant, una divinitat omnipotent perquè la matèria imposa una necessitat que no es pot ignorar en el seu modelatge amb les Idees. En aquest sentit, convé no confondre'l amb un déu creador a partir del no res com es pensa des del judeocristianisme. El poder del Demiürg està limitat per la necessitat de la matèria. No obstant això, amb el mite del Demiürg Plató aconsegueix desplaçar el concepte d'atzar postulat per Demòcrit en l'explicació de la realitat, substituint-lo pel de logos que ja havia postulat Heràclit, del que pren el sentit d'ordre racional i a establir que tota la realitat és racional. 

Així doncs, per Plató la realitat es força complexa: hi ha tres ordres primigènis: les Idees, presidides per la Idea del Bé, la matèria i el Demiürg. I de la interacció d'aquests tres ordres resulta la totalitat d'individus o coses, el món sensible. En conseqüència, el món sensible no és cap ordre de la realitat perquè no és ontològicament autosuficient; en tant que és el resultat de la individuació de la matèria per les idees a través de l'acció del Demiürg; només té una versemblança amb la realitat.

Per aprofundir en la cosmologia de Plató, que trobem exposada en el seu diàleg de Timeu, val la pena veure aquest documental de la UNED titulat "Timeo: El mito de Platón y la creación científica del mundo".

    

    Epistemologia

Alhora que Plató pensa allò que constitueix la realitat, el seu fonament i el que existeix a partir del mateix, i ha ubicat la Idea de Justícia en el món de les Idees, com a una realitat essencial o substantiva, s'ocupa del seu coneixement, de com això és possible donat que les Idees són d'un ordre ontològic diferent al de l'ésser humà, en tant que nosaltres som part de la natura. Encara que Plató pensi que les Idees són intel·ligibles (susceptibles de ser pensades per un ésser dotat d'intel·ligència com l'ésser humà), queda per aclarir com és possible que puguem intuir un tipus de realitat oposat  a la matèria que constitueix el substrat de la nostra corporalitat i per la qual formem part de la natura. La clau de volta que li permet a Plató resoldre aquest problema la troba en el concepte de l'ànima, de la que parlarem més abaix, ja que la seva existència fa possible, mitjançant la seva part racional, saber de l'existència de les Idees, els objectes del vertader coneixement, entre els quals es troba la Idea de Justícia. 

Plató concep el coneixement com a una mena de camí costerut, que no tothom és capaç de travessar-ho. Postula que hi ha diversos graus de coneixement a través dels quals passem fins assolir-ho de debò. Aquests graus van des del que representa ele coneixement mñes baix i fals fins al coneixement superior i vertader. Plató segueix el mateix esquema dualista amb el que pensa l'ànima en contraposició al cos, posant del costat de l'ànima la ciència (episteme) i del costat del cos l'opinió (doxa). Així doncs, quan pensem les Idees que alberga l'ànima, en tant que són la realitat essencial o substantiva, obtenim el coneixement vertader, mentre que quan pensem les sensaccions que experimentem amb el cos en relació amb les coses, en tant  que són reflexes imprecisos i imperfectes d'aquella altra realitat, i en conseqüència no són més que aparences mancades de realitat, obtenim un coneixement fals, si bé en el context del món sensible sigui versemblant.

Tanmateix, Plató no pot ometre que l'ésser humà té una corporalitat i neix en un món sensible, per la qual cosa no pot de ben antuvi conèixer les Idees. A més a més, seguint la doctrina de la metempsicosi o anàmnesi dels pitagòrics, afirma que l'ànima oblida les Idees quan s'uneix amb un cos, i l'ésser humà ha de fer un esforç intel·lectual per accedir al seu coneixement a través de les diferents potències de l'ànima. Per aquesta raó li cal ampliar aquell esquema binari amb una subdivisió de cadascun dels dos graus de coneixement assenyalats. Així doncs, divideix l'opinió en dos llindars: 

• el primer és la imaginació (eikasia), que no va més enllà de les primeres impressions de les coses, de les imatges dels objectes del món sensible; 

• el segon és la creença (pistis), que arriba a les propietats físiques que defineixen els objectes del món sensible, ja siguin les coses de la natura (per exemple un cavall) o les creacions humanes (per exemple la pintura d'un cavall). Aquest segon llindar és equivalent al raonament de tipus inductiu, a través del qual podem definir les coses, però sempre de manera parcial i sotmesa a correccions. 

I els dos llindars amb els que divideix la ciència són els següents: 

• el primer és la raó discursiva o demostrativa (dianoia), que no va més enllà dels objectes de la matemàtica i de la lògica, que Plató considera que són una realitat intermèdia entre les coses i les Idees. Aquest llindar és equivalent al raonament de tipus hipotètic-deductiu, en el qual les hipòtesis es construeixen fent ús de les imatges sensibles; 

• el segon és la intel·ligència o intució intel·lectual (noesis), que arriba fins les Idees mitjançant una abstracció pura, sense fer ús de cap hipòtesi, i que és una mena d'il·luminació interior, quan l'Idea emergeix des del fons de l'ànima. Així doncs, podem conèixer la Idea de Justícia mitjançant la intel·ligència.

Aquests quatre llindars del coneixement humà Plató els concep com a una mena d'escala progressiva i ascendent, i cadascun d'aquests llindars té una relació unidimensional amb un determinat objecte de coneixement, és a dir, que des de cadascun d'aquests llindars només es pot accedir al coneixement d'una classe d'objectes. I assenyala tres vies que permeten avançar per aquests llindars: la dialèctica, la reminiscència i l'amor: 

• La dialèctica consisteix, en un primer moment, en anar avançant  sistemàticament per cadascun dels llindars del coneixement per tal d'arribar al coneixement de les idees (dialèctica ascendent), i una vegada assolit aquest coneixement es fa el camí invers per tal d'explicar des d'aquest coneixement el tipus de relació que tenen els altres objectes de coneixement amb les Idees (dialèctica descendent). 

• La reminiscència consisteix en recordar les Idees apreses per l'ànima durant la seva existència en el món de les Idees, un coneixement que va oblidar quan es va unir amb un cos. La caiguda de l'ànima des del món inteligible al món sensible és el càstig per la seva injustícia que Plató concep, seguint als pitagòrics, com la falta d'harmonia entre les tres parts de l'ànima. La redempció de l'ànima de la seva falta i l'ascens al món de les Idees s'aconsegueix quan l'ésser humà pren el destí de l'ànima com a argument de vida: només l'efectuació de la justícia en el món sensible, i en particular en la vida humana, tant en la privada com en la pública, salva a l'ànima i l'allibera del cicle de les transmigracions entre els cosos. En aquest sentit, l'ésser humà alliçona a l'ànima amb la seva pràctica de la justícia. El cos humà, com qualsevol cos, és mortal. Però mentre vivim des de la Idea de la Justícia estem a tocar l'eternitat. 

• I l'amor consisteix en un procés de perfeccionament en el que prenem l'ésser objecte del nostre amor com a model que treu de nosaltres tot el millor que podem ser, una acció semblant al moment ascendent de la dialèctica, però en lloc d'arribar a l'abstracció de la intuició intel·lectual, es produeix una mena d'èxtasi per la sublimació dels sentits en el seu deliri davant la bellesa de l'ésser amat.

    Articulació de la Metafísica i l'Epistemologia

Per ajudar-nos a entendre millor el que pensava sobre la realitat i el coneixement humà, el mateix Plató va crear en el seu diàleg de la República el "símil de la línia" i un altre mite filosòfic, el "mite de la caverna", en els quals estableix les correlacions entre les classes d'objecte de coneixement que hi ha en la realitat i els graus de coneixement que tenim en la ment. 

Font: sense identificar

I si vols aprofundir en la metafísica i l'epistemologia de Plató, val la pena veure el següent vídeo en el que trobaràs una explicació de la il·lustració anterior, així com els diferents significats del mite de la caverna:

Psicologia i Antropologia

Plató concep l'ànima com a una entitat que posseix els mateixos atributs que les Idees (inalterable, immaterial, eterna i intel·ligible) i amb la capacitat de coexistir tant amb les Idees (quan no està encarnada en un cos) com amb els cosos (quan accidentalment s'uneix amb un cos). De fet, Plató concep l'ànima com a una entitat mediadora entre el món intel·ligible i el món sensible, i en la mesura que també és ontològicament autosuficient representa un quart ordre de la realitat, juntament amb les Idees, la matèria i el Demiürg. Tot just per això pot coexistir amb les Idees quan no està unida a cap cos, la qual cosa fa possible la contemplació de les Idees per part de l'ànima, i això és el que permet que nosaltres puguem descobrir les Idees quan l'ànima s'uneix al nostre cos. En aquest sentit, el coneixement no té el seu origen en la natura, sinó en l'ànima, si bé en la mesura que les coses són còpies de les Idees, el tracte amb les coses representa un primer grau de coneixement. 

Plató entén que la unió de cos i ànima és accidental i transitòria, ja que, segons el seu parer, no pot haver una unió substancial i perenne entre dues entitats oposades i d'ordre ontològic inconmensurable: l'ànima posseix els mateixos atributs que les Idees i no necessita del cos per a existir, mentre que el cos necessita de l'ànima com a principi de moviment del cos o principi vital i per efectuar totes les seves potencialitats relativas als desitjos, les emocions i la raó. El cos expressa només el que té origen en l'ànima. En aquest sentit, el que defineix pròpiament a l'ésser humà és l'ànima i no el cos, tot i que l'ànima és impersonal, no pertanya a una determinada persona i una mateixa ànima pot unir-se a diferents cosos humans, fins i tot a diferents cosos vegetals i animals. De fet, tots els éssers vius, llevat d'algunes excepcions, tenen ànima, tal com es postula des de la religió òrfica i la filosofia pitagòrica, una doctrina animista que assumeix Plató. I dels pitagòrics també assumeix el que havien postulat sobre l'origen, les potencies i el destí de l'ànima. D'aquí que distingueixi les següents tres parts de l'ànima: 

• l’apetitiva o concupiscible (epithymía), situada al ventre, és l'origen dels desitjos i les passions, i per tant de la força que ens empenya a actuar; 
• la irascible (thymós), situada en el tòrax, és l'origen dels sentiments (les passions nobles), i per tant de la capacitat per a la regulació de la part anterior, 
• i la racional (nous), situada en el cap, és l'origen dels pensaments a través dels quals podem intuir i enraonar les Idees, i per tant de la capacitat per orientar i conduir amb elles les altres dues parts de l'ànima. Així doncs, podem pensar la Idea de Justícia per l'existència d'una ànima racional.

Cal cridar l'atenció aquí que aquesta estructura tripartita de l'ànima no significa que hi hagi tres ànimes o que l'ànima sigui una combinació de tres ànimes susceptible de segregació. L'ànima és simple, única i integral, i per la seva simplicitat, anàloga a la Idea, tota ella és immortal, la qual cosa la fa semblant a la divinitat. Si Plató distingueix tres parts és com a conseqüència de concebre-la com a prinicipi de moviment del cos en relació a les tres funcions que el cos pot manifestar: el desig, l'emoció i la raó. I quan es separa del cos, persisteix tota ella, no es descompon perquè no és una combinació  de contraris, com ho és el cos, tal com afirma Plató en el diàleg del Fedó, on exposa els quatre arguments de la immortalitat de l'ànima: els contraris, la reminiscència, la simplicitat i el principi de moviment del cos. A més a més, la simplicitat de l'ànima explica la seva "caiguda" del món de les Idees per la falta de domini de la part racional i irascible sobre la part concupiscible, és a dir, l'ànima ha d'expiar per la seva manca d'harmonia, o el que és el mateix, de justícia. 

Per ajudar-nos a entendre millor el que pensava sobre l'ànima humana, el mateix Plató va crear en el seu diàleg del Fedre un mite filosòfic, l'anomenat "mite del carro alat". 

Font: https://es.scribd.com/doc/72758484/El-Mito-Del-Carro-Alado

    Ètica

Arribat a aquest punt, Plató passa a ocupar-se de com portar a la pràctica la Idea de Justícia. Pel que fa a les conductes que haurien de presidir l'esfera privada de cada individu -l'objecte d'estudi de l'ètica, pensa una teoria de la virtut que serveixi com a exemplificació de la conducta positiva que es pot manifestar des de l'ànima. Concep la virtut com a excel·lència, és a dir, la màxima perfecció que es pot assolir en cadascuna de les parts de l'anima: 

• la virtut de l'ànima apetitiva o concupiscible consisteix en la moderació o templança (sophrosine) dels desitjos i les passions; 

• la virtut de l'ànima irascible consisteix en la valentia o fortalesa (andreia), que és intermèdia entre la temeritat i la covardia, per acometre accions nobles més enllà dels nostres interessos particulars, i

•  la virtut de l'ànima racional consisteix en la prudència o saviesa (fronesis), amb la qual podem reflexionar sobre els nostres actes i actuar no prenent mal ni fent mal a ningú.  

La valentía requereix la moderació i la prudència requereix la valentia. Quan s'assoleix aquesta subsunció d'una virtut de rang inferior en la següent de rang superior, significa que la potència de l'ànima superior regula la inferior i això assenyala que hi ha un equilibri entre les tres parts de l'ànima. La justícia és precisament l'expressió d'aquesta harmonia i representa la síntesi d'aquestes tres virtuts. En aquest sentit, l'ètica de Plató és eudemonista, ja que l'assoliment de la justícia comporta la felicitat, el suprem bé moral per a l'ésser humà. L'harmonia de l'ànima proporciona una vida bona i això representa procurar el màxim compliment a l'ànima racional.

    Filosofia política

I pel que fa a les conductes que haurien de presidir l'esfera pública dels individus com a ciutadans d'un estat -l'objecte d'estudi de la filosofia política, Plató pensa l'organització de la polis (ciutat-estat) com a una projecció de l'estructura de l'ànima, com si la ciutat fos una mena de lupa que permeti observar amb detall les accions de l'ànima. Considera que l'ésser humà és un ésser social que necessita la interacció amb els altres éssers humans per assolir la seva màxima realització en la mesura que en cada individu hi ha una part de l'ànima predominant, i la falta d'equilibri entre les parts de l'ànima que un individu no pugui aconseguir -la justícia d'ordre moral, ho pot compensar mitjançant l'organització de la vida social -la justícia d'ordre polític. Cal dir també que Plató pensa el sentit polític del concepte de justícia de la mateixa manera que havia pensat el sentit ètic del mateix concepte, com a equilibri o harmonia entre les funcions socials pròpies de cada part de l'ànima. Així doncs, una societat serà justa en la mesura que cada classe social assumeixi única i exclusivament el paper que li pertoca segons la seva part de l'ànima predominant.

Plató agrupa els individus en tres classes socials segons la part de l’ànima que hi predomina: els productors, en els quals predomina l’ànima apetitiva, ja que qui desitja es mou per a satisfer els seus desitjos; els guardians o guerrers, en els quals predomina l’ànima irascible, ja que qui es sacrifica per als altres es mou per donar compliment a la seva determinació, i els governants o reis filòsofs, en els quals predomina l’ànima racional, ja que qui coneix les Idees està obligat moralment a aplicar el seu coneixement en la direcció de l'estat. En relació a aquestes dues darreres classes socials, i per tal d’evitar la seva ambició i que puguin subordinar l'interès particular al bé comú -d'això diem corrupció, Plató proposa una mena de comunisme i d'eugenèsia.  Per una banda, els guardians i els governants tenen prohibida la propietat privada. I per l'altra banda també tenen prohibida la reproducció amb els productors i la família, de manera que els seus fills són criats i educats per l'estat. 

Cal destacar i posar en valor en la filosofia política de Plató la igualtat entre gèneres en la classe dels governants, superant en aquest àmbit la raó patriarcal dominant en el pensament grec del seu temps. I també cal destacar i posar en valor una innovació que arriba fins els nostres dies: la institucionalització  d'un programa educatiu que Plató va pensar per garantir la supervivència de la ciutat justa. Aquest programa està obert a tots els ciutadans, sense cap discriminació per la seva classe social o pel seu gènere, i la formació rebuda té com a única condició la part de l'ànima predominant de cadascun. D'aquesta manera qui tingui com a part predominant l'ànima racional rebrà la formació més completa, establint d'aquesta manera un ordre social i unes relacions de poder de tipus meritocràtic basats en les capacitats de l'anima.

    Articulació de la psicologia, l'antropologia, l'ètica i la filosofia política 

A manera de recapitulació del tot el que has llegit sobre la psicologia, l'antropologia, l'ètica i la filosofia política de Plató, i per tal de parar l'atenció en les correlacions entre les parts de l'ànima, les virtuts, les classes socials i les formes de govern, val la pena veure el següent vídeo fet amb sentit de l'humor i que conté pertinents interpel·lacions per a seguir pensant sobre aquestes qüestions pel nostre compte:

ACTIVITATS

1. Fes una llista amb els supòsits metafísics del pensament científic actual i explica el que et cridi més l'atenció.
2. Fes una taula amb dues columnes i escriu en cada columna una llista dels conceptes de Plató que es troben en aquesta entrada del blog,  en la columna de la dreta els conceptes de la metafísica i la cosmologia, i en la columna de l'esquerra els conceptes de l'epistemologia. Assenyala la correlació entre els respectius conceptes escrivint els conceptes implicats en la mateixa fila de la taula. 
3. Fes l'exercici d'autoavaluació que es troba en la web FilóPolis sobre els termes filosòfics que hi ha darrera dels termes poètics de l'al·legoria de la caverna.
4. Enumera totes les influències que Plató va rebre d'Heràclit, Pitàgores, Parmènides, Anaxàgores i Demòcrit que es troben exposades en aquesta entrada del blog. Fes-ho en forma de llistes de pics, una per a cada filòsof esmentat. 
5. Fes una taula amb tres columnes amb els següents títols: psicologia, ètica i filosofia política. Assenyala en cadascuna de les tres files de la taula les correspondències entre les parts de l'ànima, les virtuts i les classes socials l'exposició de les quals es troba en aquesta entrada del blog.
6. Obre el següent enllaç a un vídeo de la sèrie de TV "Merlí" en el que s'explica l'al·legoria de la caverna. Digues un exemple de caverna d'avui dia, en el sentit platònic,  en el que hi som com a presoners i assenyala que caldria fer per sortir d'aquesta caverna. Si no saps què dir, pots consultar aquesta interpretació antropològica de l'al·legoria de la caverna amb referències a l'actualitat. 
7. Busca casos de comunisme i d'eugenèsia afins als postulats per Plató que hagin comportat  alguna mena de benefici. Si no trobes cap, centra la teva cerca en els moshav i els kibutz d'Israel.
8. Digues algun polític espanyol o català que governi en alguna administració de l'estat i que sigui filòsof. Assenyala alguna acció política que hagi fet i que pugui haver estat influïda per la seva formació filosòfica. Si no hi trobes cap, pots respondre amb Enrique Tierno Galván o Xavier Rubert de Ventós.
9. Llegeix el text titulat "Filosofia Matrix, la contracultura i el mite de la caverna" en la web Apunts Jota'O i fes una valoració personal del que ens diu.