Qui ets tu?

El coneixement d'un mateix és un repte perquè cal fer una recerca al voltant del nostre jo i acceptar no només la imatge que ens fem de nosaltres mateixos sinó també la imatge que els altres es fan sobre nosaltres. Certament el coneixement d'un mateix no es pot fer sol sinó que cal l'acompanyament dels altres i per tant cal establir una relació apreciativa i dialogant amb altres persones. El nostre jo no és només el que exposem als altres, sinó també el reconeixement del que els altres diuen sobre nosaltres. 

Una aproximació al coneixement d'un mateix en el sentit abans assenyalat ens la proporciona la psicologia cognitiva amb l'eina anomenada "finestra de Johari", elaborada per Joseph Luft i Harry Ingham. La paraula "Johari" és el resultat d'unir les primeres lletres dels seus noms.

Aquesta eina il·lustra que som la suma de diferents jos perquè hi ha aspectes de la nostra personalitat que coneixem (àrea pública) i altres que ignorem però que coneixen els altres (àrea cega), dels primers dels quals alguns aspectes ocultem als altres (àrea oculta), i fins i tot hi ha altres aspectes que nosaltres ignorem i que els altres també ignoren (àrea desconeguda):

Aquesta eina la utilitzarem de dues maneres diferents, primer amb dos úniques preguntes (test 1) i després amb un llistat de característiques de la nostra personalitat (test 2). Perquè els resultats tinguin validesa és important que siguis sincer i que no responguis el que et pugui semblar correcte.

Activitats

TEST 1

1) Dibuixa un quadrat en un full quadriculat amb 20 quadradets en cada línia.

2) Abans de respondre considera aquests dos advertiments: a) quan aquí diem "els altres" no ens referim a les persones amigues íntimes ni als familiars, sinó als companys de classe, als veïns, etc; b) No es pot respondre amb el valor 50.

3) Respon la següent pregunta amb un valor entre 0 i 100: quan t'importa el que els altres diguin sobre tu? (El 0 és per als que afirmen: "A mí m'és indiferent el que diguin els altres o si els agrado o no". El 100 és per als que afirmen: "Sempre estic pendent del que diguin els altres o de si els agrado o no".) Assenyala un punt en la línia superior del quadrat en el lloc corresponent al teu valor i dibuixa una línia de punts fins la línia inferior del quadrat.

4) Respon aquesta altra pregunta, també amb un valor entre 0 i 100: quant estàs disposat a dir el que penses per molt que li molesti a alguna persona? (El 0 és per als que afirmen: "Jo dic el mateix que el de la majoria per tal de no tenir problemes". El 100 és per als que afirmen: "Jo dic el que vull i tant em dona el que pensin els altres".) Assenyala un punt en la línia esquerra del quadrat corresponent al teu valor i dibuixa una línia de punts fins la línia dreta del quadrat.

5) Compara la superfície de cada àrea que hagi resultat amb el model explicatiu de la finestra de Johari presentat més amunt. Observa les àrees dels teus diferents jos: el jo públic consistent en el que sé de mi mateix i mostro als altres; el jo cec consistent en el que els altres perceben de mi i que a mi em costa acceptar; el jo ocult consistent en el que sé de mi mateix però amago als altres, i el jo desconegut consistent en el que ni jo ni els altres sabem de la meva personalitat. 

6) Identifica quin dels quatre següents tipus de finestra de Johari es correspon a la teva finestra de Johari:

7) Considera la següent interpretació de cada tipus i digues si estàs d'acord o en desacord amb el teu resultat. Seguidament digues quin d'aquest tipus és el millor (amb més benestar personal i simpatia amb les altres persones) i justifica la teva resposta:

1. Persones obertes a escoltar als altres, però més poc inclinades a mostrar-se com son. Algunes poden ser una mica intrigants i estar plenes de secrets.

2. Persones a les quals els costa acceptar les crítiques i a vegades trenquen vincles disgustats perquè veuen la opinó dels altres injusta i hostil.

3. Persones que no volen exposar-se ni tenen interès en els altres. Senten por, estan deprimits o travessen un duel, un moment difícil o de grans canvis.

4. Persones obertes a escoltar als altres i transparents en la seva manera de ser. Disposades al canvi.

TEST 2

1) Tria el rol que vols avaluar-te (fill, amic, alumne, etc.). A la classe, per tal que puguis interactuar amb els teus companys, cal triar el rol d'alumne. Fes una llista de 20 conductes, habilitats, actituds i valors que representen la teva personalitat en relació al rol triat. Per fer aquest llistat pots consultar aquest document. Si et costa trobar  les característiques adients, pots deixar incompleta aquesta llista. 

2) Seguidament puntua d'1 a 4 cada característica de la llista. 

3) Forma un grup amb els cinc companys amb els que tinguis més afinitats. Demana als teus companys que puntuïn cada característica de la teva llista. Fes tu el mateix amb les seves llistes.

4) Una vegada que tinguis les puntuacions dels teus companys, fes la mitjana de cada característica puntuada.

5) Per calcular la mitjana pots utilitzar un full de càlcul, creant una taula amb totes les característiques, anotant la teva puntuació i la mitjana corresponent.

6) Ara que ja tens totes les dades, és hora de construir la Finestra de Johari. Dibuixa un quadrat en un full quadriculat amb 20 quadradets en cada línia i el divideixes per la mitat en quatre quadrats iguals. Col·loca en l'àrea pública aquelles característiques que tant tu com els altres vau puntuar amb tres o més. Col·loca en l'àrea cega col·loca aquelles característiques que els altres valoren amb més de tres i tu amb tres o menys. Col·loca en l'àrea oculta les característiques que tu valores amb més de tres i els altres amb tres o menys.

7) Ara observa la teva finestra de Johari amb ulls crítics. Què passa amb les característiques que tant tu com els altres heu puntuat amb dos o menys punts? Aquestes característiques representen les contràries. Per exemple, si t'has posat generós i has tret una nota baixa, llavors és perquè ets egoista. I les has de col·locar les característiques contràries en l'àrea pública.

8) Si no has estat capaç d'omplir el llistat sol·licitat amb 20 característiques, les característiques no assenyalades les has de col·locar amb un signe d'interrogació (un per cada característica no assenyalada) en l'àrea desconeguda. 

9) Torna a dibuixa un quadrat en un full quadriculat amb 20 quadradets en cada línia i el divideixes per la mitat en quatre quadrats iguals. Assigna un valor del 5% a cada característica de la teva llista col·locada en cada àrea de la finestra de Johari. Dibuixa cada àrea amb la superfície corresponent als respectius valors percentuals.

10) Compara el resultat d'aquesta segona finestra de Johari amb el del primer test. Quines diferències observes? A quin dels quatre tipus explicats al final del test 1 es correspon la segona finestra de Johari?  En el cas que no siguin del mateix tipus, amb quina de les dues finestres de Johari que has construït estàs més d'acord i digues per què?

 

Aristòtil i Plató

Aristòtil (383/4 - 322/1 a.C.) va entrar en l'Acadèmia, l'escola filosòfica de Plató, amb només 17 anys, on va romandre 20 anys, fins la mort del seu mestre (348/7). Aleshores decideix marxar d'Atenes i no hi tornarà fins 13 anys després, moment en el que funda el Lliceu (335/4), la seva escola de filosofia. 

Detall de la pintura "L'escola d'Atenes" (1509-1512) de Rafael. A l'esquerra es representa a Plató, assenyalant la realitat de dalt (el món de les idees, el model etern i immutable), i a la dreta es representa a Aristòtil fent un gest contrari al del seu mestre, de contenció a la realitat de baix (el món de les coses, la natura).

Al poc temps d'abandonar l'Acadèmia es produeix el seu distanciament de les doctrines del seu mestre. Però cal dir -tal com ens adverteixen Reale i Antiseri- que no hem de veure en aquest distanciament una oposició a l'esperit filosòfic de Plató, sinò un intent d'anar més enllà dels interessos d'aquest en la cerca de la veritat. 

En aquest sentit, Reale i Antiseri assenyalen aquestes tres diferències entre els respectius interessos de tots dos filòsofs: 

1) Aristòtil va abandonar el component místic-religiós-escatològic del pensament de Plató, procedent de l'orfisme, que subordina la raó a la fe; 

 

2) Aristòtil va posar en valor el coneixement empíric menystingut per Plató, més interessat per les matemàtiques,  

 

i 3) enfront de l'espiral reflexiva de Plató que connecta tots els temes i problemes sense establir una demarcació entre els sabers, Aristòtil va establir una diferenciació i sistematització entre els diferents sabers segons els seus objectes, essent els principals aquests: metafísica, física, psicologia, ètica, política, estètica i lògica. Cal subratllar que aquesta sistematització va orientar la filosofía posterior fins els nostres dies.

La primera evidència d'aquest distanciament la trobem -tal com ens recorda Abbagnano- en una obra escrita amb l'estil de Plató, Diàleg sobre la filosofia. Dels tres llibres que composen aquesta obra, és en el segon on trobem la primera crítica  a la teoria de les idees. D'aquest llibre s'ha conservat el següent fragment on considera mancada d'enteniment la doctrina de les idees-número:

"Si les idees fossin una altra espècie de números, diversa de l'espècie matemàtica, no podríem entendre-les de cap manera. Qui, en efecte, almenys de la major part de nosaltres, pot entendre què sigui un número d'espècie diversa?" (fr. 9, Rose).

I per un altre fragment conservat (fr. 8, Rose) tenim els testimonis de Plutarc i de Procle que va criticar el conjunt de les doctrines que conformen la teoria de les idees.

El mateix Abbagnano ens crida l'atenció sobre el fet que per a Aristòtil la contribució més important de Plató a la filosofia va ser la identitat entre la virtud i la felicitat, perquè a més de ser una doctrina convincent per les seves argumentacions es pot efectuar com a un gènere de vida. Però Aristòtil -ens adverteix Abbagnano- no valora de la mateixa manera la identitat entre la virtud i la ciència de l'ésser en sí (la idea del Bé), la demostració de la qual recorre tota l'obra platònica. Segons Aristòtil, la filosofia no és l'única ciència ni subsumeix tot el saber, tal com va afirmar Plató amb la dialèctica, perquè hi ha tot un seguit de ciències particulars que són autònomes de la filosofia, les quals tenen objectes de estudi i mètodes de coneixement específics i diferents dels de la filosofia. No obstant això, Aristòtil considera que la filosofia és prioritària en l'ordre del coneixement perquè el seu objecte té un rang ontològic superior als objectes de les ciències particulars perquè prescindeix de les determinacions que constitueixen els objectes particulars i adopta un punt de vista universal, es considera l'ésser com a tal, i per tant el seu objecte és el fonament de tota la realitat. Els escrits aristotèlics que tracten aquesta qüestió són els que es van editar sota el títol de Metafísica.

És tot just en la Metafísica on trobem la crítica d'Aristòtil a la teoria de les idees de Plató d'una manera més extensa i argumentada que en el Diàleg sobre la filosofia abans esmentat, concretament en el cap. IX del Llibre I. Aquí utilitza diversos arguments que podem condensar en el següent: si les idees estiguessin separades de les coses, és a dir, si fossin transcendents o suprasensibles, aleshores no podrien ser la causa de l'existència de les coses, ni tampoc podrien ser la causa de la seva cognoscibilitat. Aquesta causalitat només seria possible si les idees estiguessin integrades en les coses, és a dir, si fossin immanets. La doctrina del synolon (el compost substancial de matèria i forma, la primera cognoscible pels sentits i la segona cognoscible per la intel·ligència) és l'alternativa aristotèlica a la doctrina de la méthexis (la participació de la cosa en la idea, éssent només cognoscible la idea) de Plató.

Convé, no obstant, considerar amb detall cada matís de la crítica d'Aristòtil a la teoria de les idees de Plató per tal d'entendre la relació entre tots dos filòsofs. Si ho fem, podem diferenciar el quatre arguments següents, que reproduïm de l'explicació realitzada per Adolfo P. Carpio en el seu llibre Principios de filosofía:

1. La filosofía platónica representa una innecesaria duplicación de las cosas. Platón afirma que hay dos mundos, el sensible y el inteligible, pero de esta manera, en lugar de resolver el problema metafísico -determinar el fundamento de todos los entes-, lo complica; puesto que en vez de explicar un mundo, habrá que explicar dos, con el resultado entonces de que el número de cosas por explicar se habrá multiplicado, a juicio de Aristóteles, innecesariamente. Pues hay un principio de "economía" del pensamiento, que Aristóteles no formuló explícitamente, pero que en todo caso expresa bien su punto de vista respecto de este problema; el principio dice que "el número de los entes no ha de multiplicarse sin necesidad" (entia non sunt multiplicando praeter necessitatem). Esto significa que si se puede resolver un problema o explicar un fenómeno con ayuda de un solo principio, no hay por qué hacerlo con dos o tres; la explicación más sencilla es preferible a la más complicada (siempre claro está, que sea una explicación suficiente). Y en la medida en que Platón postula dos mundos, no haría sino complicar el problema
2. La segunda crítica se refiere a la manera cómo Platón intenta explicar la relación entre los dos mundos. Cuando Platón se enfrenta con este problema dice que las cosas sensibles -por ejemplo, este caballo individual que vemos- participan o son copias de una idea, que es como su modelo -la idea de caballo. Pero, según Aristóteles, expresiones como "participación", "copia", "modelo", etc., no son en realidad verdaderas explicaciones; Platón no hace sino valerse de metáforas, y en lugar de aclarar conceptualmente la cuestión, como debiera hacer la filosofía, se refugia en imágenes literarias; en este sentido, habría quedado atado al mundo de los mitos, es decir, a un mundo anterior a la aparición del pensamiento racional y científico.
3. En tercer lugar, Aristóteles observa que no se ve cómo ni por qué, dadas las ideas -que son estáticas, inmutables-, tenga que haber cosas sensibles -que son esencialmente cambiantes-. ¿Cómo y por qué la idea de casa produce esta casa concreta y singular en que nos encontramos? Supuesta la naturaleza inmutable, autosuficiente, de las ideas, no se comprende de ninguna manera cómo puedan ser "causa" (tal como tienen que serlo, según Platón) de las cosas sensibles, de su generación y corrupción, de su transformación constante: lo permanentemente estático y siempre idéntico a sí mismo no puede ser causa del devenir. La idea de casa, por sí sola, nunca hará surgir la casa real (hará falta, además el arquitecto o el albañil, según Aristóteles).
4. Una cuarta crítica se conoce bajo el nombre de "argumento del tercer hombre". De acuerdo con Platón, la semejanza entre dos cosas se explica porque ambas participan de la misma idea. Por ejemplo, Juan y Pedro son semejantes porque ambos participan de la idea de "hombre" (de la misma manera que esta mesa y la que está en la habitación contigua son semejantes porque participan de la idea de "mesa", que ambas tienen en común). Pero como también hay semejanza entre Juan y la idea de hombre, será preciso suponer una nueva idea -el "tercer hombre"- de la cual Juan y la idea de hombre participen y que explique su semejanza; y entre esta nueva idea, la anterior y Juan, habrá también semejanza..., lo cual claramente nos embarca en una serie infinita (regressus in infinitum) con la que nada se explica, puesto que con tal procedimiento no se hace más que postergar la explicación, de tal modo que el problema queda siempre abierto.

Tanmateix, seria una errada interpretar aquestes crítiques com a una refutació del valor ontològic i epistemològic atorgat per Plató a la idea o forma, perquè Aristòteles entén, el mateix que Plató, que la essència o fonament de les coses és la forma, en tant que és el principi que determina la matèria, i que el coneixement vertader s'obté de la seva captació intel·lectual, en tant que permet obtenir un punt de vista universal de la realitat més enllà de les determinacions de les coses particulars captades pels sentits. Per altra banda, aquestes crítiques també les trobem en el mateix Plató, en concret en els seus diàlegs de l'anomenat periode crític, que comença amb el diàleg Sofista i que té el seu màxim grau d'autocrítica en el diàleg Parmènides, en els quals Plató se n'adona de tot un seguit de dificultats de la seva teoria de les idees la superació de les quals el porta a fer una revisió crítica de la mateixa. En aquest sentit, tal vegada la crítica d'Aristòtil pot estar dirigida no tant al seu mestre sinó als seus deixebles per haver obviat aquelles dificultats. 

Bibliografia:

Nicolas Abbagnano, Historia de la filosofia, vol I. 

Giovani Reale i Dario Antiseri, Historia de la filosofía y de la ciencia, vol I.

Adolfo P. Carpio, Principios de filosofia.

ACTIVITATS

1. Posa un títol a cadascun del quatre arguments d'Aristòtil amb els quals crítica la teoria de les idees de Plató, dient de manera explícita la idea principal del mateix.
2. Compara el primer argument amb el principi metodològic anomenat "la navalla d'Occam" que es troba en Guillem d'Occam (1300-1349/1350). Assenyala les semblances i les diferències.
3. Pel que fa al segon argument, estàs d'acord amb Aristòtil que Plató no ofereix cap explicació racional de la seva teoria de les idees i que es limita a exposar la seva visió de la realitat amb el llenguatge poètic del mite de la caverna. 
4. En quin sentit la doctrina aristotèlica de les quatre causes i la doctrina de l'acte i la potència, concebudes per d'explicar el problema de l'esdevenir en la natura, es pot considerar una explicació més genuinament filosòfica que la proposada per Plató per explicar el mateix problema utilitzant mites i metàfores per exposar les seves doctrines.
5. Pel que fa al tercer argument, estàs d'acord amb Aristòtil que el mite platònic del Demiürg i el concepte del Bé i de la matèria no aclareix la causalitat existent entre les idees i les coses, així com l'origen del moviment i el canvi de les coses.

8 problemes filosòfics

No trobo millor manera de fer palesa la necessitat de la filosofia per a la comprensió del món, de l'ésser humà  i de la societat que mostrar com es plantegen problemes ben punyents des de la perspectiva filosòfica, la resposta dels quals o bé no és possible de manera inequívoca  o bé ens fa prendre consciència de la dificultat d'assolir una resposta certa, però que, malgrat això, aquests mateixos problemes serveixen per orientar el nostre pensament i assenyalen punts de referència per a la nostra vida.

Alguns d'aquests problemes són els següents:

1. Com podem saber que no és un engany el que coneixem del món i de nosaltres mateixos? Aquest problema el va plantejar Descartes amb la hipòtesi del "geni maligne", una actualització del qual la  trobem en Hilary Putman amb l'experiment del "cervell en una cubeta". La resposta de Descartes va ser el solipsisme, la doctrina filosòfica que afirma que el jo pensant és l'única realitat en la que podem confiar.
2. És la mateixa realitat la classe d'objectes que coneixem amb els sentits i la classe d'objectes que coneixem amb la raó? Aquest problema el va plantejar Plató amb el "mite de la caverna", on postula una concepció bipolar de la realitat: essències versus aparences.
3. Com podem tenir seguretat i certesa els éssers humans, comptant només amb nosaltres mateixos, de la nostra existència? Aquest problema el va plantejar Descartes amb el dubte metòdic, la sortida del qual la va trobar amb l'evidència del jo pensant, que va formular amb l'enunciat "cogito ergo sum" (penso, doncs existeixo).
4. Hi ha una realitat independent de la nostra percepció o pel contrari només es real el que percebim? Aquest problema el va plantejar Berkeley, qui va optar per la segona tesi, l'argumentació de la qual es pot condensar en l'enunciat "esse es percipi" (ser és ser percebut).
5. Quina és l'explicació científica del món més ajustada a la realitat quan podem escollir entre diferents teories i totes elles arriben a les mateixes conclusions? Aquest problema el va plantejar Ockham i la solució que va proposar es basa en un principi metodològic d'economia anomenat la "navalla d'Ockham".
6. Quina acció és la moralment correcta quan podem optar entre dues accions igualment raonables i alhora dolentes? Aquest problema el va plantejar Philippa Foot amb un experiment mental anomenat "dilema del tramvia".
7. Com podem saber que una persona ens està enganyant quan sembla que els seus arguments són vàlids? Aquest problema el va plantejar Aristòtil, qui va arribar a identificar fins a 13 classes de fal·làcies o raonaments lògics falsos, com per exemple la generalització precipitada que es pot confondre amb un raonament inductiu.
8. Podem diferenciar la identitat digital o virtual de la identitat física o real d'una persona quan fa les mateixes coses en cadascun d'aquests dos mons? Aquest problema el va plantejar Luciano Floridi, qui afirma que amb la revolució científicotecnològica aquests dos pols s'han fusionat en el que anomena la "infoesfera".

Una presentació divertida d'aquests 8 problemes la tens en el següent vídeo titulat "9 Cosas de FILOSOFÍA que tienes que saber ¡sí o sí!". Et convido a veure'l i a pensar en cadascun dels 8 problemes filosòfics abans enunciats.

ACTIVITATS

1. Aprofundeix en un d'aquests problemes. Cerca en parella informació sobre el problema triat i feu  una breu presentació a classe (entre 4 i 6 minuts) amb un mínim de 6 diapositives i un màxim de 8 amb el següent guió: 1) Nota biogràfica del filòsof, 2) Text del filòsof on es planteja el problema (amb indicació de l'obra), 3) Imatge o vídeo descriptiu del problema, 4) Explicació de la resposta del filòsof, 5) Exemplificació del problema amb un cas real, 6) Reflexió personal.
2. En relació al problema 7, informa't sobre les classes de fal·làcies que va identificar Aristòtil i posa un exemple de la que et cridi més l'atenció amb un titular d'algun diari digital. 
3. En relació al problema 8, llegeix l'entrevista a Luciano Florida publicada en la secció La Contra de La Vanguardia amb el títol "O controlamos a Facebook o nos controlará toda la vida". Pensa en una persona que coneguis i que sigui usuària de Facebook i digues que hi ha de diferent entre el seu perfil en aquesta plataforma i la seva personalitat. Ara pensa en totes les persones que coneguis que són usuàries de Facebook i digues amb exemples concrets com aquesta plataforma controla les seves vides.
4. Llegeix aquest article sobre la "síndrome de Hikikomori". Fes un comentari al respecte en relació al problema 8.

A la recerca d'allò que ens fa humans

 ACTIVITATS DE RECERCA

1. Explica en què consisteix el procés d'hominització i el d’humanització, diferenciant les seves definicions i els trets més rellevants de cada procés, segons la informació exposada en el següent vídeo.  Un vegada que hagis fet això, llegeix aquest article i millora la teva resposta anterior amb els mecanismes d'hominització i d'humanització.

2. Fes una taula amb els homínids australopithecus, habilis, erectus i sapiens i enumera els principals avantatges evolutius de cadascun, tot i diferenciant els trets biològics, psicològics i espirituals més rellevants.  Per fer aquesta taula pots consultar algunes infografies en el següent dossier: https://www.filosofem.cat/spip.php?article392

Una vegada realitzada aquesta taula, respon les dues qüestions següents: 1) Quines capacitats humanes necessita la societat i la cultura per a desenvolupar-se? 2) Quins aspectes de la societat i la cultura necessita l’ésser humà per a desenvolupar les seves capacitats?

3. Informa't sobre les teories del creacionisme i l’evolucionisme i analitza els respectius indicis racionals o evidències que les justifiquen. Consulta els apartats pertinents en el següent dossier: https://www.filosofem.cat/spip.php?article392

Creus que aquestes dues teories són compatibles en alguns aspectes o pel contrari són del tot contradictòries. Raona la resposta.

4. Llegeix la ressenya del llibre de Colin McGinn Prehensión. The hand and the emergence of humanity, publicada en la web d'Investigación y Ciencia amb el títol "Hominización. Asociación de útiles líticos y restos óseos" y assenyala els trets principals de la relació entre la mà i el cervell en el procés d’hominització.

La especie humana posee lenguaje, pensamiento racional, cultura y un ámbito afectivo característicos. ¿Cómo llegamos a ser lo que somos? Para Charles Darwin en The descent of man, el secreto de nuestro éxito evolutivo radicó en la mano. Hace más de 80 años, Louis Leakey halló útiles de piedra en Olduvai. Decenios más tarde, con su mujer, Mary, y su equipo, encontró huesos de una especie que los Leakey bautizaron con el nombre de Homo habilis. Así surgió la idea de la asociación entre nacimiento de la técnica y aparición del género Homo. Los útiles más antiguos de Olduvai y los primeros fósiles de Homo tienen una edad de 2,6 millones de años.

Cuando nuestros remotos antepasados descendieron de los árboles, adoptaron un andar bípedo que dejaba libres las manos, propiciando así la cooperación social y el aumento de la capacidad cerebral. Colin McGinn les atribuye un papel principal en el desarrollo del lenguaje. Llegamos a ser lo que somos —inteligentes, creadores, diestros y proclives a la ansiedad— por nuestras manos. La interacción entre cerebro y mano permitió que los humanos hallaran su nicho ecológico a través del descubrimiento de los útiles materiales, amén de los útiles mentales (lenguaje y símbolos matemáticos). No abunda, sin embargo, en pruebas que respalden un discurso más o menos ingenioso. Se trata, a la postre, de un ensayo sobre la naturaleza de la humanidad, que pretende cubrir el vacío existente en el conocimiento de la transición desde los antepasados simiomorfos al hombre moderno.

El papel de la mano en la evolución de la naturaleza humana se ha reconocido desde hace tiempo. En 1833, Charles Bell publicó The hand: Its mechanism and vital endowments, as evincing design, donde sostenía que solo un creador divino podía haber realizado algo tan maravilloso y adaptado. Darwin le asignó una posición dominante en la emergencia del hombre. Por ella llegamos a ser lo que somos, tesis desarrollada por Napier en The roots of mankind (1970) y Hands (1980). En 1998, Frank R. Wilson retomó la idea de la centralidad de la mano en The hand: How its use shapes the brain, language, and human culture, para subrayar su estrecha relación con el cerebro. McGinn centra esa relación en el lenguaje. Con mayor singularidad: la mano humana explica la transición definitiva hacia la hominización.

La mano hizo posible la transición, sirviendo de puente o de mecanismo mediador. Destinada en su origen a la locomoción y desenvolvimiento en un medio arbóreo, recolección de frutos y defensa o ataque, poco a poco fue preadaptándose, primero con dedos aptos para asir. La mano fue liberándose de la locomoción con la postura erecta y se acomodó a otros fines. Ello condujo a un proceso de coevolución entre mano y cerebro, a medida que el cerebro fue aumentando su volumen y su capacidad para subvenir a las necesidades de la mano en sus nuevas tareas. Por eso, no debe sorprendernos que una cantidad importante de tejido cerebral esté reservada a la mano. Este órgano necesita, a todas luces, un computador potente para supervisar sus operaciones. En un diagrama corporal del homúnculo, el pulgar ocupa la extensión de una pierna, lo que representa que hay la misma cantidad de corteza dedicada al pulgar que a esa extremidad. Parte de esa maquinaria cortical está dedicada a la función motora y parte a la función sensorial. La mano no solo es un instrumento motor importante, sino también un órgano muy inervado para la sensación y la percepción. Los inconvenientes de una deambulación bípeda (problemas de equilibrio, fragilidad de la espina dorsal, marcha lenta) se irían compensando con la adaptación y nueva conformación. Las manos libres resultaban más importantes para la supervivencia.

Un individuo que se sirve de instrumentos ha de poseer pensamiento creador y pensamiento teleológico. Aves y hormigas pueden construir estructuras impresionantes que les sirven para su supervivencia, pero no han adquirido pensamiento creador ni finalista. No se trata del mero uso de herramientas, sino del estado mental, interno, de dicho uso. Por creatividad se entiende la capacidad para intuir un nuevo uso. Eso es peculiar de la inteligencia, la capacidad de solucionar problemas. Además, el animal debe ser capaz de establecer un razonamiento sistemático de medios y fines. Eso requiere tener conceptos teleológicos, trabajar hacia un fin.

Con todo, el libro de McGinn ignora los hallazgos recientes. La mano humana se distingue de la de otros primates por una serie de rasgos morfológicos que se consideran ventajosos para apretar con fuerza y precisión; en particular, la configuración morfológica de los dedos y del pulgar oponible es crítica para la destreza en el manejo de objetos. Sin embargo, se desconoce cuándo y por qué apareció esa morfología en el curso de la evolución. En enero del año pasado, el equipo liderado por Matthiew M. Skinner y Tracy L. Kivell puso de manifiesto que Australopithecus africanus (que vivió hace entre dos y tres millones de años) y varios homininos del Pleistoceno, a los que tradicionalmente se les negaba habilidad en la preparación de herramientas, presentaban, en los metacarpos, un patrón óseo trabecular similar al humano, coherente con una oposición vigorosa del pulgar. Estos resultados apoyan el uso de útiles líticos entre los australopitecos y aportan una prueba morfológica de que los homininos del Pleistoceno alcanzaron posturas de la mano parecidas a las humanas mucho antes de lo que se venía admitiendo.

Las lascas, bifaces y otros objetos que se han encontrado pueden acabar con la tesis que afirma que la fabricación de útiles complejos comenzó con la aparición de Homo. Los artefactos de 3,3 millones de años exhibidos en la Conferencia Anual de la Sociedad Americana de Paleoantropología, celebrada el 14 de abril de 2015, anteceden a la aparición de los primeros restos de Homo y sugieren que los precursores homininos tenían inteligencia y destreza capaces de fabricar útiles refinados. (Luís Alonso, "Hominización. Asociación de útiles líticos y restos óseos". Investigación y Ciencia.)

5. Llegeix el següent fragment de l’article de Carolina Martínez Pulido "Las recolectoras: ¿es que sólo han evolucionado los hombres?", publicat en la web Mujeres con ciencia. Assenyala les idees principals del text. Escriu la teva opinió personal sobre el paper de les dones en el procés d’humanització. 

Cuando se hace referencia a los primeros utensilios fabricados por los homínidos, casi invariablemente nos imaginamos a uno o varios hombres tallando piedras. Sin embargo, es conveniente tener en cuenta que el estudio del registro arqueológico (esto es, el conjunto de los útiles líticos hallados en los yacimientos) no permite afirmar quién construyó las herramientas antiguas descubiertas, y por ende es imposible aseverar que fueran producidas únicamente por manos masculinas.

Son numerosas las expertas, y cada vez más expertos, que defienden la posibilidad de que las mujeres fuesen prolíficas fabricantes de los utensilios que empleaban. Parece poco creíble, continúan las especialistas, suponer que en los tiempos prehistóricos cada vez que las homínidas necesitasen una herramienta tuvieran que pedirlas prestadas a sus compañeros varones, o solicitar que se las hicieran. Sería más riguroso suponer que ellas, que también eran inteligentes y fuertes, fabricasen sus propios útiles.

Tradicionalmente, sin embargo, se ha considerado que las mujeres dada su escasa fuerza física son incapaces o carecen de la habilidad para tallar la piedra. Incluso ya entrado el siglo XXI existen arqueólogos que continúan describiendo a las mujeres del Paleolítico ligadas al hogar y con una tecnología lítica poco hábil y de escasa calidad.

Sólo a título de ejemplo, es interesante citar el trabajo de la antropóloga Kathryn Weedman Arthur (2010), que ha echado por tierra este prejuicio. Partiendo de una argumentada crítica hacia la concepción sesgada que asocia el trabajo de la piedra al hombre y al cazador de manera exclusiva y monolítica, la científica ha puesto de manifiesto que tal asociación es más bien fruto de lugares comunes, ideología y prejuicios historiográficos, y no de hechos probados.

Mediante un riguroso trabajo de investigación, basado en la observación de un grupo de mujeres Konso (sur de Etiopía), K. W. Arthur ha revelado que ellas tallan, usan y desechan diversas herramientas de piedra. Dado que la tecnología lítica de estas mujeres demuestra un excelente nivel de habilidad, que queda reflejado en la calidad de sus conjuntos de utensilios, la investigadora sugiere que los arqueólogos deberían considerar que las mujeres del Paleolítico muy bien podrían haber sido responsables al menos de una parte de las primeras tecnologías líticas conocidas.

En suma, Kathryn W. Arthur propone que el trabajo de las mujeres Konso ofrece «una alternativa al modelo del hombre elaborador de herramientas y redefine los roles de género occidentales “naturales”.»

De los últimos estudios emana, y es muy importante subrayarlo, que en realidad no existen razones biológicas por las que las mujeres no puedan tallar la piedra o capturar animales, e igualmente, no hay argumentos para pensar que los hombres no puedan recolectar alimentos de origen vegetal. O dicho de otra manera, no hay coartada biológica para dividir el trabajo en función del sexo, y por lo tanto esa segregación debería considerarse un producto emanado desde postulados socio-culturales.

Como ha escrito la profesora de Antropología de la Universidad Autónoma de Barcelona, María Encarna Sanahuja (2002), con la información disponible, es altamente probable que las estrategias de alimentación fueran desarrolladas por los primeros homínidos independientemente de su sexo. La autora afirma que, «por los datos que se conocen en este momento, el modelo recolector se adapta mejor que el cazador, aunque sin una división estricta entre hembras/vegetales y machos/carne […]. En consecuencia, propongo descartar de una vez la teoría cinegética como factor crucial en el proceso de la evolución humana».

6. Llegeix novament el següent article i tria aquell mecanisme d'hominització o d'humanització que t'hagi cridat més l'atenció i explica'l breument. Un vegada que hagis fet això, respon les dues preguntes següents a partir de les explicacions que es troben en aquest article: 1) Per què necessitem la cultura per a viure? 2) Per què la cooperació és tan important per a l'educació?

7. Reflexiona sobre el fragment "El amanecer del hombre" de la pel·lícula 2001: Odisea en el espacio. Enumera les impressions i pensaments que t'ha generat.

8. El determinisme i l'indeterminisme són concepcions filosòfiques contradictòries relatives al paper que  exerceix la causalitat en l'explicació dels fenòmens. El determinisme afirma la condicionabilitat causal i universal de tots els fenòmens. El determinisme conseqüent sosté que la causalitat posseeix un caràcter objectiu. Pel contrari, l'indeterminisme nega el caràcter universal de la causalitat (en la seva forma extrema, nega la causalitat en general). 

Qui formula el determinisme més extrem és Pierre Simon de Laplace (d'aquí ve que el determinisme mecànic es conegui també amb el nom de determinisme de Laplace). Segons ell, els valors de les coordenades i dels impulsos de totes les partícules de l'univers, en un moment donat del temps, determinen el seu estat de manera absolutament igual al de qualsevol altre moment passat o futur. El determinisme així concebut porta al fatalisme, adquireix un caràcter místic i, en realitat, coincideix amb la fe en la predeterminació divina. 

L'avanç de la ciència ha refutat el determinisme de Laplace no sols pel que fa a la naturalesa orgànica i a la vida social, sinó, a més, en l'esfera de la física. L'establiment del principi d'indeterminació en la física quàntica postulat per Heisenberg va posar de manifest la inconsistència de tal determinisme, mes d'altra banda va donar peu al fet que la filosofia idealista ho interpretés en un sentit indeterminista (conclusions sobre el «lliure albir» de l'electró, absència de causalitat en els microprocessos, etc.). En extrapolar les idees de la física quàntica van sorgir idees de caràcter màgic com: “un crea la seva pròpia realitat”, “ets amo de la teva vida” o “tu crees el teu destí sobre la base de les teves pròpies decisions”.

Fes el següent exercici d'identificació d'un seguit de sentències amb les corresponents teories deterministes o indeterministes: http://www.xtec.cat/~asarsane/prova8.htm

Para atenció a la següent entrevista al neurocientífico Francisco J. Rubia qui planteja la il·lusió de la llibertat, del jo o de la identitat i de la realitat : https://www.youtube.com/watch?v=ksPN1RSV6Mw. I tu què penses amb respecte a això? Quines conseqüències pot tenir l'acceptació del determinisme en les nostres vides pel que fa al sentit de la nostra existència i la responsabilitat vers els altres? Raona la teva resposta.

9. Cerca aquells arguments que et permetin defensar que som lliures o pel contrari que no ho som i posa un exemple dels arguments triats. Alguns d'aquests arguments els pots trobar al final del següent dossier: http://www.xtec.cat/~jortiz15/lliberta.htm

Per saber-ne més:

https://www.filosofem.cat/spip.php?article392

http://www.xtec.cat/~jortiz15/lliberta.htm

La dissertació filosòfica

La dissertació filosòfica és una composició escrita clara, rigurosa i coherent, a més de personal, que requereix l’esforç de plantejar i analitzar un problema filosòfic i que cal intentar resoldre. Implica la voluntat de convèncer el destinatari del text per mitjà de l’argumentació, així com posar a prova l’esperit crític de l’autor del text.

L’estructura de la dissertació consta de tres parts: introducció, desenvolupament i conclusió.

Introducció

Ha de ser precisa i breu (unes 10 línies com a màxim).

Consisteix en plantejar un problema filosòfic o bé les qüestions pressuposades en el tema de la dissertació. Cal assenyalar la seva importància i si està present en l’actualitat.

Si el tema no està formulat com una pregunta, aleshores és pertinent proposar un o més interrogants que mostrin el problema filosòfic pressuposat en el tema.

Cal recordar que en la introducció no s’ha d’avançar la solució a la què es vol arribar. Aquesta cal justificar-la en el desenvolupament i afirmar-la amb claredat novament en la conclusió.

Desenvolupament

S’hi ha de exposar el fil de les argumentacions de forma conseqüent i amb l’extensió necessària (unes 20 o 30 línies com a mínim).

S´han d’utilitzar els coneixements que es tenen o bé s’han adquirit a fi d’informar-se sobre el tema de la dissertació, sense divagar cap a qüestions irrellevants. És l’espai dedicat al debat, a la discussió d’opinions diferents amb exemples i comparacions.

Cada tema demana un pla determinat per al seu desenvolupament. Per exemple:

Quan el tema exigeix afirmar o negar una solució (tesi), com la següent: “Es pot dir que els éssers humans podem assolir un coneixement cert?”, aleshores el pla és dialògic: es pot començar exposant la tesi que es vol defensar amb els arguments respectius; després, les objeccions contra aquesta tesi i, finalment, la refutació d’aquestes objeccions.

Quan es tracta de l’anàlisi d’un concepte, com el següent exemple: “Què és la veritat?”, aleshores el pla és analític: primer, el concepte es descompon en els elements que l’integren i se’n dóna la definició; segon, s’estudien els conceptes que se’n deriven, i tercer, es desenvolupen els problemes que genera. A més a més s’han d’assenyalar les diferents interpretacions i el seu valor a la història de la filosofia.

Quan planteja la relació que existeix entre dos o més conceptes, com per exemple: “Opinió, creença i saber”, aleshores el pla és sintètic: primer, convé donar la definició de cada un dels concptes proposats i establir la relació entre ells. Després, cal exposar els arguments que defineixen la relació proposada i aclarir si són conceptes que entren en contradicció o bé si s’impliquen.

Conclusió

Ha de ser clara i no gaire extesa (entre 10 i 15 línies aproximadament).

S’ha de resumir breument tots els arguments exposats i assenyalar les seves conseqüències. 

Ara és el moment de donar resposta al problema plantejat. I si això no és possible, convé formular alguna nova pregunta que convidi a continuar reflexionat-hi.

Aquí podem implicar-nos personalment, però sempre donant les raons que justifiquin les opinions exposades.

També és convenient fer servir algún recurs literari i esforçar-se per fer un bon final, a fi que el lector quedi gratament impressionat.

Observació final

Si vols avaluar el grau de correcció mentre vas fent la dissertació, pots consulta la següent rúbrica.

Nota final: Aquest redactat es basa, amb algunes modificacions, en el procediment corresponent que es troba en el llibre de text Filosofia 1r Batxillerat de la editorial Santillana, coordinat per Adela Cortina.

Divisions de la filosofia

La filosofia va nèixer a l'Antiga Grècia amb una primera generació de filòsofs anomenats presocràtics (anteriors a Sòcrates), el primer dels quals va ser Tales de Milet (s. VII a. C.). I no va nèixer com a un saber sinó com a una actitud racional i crítica que disposava per a l'enteniment de la natura. En aquest primer moment, al saber o coneixement resultant d'aquesta actitud  no hi havia cap diferència entre la perspectiva filosòfica i la perspectiva científica; aquesta distinció es va establir posteriorment amb els sofistes i Sòcrates (s. V a. C.). Amb aquesta segona generació de filòsofs, aquella actitud va adoptar un nou propòsit i va fer que s'orientés la mirada vers la nostra subjectivitat, les formes de pensar i els trets de la condició humana. En aquest moment es comença a diferenciar el coneixement que té com a objecte els fenomens de la natura (la ciència) del que té com a objecte el pensament i les accions humanes (la filosofia i altres sabers humanístics). 

A mesura que es va anar ampliant el coneixement de les coses i de nosaltres mateixos, aquest coneixement es va anar especialitzant per tal de poder aprofundir en el mateix amb propòsits, procediments i conceptes específics per als objectes de coneixement tractats. Aquest procés va tenir un desenvolupament molt gran en tres moments històrics: l'Helenisme (s. III a.C. - II d. C.), la Revolució Científica (s. XVI - XVII) i la institucionalització de les ciències en la Universitat (s. XIX). 

La filosofia es va començar a estucturar com a un conjunt de sabers complementaris amb les primeres grans escoles filosòfiques, l'Acadèmia de Plató (fundada al voltant del 387 a. C.) i el Lliceu d'Aristòtil (fundada el 335 a. C.), en les quals es va sistematitzar el coneixement humà i es van establir les primeres divisions de la filosofia, sobretot amb el Lliceu que estava organitzat d'una manera semblant a les nostres universitats. Però la filosofia també va quedar afectada per la constitució de les diverses ciències com a sabers autònoms, la qual cosa va comportar una limitació de les contribucions de la filosofia al coneixement,  així com va generar noves disciplines filosòfiques que prenien com a objecte d'estudi el coneixement de les noves ciències. 

Com a resultat d'aquest procés d'ampliació, especialització i fragmentació dels diferents sabers, la qual cosa representava no només una desintegració de la unitat del saber sinó també de la cultura, el filòsof de la història Giambattista Vico (1668-1744) va defensar la seva reintegració posant en valor les seves semblances pel que fa a la seva ordenació taxonòmica, així com les seves implicacions en la jerarquia del saber. La seva proposta la va representar en forma d'un dinàmic arbre del coneixement que pots veure aquí:

Cal advertir que les divisions de la filosofia han canviat al llarg de la història de la filosofia. De fet els gran filòsofs han proposat una divisió en disciplines segons els seus interessos, l'objecte de les seves ocupacions i el valor que aquestes disciplines tenen, segons el seu parer, per a la filosofia. A més a més, algunes divisions han quedat subsumides en altres sabers, com ha succeït amb la Filosofia natural o Cosmologia,  que avui s'estudia a les Facultats de Física, i amb la Teologia natural o racional i la Teodicea, que avui s'estudia a les Facultats de Teologia. I algunes disciplines filosòfiques s'han independitzat i han esdevingut ciències, com ha succeït amb l'Antropologia, la Psicologia i la Sociologia. D'altra banda, algunes disciplines han anat delimitant el seu objecte d'estudi a mesura que s'han constituït noves ciències, tal com ha succeït amb la Filosofia política (que s'ocupa del que hauria de ser en les relacions entre l'individu i l'estat) en relació amb la Ciència política (que s'ocupa dels fets polítics). 

Amb totes les consideracions anteriors et presento el següent Esquema de les divisions de la filosofia: 

ACTIVITATS

1. Digues 3 preguntes que consideris que es plantegen des de la filosofia i assenyala la disciplina a la qual pertanya cadascuna.

2. Identifica l'objecte del coneixement que està implícit en cadascun dels següents problemes: 

1. Com podem saber que no és un engany el que coneixem del món?
2. Per què hi ha alguna cosa en lloc de res?
3. Quina acció és la moralment correcta?
4. Podem diferenciar la ment de l'ànima?

3. Assenyala la idea principal en cadascun dels següents textos i tracta d'explicar-la amb les teves paraules. Després de fer aquesta anàlisi, identifica l'àmbit de coneixement i la disciplina filosòfica que representen el domini temàtic de cada text.

1. Obra de tal manera que la màxima de la teva voluntat sempre pugui valer al mateix temps com a principi d'una legislació universal. KANT
2. Un raonament és un discurs en el qual acceptades certes coses, necessàriament es dóna alhora, a través d'allò establert, una cosa diferent del que s'estableix. Hi ha demostració quan el raonament parteix de coses veritables i primordials, o de coses el coneixement de les quals s'origina a través de coses primordials i veritables, en canvi, és dialèctic el raonament construït a partir de coses plausibles. ARISTÒTIL
3. L'Art té com a objectiu la representació sensible d'allò bell. (...) El contingut de l'art està format per la idea, representada sota una forma concreta i sensible. La tasca de l'art consisteix a conciliar, formant amb ells una lliure totalitat, aquestes dues parts: la idea i la seva representació sensible. HEGEL 
4. Evidentment cal adquirir la ciència de les causes primeres, ja que diem que hom sap, quan creiem que es coneix la causa primera. Es distingeixen quatre causes. La primera és l'essència, la forma pròpia de cada cosa, perquè el que fa que una cosa sigui, està tota sencera en la noció d'allò que ella és; i la raó de ser primera és, per tant, una causa i un principi. La segona és la matèria, el subjecte; la tercera el principi del moviment; la quarta, que correspon a la precedent, és la causa final de les altres, el bé, perquè el bé és la fi de tota producció. ARISTÒTIL

Com escriure una breu monografia

Una monografia és un estudi sobre un tema en particular, exposant diversos punts de vista i fent servir diverses fonts de documentació. Segons el tema tractat, una monografia pot tenir diferents parts. Tanmateix hi ha una estructura bàsica comuna.

ESTRUCTURA

Els elements que conformen l'estructura bàsica d'una breu monografia són els següents:

1. Tiítol/Portada
2. Introducció
3. Desenvolupament
4. Conclusió
5. Bibliografia

Títol/Portada

Ha de incloure, en una primera línia, el nom del tema que es tracta. I en una segona línia, una concreció del mateix tema. Així, per exemple, si el tema és una teoria psicològica, el títol consistiria en un enunciat descriptiu de la teoria en qüestió, i a continuació escriuríem el nom del seu creador, apuntant entre parèntesi la seva cronologia (data naixement - data mort; si està viu, s’escriu després de la data del naixement un guió). 

El títol millor escriure’l en un full independent com a portada de la monografia. I en aquest full no t'oblidis d’escriure el teu nom i cognoms, així com la teva classe, l’assignatura i la data de lliurament del treball. Si es vol, es pot incloure en la portada una imatge representativa del tema de la monografia.

Introducció

Ha d’incloure la resposta a aquestes dues preguntes:

1. Per què he triat aquest tema?
2. Quina és la importància d'aquest tema en relació a la branca del coneixement a la qual pertanya?

Així, per exemple, si has triat com a tema una detrminada teoria psicològica, has de dir el motiu o les raons de la teva elecció. I seguidament dir quin valor té aquesta teoria i quina ha estat la seva influència en la història de la psicologia.

Desenvolupament

Ha de consistir en una exposició ordenada d’idees en paràgrafs i apartats. Les idees que han estat preses de les fonts de documentació consultades han de ser citades amb la corresponent referència bibliogràfica.

En relació al tema a tractar, els dos apartats a desenvolupar són:

1. Explicació del tema en qüestió.
2. Exposició de la seva aplicació i utilitat.

Així, per exemple, en relació a una teoria psicològica, has d'analitzar els seus elements. I un cop fet això, has de descriure un experiment que serveixi de prova i assenyalar un exemple en alguna activitat, com per exemple en l'educació.

Conclusió

Síntesi de les idees més importants i valoració personal.

Bibliografía

Incloure només les referències citades en la monografía (com a mínim 3 cites i com a màxim 5 cites). Per a citar correctament cal seguir els criteris de l’APA.

Així, per exemple, si estas redactant el desenvolupament de la monografia i tota la informació que vas presentant en cada paràgraf està presa d'unes webs o d'uns pdf disponibles a internet, has de dir-ho, citant les fonts en el cos del text o en una nota a peu de pàgina.

ASPECTES FORMALS

• Extensió mínima: 3 DIN-A4; extensió màxima: 6 DIN-A4. Escrits per una cara. La portada i les imatges no compten.
• Lletra: Time New Roman, 12 
• Espai interlinial: 1,5 
• Marges: 2,5
• Títols de les parts de la monografia i dels apartats en negreta.
• Apartats numerats decimalment: 1, 1.1, 1.2, 1.3... 2, 2.1, 2.2.1, etc.

ENTREGA DIGITAL

En el cas que hagis de compartir la monografia des del teu DRIVE, el nom de l'arxiu ha de ser el que et digui el teu professor. Si això es deixa al teu criteri, un nom recomanable és el següent: nom tema_1r Cognom i Nom_Classe. 

Filòsofes del segle XX i XXI

És una evidència la invisibilització de les filòsofes en els llibres de text de filosofia i l'escassetat de materials didàctics sobre filòsofes. La raó patriarcal que ha regit la tradició occidental ha estat la causa principal de l'exclusió de les dones de la història de la filosofia. La prohibició a les dones d'accedir a una educació superior i la imposició a limitar la seva acció a l'esfera privada i domèstica de vida, juntament amb la misogínia i el menyspreu a la producció intel·lectual de les dones, ha comportat que la seva producció filosòfica hagi estat marginal en relació a la dels homes al llarg de la història. Només al segle XX s'ha revertit aquest guió per la irrupció dels feminismes i la lluita de les dones per la igualtat de drets. Certament el segle XX ha estat el moment en el que les contribucions de les dones a la cultura han estat més nombroses i on trobem més dones en la filosofia. I esperem que el segle XXI sigui el segle de l'assoliment de la plena igualtat de gèneres.

Seguidament us presento un llistat de bona part de les filòsofes més importants del segle XX i XXI, entre les quals trobem algunes espanyoles (destacades en negreta): 

1. Jane Addams (1860-1935)
2. Lou Andreas-Salom (1861-1937)
3. Emma Goldman (1869–1940)
4. Rosa Luxemburgo (1871–1919)
5. Hedwig Conrad-Martius (1888-1966)
6. Edith Stein (1891-1942)
7. Rachel Bespaloff (1895-1949)
8. Susanne Lager (1895-1985)
9. Rosa Chacel (1898-1994)
10. María Zambrano (1904-1986)
11. Ayn Rand (1905-1982)
12. Hannah Arendt (1906-1975)
13. Simone de Beauvoir (1908-1986)
14. Simone Weil (1909-1943)
15. Raya Dunayevskaya (1910–1987)
16. Jeanne Hersch (1910-2000)
17. Elizabeth Anscombe (1917-2001)
18. Iris Murdoch (1919-1999)
19. Philippa Foot (1920-2010)
20. Graciela Hierro (1928-2003)
21. Françoise Collin (1928-2012)
22. Luce Irigaray (1930-)
23. Susan Sontag (1933-2004)
24. Sara Kofman (1934-1994)
25. Carol Gilligan (1936-)
26. Esperanza Guisán (1940-2015)
27. Marilyn Frye (1941-)
28. Julia Kristeva (1941-)
29. Victòria Camps (1941-)
30. Patricia Churchland (1943-)
31. Angela Davis (1944-)
32. Cèlia Amorós (1944-)
33. Adela Cortina (1947-)
34. Nancy Fraser (1947-)
35. Chantal del Sol (1947-)
36. Marta Nussbaum (1947-)
37. Adriana Cavarero (1947-)
38. Amèlia Valcàrcel (1950-)
39. Chantal Maillard (1951-)
40. Alícia Puleo (1952-)
41. Judith Butler (1956-)
42. Marina Garcés (1973-)

ACTIVITATS

1. Visualitza el següent vídeo: 

Anota els elements que defineixen el feminisme tal com s'exposa l'autora. Per què creus que és important per a les dones que tinguin una història de les filòsofes?

 

2. Llegeix els següents articles que tracten sobre l'exclusió de les dones de la història de la filosofia:

• https://www.elsaltodiario.com/el-rumor-de-las-multitudes/descubrimiento-mujeres-filosofia
• https://www.elespanol.com/mujer/mujeres-historia/20210604/mujeres-filosofia-todavia-injustamente-ignoradas-temario-ebau/585441999_0.html
• https://www.estarguapas.com/227434-nace-la-primera-enciclopedia-de-mujeres-filosofas

        Exposa les raons d'aquesta exclusió tal com argumenten les autores d'aquests articles.

3.    Forma un grup cooperatiu de tres persones i fes una monografia sobre una de les filòsofes de la llista anterior. Els punts a tractar en el desenvolupament del treball són els següents:

1. Breu biografia
2. Obres més importants amb una molt breu ressenya
3. Principal contribució a la filosofia
4. Importància i influència

Pel que fa a l'estructura de la monografia, consulta el post Com escriure una breu monografia en aquest blog.

Per a documentar-te, pots consultar les següents webs:

• https://es.wikipedia.org/wiki/Fil%C3%B3sofas
• https://historyofwomenphilosophers.org/ecc/#hwps
• http://www.ub.edu/seminarifilosofiagenere/filosofas/?lang=es
• https://www.mujeresenred.net/spip.php?page=autoras
• https://mujeresconciencia.com/?s=filosofas
• https://encyclopaedia.herdereditorial.com/wiki/P%C3%A1gina_principal
• https://www.inmujeres.gob.es/areasTematicas/estudios/serieEstudios/docs/pensadorasSigloXX.pdf

Viure sense filosofia

Josep Pradas és l'autor de l'article "Vivir sin filosofía", publicat a la revista llibertària Libre Pensamiento l'any 2015 (N. 84, pp. 72-77). El motiu d'aquest text és la progressiva desaparició de la filosofia com a disciplina en els estudis superiors, un fet que segueix a la seva marginació en els estudis de l'educació secundària, tant en l'ESO com en el batxillerat amb la darrera llei educativa, la LOMCE, vigent des del 2013. 

L'autor considera els motius de la pèrdua de presència de la filosofia en la cultura oficial, la que s'estableix des de les esferes del poder polític i econòmic. La raó última no es cap misteri, respon a les demandes del mercat capitalista i a la ideologia neoliberal que ha colonitzat pràcticament totes les formes de pensament i de vida social. D'aquí que el mateix autor es pregunti irònicament per a què serveix la filosofia i a qui l'interessa la filosofia, doncs les respostes a aquestes preguntes estan dirigides pels que detenten el poder i han fet de la cultura un altre dispositiu de control social. 

El panorama que dibuixa Pradas no és per estar content, al menys pels que defensem el valor de la filosofia. No té res d'estrany, per això mateix, que aquest autor ens proposi cercar alguna mena de refugi per a seguir fent filosofia, ja sigui la torre de Montaigne o el taller de Spinoza, una proposta que articularà uns anys més tard al seu llibre Els refugis del pensament, publicat l'any 2018, i del qual podeu llegir una breu ressenya que li vaig dedicar aquí.

Per tot plegat aquest article és del tot pertinent per tractar un dels aspectes de la primera unitat del curs de filosofía dedicada a la qüestió què és la filosofia. 

ACTIVITATS

Seguint el fil argumentatiu del text, podem enunciar un total de 10 qüestions per fer un formulari que serveixi de control de lectura i alhora per orientar un debat a classe:

1. Quin argument s'utilitza per justificar l'eliminació de la filosofia en els plans d'estudi?
2. Creus que tot el que s'ha d'estudiar ha de servir per trobar una bona feina, tal com pensen alguns responsables de centres educatius?
3. Per a què serveix la filosofia segons Josep Pradas?
4. En quin sentit la societat actual ha girat l'esquena al pensament i al coneixement?
5. Què ha passat perquè els publicistes hagin substituït avui dia els filòsofs?
6. Per què i de quina manera el poder polític i econòmic vol eliminar la filosofia?
7. Quin ha estat el somni constant dels filòsofs des dels orígens de la filosofia?
8. Per què al filòsof no li cal demanar permís per filosofar?
9. Quina solució proposen Deleuze i Guattari a la crisi actual de la filosofia?
10. Quins són els dos paranys en els quals els filòsofs han de procurar no caure? 

Llegeix atentament l'article i respon cadascuna d'aquestes preguntes. Llevat de la segona, la resta les pots respondre citant el text corresponent a la resposta amb indicació de la pàgina on es troba la cita.

Desenvolupament històric de la filosofia

La filosofia és una activitat intel·lectual que es desenvolupa en un temps i en un lloc determinats. Si volem comprendre els problemes que tracta cal situar els filòsofs i les seves filosofies en el context històric en el qual s'enquadren, atenent als diversos elements que defineixen la cultura del seu temps, com la política, l'economia, la tecnologia, la societat, la religió, l'art, etc.

Ara bé. En filosofia no hi ha un progrès tal com podem trobar en altres activitats intel·lectuals, com per exemple en la ciència, on hi ha una continua substitució de paradigmes i teories. Les idees filosòfiques coexisteixen en el curs del temps perquè es generen a partir de tot un seguit de preguntes sobre les grans qüestions a l'entorn de la nostra concepció del món i de l'ésser humà, la resposta de les quals sempre són temptatives i aproximacions.

Per tal de fer-se una idea general de la història de la filosofia, et presento aquest esquema del desenvolupament històric de la filosofia, assenyalant les seves èpoques, alguns dels filòsofs més importants, amb especial atenció als que surten a l'examen de Filosofia de les PAU (el nom dels quals s'escriu amb majúscules) i el problema principal que es va tractar en cada època.

ACTIVITATS

Identifica el problema filosòfic que tracta cadascuna de les següents afirmacions i digues a quina època de la història de la filosofia pertanya:

1. Mentre volia pensar que tot era fals, era necessari que jo, que ho pensava, fos alguna cosa.
2. Els filòsofs no han fet més que interpretar de diverses maneres el món, però del que es tracta és de transformar-lo.
3. La naturalesa es defineix per un primer principi material anomenat aigua.
4. La filosofia no és cap de les ciències naturals. (...) L'objectiu de la filosofia és la clarificació lògica dels pensaments.
5. La llibertat d'opinió és una farsa si la informació sobre els fets no és garantida i si no són els mateixos fets que són objecte de debat.
   
6. Quan un home té una voluntat disposada a creure, estima la veritat creguda, i reflexiona sobre ella i abraça qualsevol raó que per a això trobi.
7. Tota intuïció en què es dóna alguna cosa originàriament és un fonament de dret del coneixement; (…) tot el que se'ns brinda originàriament (…) en la ‘intuïció’, cal prendre-ho simplement com es dóna, però també només dins dels límits en què es dóna.
8.  El més greu i el més destructiu per a una civilització és la pèrdua dels valors morals superiors i, amb això, de les més altes referències per a la conducta humana. Aquesta decadència és la màxima barbàrie i és molt perceptible en la situació actual.
   
9. L'individu ha lluitat sempre per a no ser absorbit per la tribu. Però cap preu és massa alt pel privilegi de ser un mateix.
   

L'ús de la paraula filosofia

Portem més de vint-i-set segles fent filosofia, des de que Tales de Milet va pensar el món amb la seva raó i ja no amb la imaginació dels poetes i artistes que havien donat forma als mites. La filosofia té una extensa  tradició i forma part de la nostra cultura. Al llarg de tot aquest temps s'ha fet un ús acadèmc però també mundà de la paraula "filosofia". Per això podem trobar en el llenguatge diferents usos d'aquesta paraula amb diferents significats, alguns dels quals són contraris al valor de la filosofia. Aquí alguns exemples: 

1. La filosofia d'aquesta escola és que els alumnes siguin lliures i feliços.
2. No acabo d'entendre la teva filosofia de vida.
3. No em vinguis amb filosofies.
4. Per a ser filòsof no cal estudiar filosofia.
5. Pren-t'ho amb filosofia.
6. Encara no sé amb quina filosofia quedar-me perquè totes em semblen raonables.

ACTIVITATS

Identifica els següents significats de la paraula "filosofia" en els enunciats enumerats més amunt, tenint en compte que en cada enunciat hi ha un sentit diferent:

• Un saber que constitueix una disciplina humanística que forma part de l'educació secundària i superior.
• L'estil de vida, la manera de comportar-se i de fer les coses.
• El propòsit i la manera d'organitzar el treball o de realitzar una determinada activitat.
• Una mena de raonaments absurds i gens pràctics.
• Els diferents punts de vista que hi ha entre els filòsofs i les filòsofes.
• L'exhortació a acceptar amb tanquilitat tot allò que et passi.

Una vegada que hagis fet aquesta tasca, identifica aquell enunciat en el que es fa un ús pejoratiu (amb menyspreu) de la paraula "filosofia". Aquest ús pejoratiu es troba en aquell enunciat en el qual es confon el pensament filosòfic amb un tipus de pensament que no serveix per a res i que complica encara més les coses.

Filosofia imprescindible

Des de la dècada dels anys 90 del passat segle vivim en entorns socials cada cop més volàtils, incerts, complexos i ambigus, i no tan sols per la crisi de civilització que patim pel seu dèficit en relació a la sostenibilitat, sinó també per la crisi de valors que arrosseguem. 

La falta de mesura, prudència i interès per la comunitat de bona part dels responsables polítics i dels agents econòmics amb més poder han causat greus problemes humanitaris i mediambientals. I només després que la població hagi patit les conseqüències de les seves decisions, s'escolten algunes veus crítiques amb les conductes antisocials i immorals de part dels que tenen sota el seu control les condicions de vida de la gent.

Però per poder revertir aquesta mena de conductes, caldria posar en valor els valors ètics i cívics en la vida social i en tota mena d'institucions, començant per l'educació ètica a les escoles i instituts, per tal que es produeixi un canvi de mentalitat i  generar així un nou comportament social que respecti la dignitat de totes les persones i conservi la natura. Tanmateix, malgrat que aquesta aposta pugui tenir complicitats entre diferents agents polítics, econòmics i educatius, la realitat és que l'educació ètica té cada any menys presència a les escoles, la qual cosa no deixa de ser paradoxal. Només cal parar atenció a la substitució de la matèria de "Cultura i Valors Ètics" a l'ESO per una sessió de Tutoria, amb la connivència de l'administració educativa i de les famílies, tal com es fa a moltes escoles i instituts per raons utilitaristes.

Aquest fet tan sorprenent no ha passat desapercebut per a la filòsofa Adela Cortina,  autora de nombrosos estudis en el camp de l'ètica. Un exemple el tenim en un breu article que va publicar en el diari El País (08.07.2016) sota el títol "Filosofía imprescindible". Et convido a llegir-ho. I a partir de les seves consideracions podem fer una reflexió col·lectiva a classe sobre els motius de l'escassa presència de la filosofia als centres d'ensenyament, la qual cosa la podem fer extensiva als mitjans de comunicació i a l'opinió pública.

ACTIVITATS

1. Busca i escriu la definició d'ètica cívica i després enraona per què seria bo que totes les persones comparteixin la mateixa ètica cívica, tal com proposa n'Adela Cortina.
2. Creus que tots els sabers i activitats que no serveixen per augmentar el Producte Interior Brut (PIB)  han de ser eliminats de l'educació? Raona la teva resposta i assenyala alguns exemples. Per a respondre aquesta pregunta, abans busca i escriu la definició del PIB. 
3. Penses que és raonable des de l'ètica cívica que la venda d'armes i les activitats il·legals com la venda de drogues i la prostitució s'utilitzin per calcular la riquesa d'un país i que siguin factors claus per augmentar el PIB? Raona la teva resposta. Per a respondre aquesta pregunta, abans busca i escriu el percentatge d'aquestes activitats econòmiques en el PIB espanyol.
4. Què opines sobre el criteri que la utilitat i el benefici econòmic siguin els únics criteris per definir un programa d'estudis? A més de la Filosofia, quins altres sabers de les Humanitats i de les Ciències Socials corren el mateix perill de ser eliminats de l'educació amb l'aplicació d'un criteri utilitarista en l'educació? 
5. A partir del que ens diu n'Adela Cortina en els dos darrers paràgrafs del seu article, fes aquestes dues columnes: a la dreta, els valors ètics i cívics, i a l'esquerra, les actituds que afavoreixen aquests  mateixos valors.
6. Un cop enllestida la tasca anterior, digues del llistat que has elaborat el que trobes a faltar en l'educació que reps a l'escola.
7. Pensa quina finalitat pot tenir eliminar l'educació ètica de les aules ja que és quelcom contradictori amb el comportament antisocial i immoral que trobem en la vida social. Escriu el que vagis pensant en forma de llista de pics.