Diccionari filosòfic de Plató

 Observació preliminar:

La definició d'un mot filosòfic és una competència que ha d'assolir l'alumnat que cursa la història de la filosofia al segon curs de batxillerat. Es tracta d'una competència cognitiva i consisteix en explicar el significat que té un determinat mot en el text en el que es troba. A l'estructura de l'examen de Selectivitat s'exigeix aquesta competència a la Pregunta 2 de l'Exercici 1, on es demana definir dos mots de manera força breu, entre cinc i vint paraules [si bé també s'accepta una definició amb algunes paraules més]. La valoració d'aquesta pregunta és només d'1 punt sobre 10. Però cal advertir que el coneixement dels conceptes fonamentals d'un filòsof és clau per al desenvolupament i la orientació de les altres preguntes de la prova de Selectivitat. En aquest sentit, convé fer la següent classificació temàtica dels conceptes aquí presentats:

Metafísica

Idea
Idea de Bé
Imitació 

Món intel·ligible

Món sensible

Participació

Ésser

Teoria de les Idees

Gnoseologia

Amor

Ciència (episteme)

Conjectura (eikasia)

Creença (pistis)

Dialèctica

Intel·ligència pura (noesi)

Opinió (doxa)

Raó

Raó discursiva (dianoia)

Reminiscència

Sensació

Cosmologia

Ànima del món

Demiürg

Espai

Matèria

Temps

Psicologia i Antropologia

Ànima

Cos

Ètica i Política

Educació (paideia)

Estat ideal

Eudaimonisme

Intel·lectualisme moral

Justícia

Filòsof-rei

Virtut

Hi ha enciclopèdies i diccionaris de filosofia, així com webs de filosofia, en els quals podem trobar les definicions dels conceptes que van crear o utilitzar els filòsofs. Però aquestes definicions acostumen a superar les vint paraules, el nombre màxim establert a la prova de Selectivitat. Amb el següent diccionari volem facilitar el seu estudi a l'alumnat, així com la preparació de l'esmentada prova. Cal advertir que incloem els diferents sentits que té un mot en cada filòsof. Per tant, cal triar el sentit adequat al text a comentar i al tema tractat en el mateix text. I també cal dir que incloem extensions en l'explicació dels significats dels mots per facilitar la seva comprensió, però aquestes parts de la definició es poden suprimir en la prova de Selectivitat.

La font que hem utilitzat per a cada definició és el Diccionari de Filosofia de José Ferrater Mora perquè és l'obra de referència i de consulta més important en llengua castellana i del qual hi ha una edició digital. La primera consulta la farem en l'edició abreujada i si no es troba aquí la informació que ens cal aleshores farem una segona consulta en l'edició completa. Només quan no trobem la informació que ens cal en aquestes obres, consultarem altres fonts. En el cas de Plató, hem consultat la webdianoia.

Per últim cal dir que no existeix una edició en català de l'esmentat diccionari. El primer redactat de cada definició ho he fet en castellà seleccionant els textos adients de les fonts abans esmentades. Posteriorment he fet la traducció al català. 

Conceptes de Plató (en castellà):

Alma. Para su definición cabe diferenciar lo expuesto en los diálogos de madurez Fedro y República, de lo expuesto en el diálogo de vejez Timeo. En aquellos dos primeros diálogos  Platón se refiere a una única entidad, inmortal y separable del cuerpo, que coexiste con las Ideas hasta su descenso en un cuerpo en el mundo sensible. Su unión con el cuerpo es accidental y aspira a liberarse del mismo para regresar al mundo inteligible. Esta concepción del alma es el fundamento de la teoría del conocimiento de Platón en la medida que justifica el acceso a las Ideas y por tanto al conocimiento verdadero. Para superar las dificultades que presentaba el dualismo cuerpo-alma, sobre todo por lo que respecta a su unión, Platón distinguió diversas partes: la sensitiva (sede del deseo y las pasiones), la irascible (sede de los sentimientos y las emociones) y la inteligible (sede de la razón). Y estableció una relación de subordinación de las dos primeras en relación a la tercera. La salvación del alma, esto es su liberación del cuerpo, exige el dominio y la guía de la parte racional sobre la parte concupiscible y la irascible. En cambio, en el Timeo afirma que el alma particular es una creación del Demiurgo después de crear el alma del mundo y hasta su descenso en un cuerpo existe en el alma del mundo. Distingue una parte inmortal, constituida por la función racional, directamente creada a partir del alma del mundo, y una parte mortal, constituida por las funciones concupiscible e irascible que requieren un cuerpo para poder ejecutarse y sólo pueden expresarse en su relación con él. El destino de la parte inmortal del alma (la racional) sería, pues, la reintegración en el alma del mundo. Ahora sitúa la parte racional en el cerebro, la irascible en el tórax y la concupiscible en el abdomen. 

Alma del mundo. Una creación del Demiurgo que la colocó en el centro del universo y que se extiende por todo el espacio. El Demiurgo la creó a partir de las Ideas, por combinación de las mismas, y de la materia, por lo que consiste en una realidad intermedia entre lo mismo y lo otro, el ser y el no ser. A partir de esta composición, el Demiurgo crea las almas particulares, por lo que también éstas participan de la inmortalidad de las Ideas y del devenir de la materia y con ello de la mortalidad de las cosas físicas resultado del modelaje de la materia con el modelo de las Ideas. La parte racional del alma la crea el Demiurgo únicamente a partir de las Ideas, por lo que goza de sus mismos atributos, entre los cuales está la inmortalidad. Las partes concupiscible e irascible del alma las crea a partir de la materia, por lo que posee los mismos atributos que tienen las cosas físicas. En el alma del mundo encontramos un vestigio de la concepción animista de la naturaleza que encontramos en el pensamiento de buena parte de los filósofos presocráticos ya que el cosmos lo concibe Platón como un animal eterno.

Amor. Es siempre amor a algo, ya sea a las cosas o a los seres humanos; una oscilación entre el poseer y el no poseer. El amor bueno del cuerpo es el que tiene en cuenta la iluminación que producen las Ideas en el alma. En su aspiración hacia lo amado, el acto de amor del amante engendra no la belleza, sino en la belleza, por tanto participa en la Idea de Belleza. Bajo la influencia del amor el alma asciende hacia la contemplación de la Idea de Belleza y en última instancia de la Idea de Bien.

Ciencia (episteme). Es el conocimiento de lo universal y necesario que nos capacita la facultad de la razón. Por tanto es el modo de acceso al mundo inteligible, esto es, a las esencias que nos permiten comprender las cosas. Tiene un carácter de seguridad y certeza, por lo que es propiamente el saber. Se contrapone a la opinión.

Conjetura (eikasia). Uno de los dos grados de conocimiento que Platón distingue en la opinión. Un conocimiento falso que se refiere a aquello que se da a los sentidos a través de las imágenes de las cosas físicas y que opera por estimaciones. Es el grado ínfimo de conocimiento y el que tiene el ser humano desde su nacimiento.

Creencia (pistis). Uno de los dos grados de conocimiento que Platón distingue en la opinión. Un conocimiento falso como el que se obtiene por la conjetura, pero más cercano al verdadero porque ya no se refiere a una estimación sobre las cosas a partir de sus imágenes, sino que se refiere a la percepción y aprehensión sensible de las cosas físicas. Es el grado propio del naturalista y del físico.

Cuerpo. Una cosa física que en los seres vivos se considera como el sepulcro del alma y por consiguiente el alma no está contenido en el mismo como un elemento que lo informa, ni tampoco está unido al mismo de manera sustancial, sino que está como un prisionero y  de manera accidental. 

Demiurgo. El artesano o hacedor del mundo sensible (el universo). Platón lo presenta en su diálogo cosmológico Timeo como un semidiós que actúa como causa eficiente al ordenar la materia (que actúa como causa material) tomando como modelo el mundo inteligible (que actúa como causa formal y final) dada su perfección, bondad y belleza. En este mismo diálogo también expone que es el creador del alma del mundo y de las almas particulares. Con la propuesta del Demiurgo Platón se opone a la concepción mecanicista de la naturaleza postulada por los filósofos presocráticos atomistas, en particular por Demócrito, y postula una concepción teleológica o finalista. Para Platón el universo no es algo caótico, ininteligible y sin finalidad, sino todo lo contrario. La acción del Demiurgo dota de orden, inteligibilidad y finalidad al universo a partir del modelo de las Ideas.

Dialéctica. En los diálogos de madurez se define la dialéctica como un método de ascenso desde lo sensible a lo inteligible que utiliza las operaciones lógicas de la división (análisis) y la composición (síntesis), las cuales permiten dividir un todo en sus partes para luego pasar de la multiplicidad a la unidad y mostrar a esta como fundamento de aquella. En cambio en los diálogos críticos se define como un método de descenso de lo inteligible a lo sensible que utiliza la deducción racional de las Ideas, lo que permite discriminar las Ideas entre sí y no confundirlas.

Educación (paideia). La formación integral del ser humano en relación con los diversos grados de conocimiento y sobre todo del conocimiento de la Idea de Bien, lo que debe permitir la constitución del estado ideal y la realización de la justicia. Este conocimiento es del todo necesario para aquellos ciudadanos que han de gobernar, los reyes filósofos. Los saberes que los futuros gobernantes han de estudiar son la aritmética, la geometría, la estereometría (los volúmenes de los cuerpos), la astronomía, la armonía y finalmente la dialéctica.

Espacio. Es el tercer género de ser (v. ser.) Puesto que carece de forma, las definiciones que puedan darse de él sólo pueden ser negativas. En tanto receptáculo de las cosas físicas es contínuo, sin cualidades, sólo es un habitáculo, no se halla ni en el mundo sensible ni en el mundo inteligible, de modo que no tiene existencia; podríamos decir que  su realidad es virtual. 

Estado ideal. Platón considera que el Estado se halla fundado en la justicia en cuanto es la mejor organización de la sociedad. La armoniosa articulación de los individuos y de las clases sociales que establece el Estado ideal permite realizar en la medida de lo posible la Idea de la justicia, dando a cada uno lo que le pertenece y exigiendo a cada uno la manifestación de su virtud. El Estado alcanza su forma ideal con el régimen político de la aristocracia, donde el poder de los gobernantes no está fundado en sus intereses particulares sino en el interés del Estado en tanto que compuesto de distintos grupos cuyas relaciones entre sí están determinadas por la justicia. Hay que advertir que la legitimidad de este poder político está en los méritos de los gobernantes.

Eudaimonismo. Teoría ética que identifica la felicidad como el sumo bien y finalidad, es decir, que se estima que la felicidad se alcanza al conseguirse el bien y la finalidad a los que se aspira. Se trata, por tanto, d’una ética material, ya sean sus principios prácticos subjetivos (educación, constitución civil, sentimiento, etc.) u objetivos (la voluntad de Dios, la perfección, etc.). Su principal característica es considerar que no puede haber incompatibilidad entre la felicidad y el bien, que el valor de la virtud (el bien) depende de la felicidad que pueda producir, aunque se admite que no necesitan coincidir.

Filósofo-rey. El gobernante del Estado ideal. Puesto que el filósofo es el único ciudadano que alcanza el conocimiento de las Ideas, está obligado a gobernar ya que de este modo el Estado tendrá como principio rector la Idea de Bien y el orden social estará garantizado por  el dominio de la justicia. De aquí que considere la aristocracia, el gobierno de la clase social de los filósofos en cuya alma domina la parte racional, como la forma de gobierno más justa. Platón incluyó también a las mujeres entre los gobernantes y limitó el gobierno de los filósofos a cortos períodos de tiempo para evitar la corrupción del poder. Además sometió a los gobernantes, lo mismo que a los guardianes, a una prolongada y exigente educación, a un comunismo relativo a la propiedad y la familia, así como a una eugenesia positiva. 

Idea. Sentido metafísico:  La Idea es la forma de una realidad, su imagen eterna e inmutable, su esencia. Las Ideas son los modelos de las cosas, las cosas mismas en su estado de perfección. Son siempre la unidad de algo que aparece como múltiple y por tanto visibles sólo inteligiblemente. Hay Ideas de cosas, de objetos matemáticos y de valores (Bien, Belleza, Bondad, Justicia, etc.), tienen un orden jerárquico según la unidad que expresa cada idea y también hay clases de Ideas, como el movimiento y el reposo, siendo las más importantes el ser, la igualdad y la diferencia porque pueden predicarse de todas las Ideas. Con esta pluralidad de Ideas es posible comprender la estructura inteligible de la realidad. Hay que advertir que Platón vaciló en decidirse por una de estas dos concepciones de las Ideas: una inmanente que las supone nuestro conocimiento en las cosas sensibles, y otra trascendente como entidades completamente separadas de las cosas.

Idea de Bien. Sentido metafísico: Idea Absoluta o Idea de las Ideas que se halla más allá del ser. Causa formal y final de las cosas sensibles; las cosas sensibles aspiran a la perfección únicamente en cuanto participan de la Idea de Bien. Es el fundamento del conocimiento verdadero. Cabe decir que a partir de la Idea de Bien se conceptualizó la noción de Dios en los primeros pensadores cristianos. Sentido moral: Guia de la vida de los individuos (principio rector de la ética) y de la vida social en el Estado (principio rector de la política).

Imitación. Una doctrina pitagórica que explica la relación entre los números, considerados las realidades esenciales, y las cosas sensibles, consideradas las apariencias, por analogía a la relación que hay entre el modelo y su copia. Platón la asumió sustituyendo los números por las Ideas. En este sentido es equivalente a su doctrina de la participación.

Intelectualismo moral. Teoría ética que destaca el primado intelectual, la guía de la razón, frente a la voluntad, la intución o el sentimiento, de cualquier juicio moral. Platón tomó esta teoría de Sócrates para quien el conocimiento intelectual o saber se identifica con la virtud y la ignorancia con el vicio. 

Inteligencia pura (noesis). Uno de los dos grados de conocimiento que Platón distingue en la ciencia. Un conocimiento verdadero que se refiere a las Ideas y que opera por intuiciones intelectuales de estas mismas Ideas. Es el grado superior del conocimiento verdadero y el propio del filósofo.

Justicia. La virtud capital en tanto que es la conjunción de las otras virtudes principales: la templanza (sobre los deseos y las pasiones), la fortaleza (sobre los sentimientos y las emociones) y la prudencia (sobre la razón). Es condición de la felicidad teniendo en cuenta no a los ciudadanos individualmente sino a la sociedad entera. Y es el fundamento de la estabilidad y orden social del Estado ideal. Platón dedica el diálogo República  a su examen y crítica de las concepciones sofísticas. Considera que la justicia es deseable tanto por sí misma como por sus resultados porque no hace daño a nadie que se comporte de manera justa y permite alcanzar el bien común.

Materia. Es la realidad del ser que no es nunca y cambia siempre en oposición a la realidad del ser que es siempre y nunca cambia, constituida por las Ideas. En consecuencia no puede ser una realidad determinada o informada, ni tampoco ninguno de los elementos ya determinados que constituyen la naturaleza. Por tanto tiene que ser una masa indiferenciada de los elementos previa a su formación, o lo que es lo mismo algo común a todos los elementos; algo semejante a una receptáculo vacío capaz de acoger cualquier forma. Por otra parte, si se equipara la idea o forma con el ser propiamente dicho, la materia es lo que se hallará más cerca del no ser. Además, como realidad primaria de las cosas físicas posee ciertas cualidades, como la del movimiento y cambio. Finalmente representa lo visible en contraposición a lo inteligible; es caótica, sensible y múltiple en contraposición  con lo que posee orden, inteligibilidad y unidad, esto es, las Ideas. 

Mundo inteligible. El mundo de las Ideas, de las esencias, la unidad de los entes particulares de la misma especie. Visible por la inteligencia

Mundo sensible. El mundo de las cosas físicas, de las apariencias, la multiplicidad de entes particulares. Visible por los sentidos.

Opinión (doxa). Es el conocimiento de lo particular y contingente que nos capacita la facultad de la conjetura y la creencia y que nos permite juzgar sobre la apariencia. Por tanto es el modo de acceso al mundo sensible, ya sean los reflejos de las cosas o las cosas mismas. Tiene un carácter probable. No obstante, si bien en la opinión no hay  propiamente un saber, tampoco hay duda ni ignorancia; es un modo de aserción tanto más cercano al saber cuánto más probables sean las razones en las que se apoya. 

Participación. El modo cómo se efectúa la relación entre las Ideas y las cosas sensibles, e incluso la relación entre las Ideas entre sí. La cosa física existe en la medida en que participa de la perfección de la idea que la informa, por lo que se supone que las cosas són menos reales y verdaderas que las Ideas.

Razón. La facultad de conocimiento propiamente dicho pues proporciona verdadero conocimiento pues su objeto son las Ideas (las esencias o fundamentos de las cosas) que permite comprender  la estructura inteligible de la realidad.

Razón discursiva (dianoia). Uno de los dos grados de conocimiento que Platón distingue  en la ciencia. Un conocimiento verdadero que se refiere a los objetos matemáticos y que opera por hipótesis sobre las Ideas (en la medida que los objetos matemáticos son reflejos de las Ideas) y demostraciones. Es el grado propio del matemático.

Reminiscencia. El recuerdo por parte del alma, dentro del cuerpo, de las Ideas que había contemplado en su existencia anterior a su unión con el cuerpo en el mundo inteligible  Constituye una prueba de la existencia del alma.  

Sensación. Una facultad de conocimiento que no proporciona verdadero conocimiento ni siquiera de las cosas sensibles. En Platón abarca la percepción sensible y toda aprehensión que no sea intelectual. La sensación proporciona experiencia, que sólo puede expresar la multiplicidad y devenir de las cosas sensibles y que por tanto da un conocimiento variable y contradictorio.

Ser. Según Platón hay tres géneros de ser: 1) lo que es siempre el mismo, eterno, increado e indestructible, invisible para los sentidos y únicamente visible para la inteligencia, que nada recibe de fuera ni se transforma en otra cosa; són las formas o las Ideas, es decir, el mundo inteligible; 2) lo que está siempre en movimiento, temporal, creado y corruptible, perceptible para los sentidos y la opinión, y siempre llegando a ser en un lugar  y desapareciendo de él; son las cosas físicas, es decir, el mundo sensible, la naturaleza o el universo; 3) eterno, increado e indestructible como las Ideas, constituye el habitáculo de las cosas físicas, apenas es real y está supuesto por la inteligencia. 

Teoría de las Ideas. El núcleo de la filosofía platónica en el que se articula la teoría del conocimiento y la metafísica que corresponde a su pensamiento de madurez representado por los diálogos República, Fedón, Fedro y Banquete. Las tesis principales son la preeminencia de las Ideas sobre las cosas en el orden de la realitat y del conocimiento, la existencia real e independiente de las ideas tanto del sujeto que las piensa como del objeto del que son esencia, la explicación de la relación entre las ideas y las cosas como imitación o participación y la jerarquización de las ideas otorgando a la idea de Bien el mayor grado de realidad y la causa última de todas las cosas. Posteriormente criticará las insuficiencias y contradicciones de esta teoría en los diálogos Parménides, Sofista y Filebo, en particular sus doctrinas de la imitación y de la participación. 

Tiempo. Se define en el diálogo Timeo como “la imagen móvil de la eternidad”. Platón concibe el tiempo que pasa (el devenir de las cosas) como manifestación de una presencia que no pasa (la eternidad de las Ideas), un original del cual hay una copia inmediata: el perpetuo movimiento circular de las esferas celestes, la representación más próxima de la eternidad. 

Virtud. Lo que caracteriza de manera específica al ser humano, su bien propio e intransferible que le perfecciona, que le permite llegar a la excelencia. En el diálogo República se presentan las cuatro virtudes principales: la prudencia o sabiduría práctica, la fortaleza o valentía, la templanza o moderación y la justicia. Estas virtudes concurren todas ellas en cada una de las actividades humanas. Pero la prudencia tiene una preeminencia porque es indispensable para el gobernante. Y la justicia es la más importante porque representa la armonía de las otras tres. 

Conceptes de Plató (en català):

Ànima. Per a la seva definició cal diferenciar l'exposat en els diàlegs de maduresa Fedre i República, de l'exposat en el diàleg de vellesa Timeu. En aquells dos primers diàlegs Plató es refereix a una única entitat, immortal i separable del cos, que coexisteix amb les Idees fins al seu descens en un cos en el món sensible. La seva unió amb el cos és accidental i aspira a alliberar-se del mateix per a tornar al món intel·ligible. Aquesta concepció de l'ànima és el fonament de la teoria del coneixement de Plató en la mesura que justifica l'accés a les Idees i per tant al coneixement veritable. Per a superar les dificultats que presentava el dualisme cos-ànima, sobretot pel que respecta a la seva unió, Plató va distingir diverses parts: la sensitiva (seu del desig i les passions), la irascible (seu dels sentiments i les emocions) i la intel·ligible (seu de la raó). I va establir una relació de subordinació de les dues primeres en relació a la tercera. La salvació de l'ànima, això és el seu alliberament del cos, exigeix el domini i la guia de la part racional sobre la part concupiscible i la irascible. En canvi, en el Timeu afirma que l'ànima particular és una creació del Demiürg després de crear l'ànima del món i fins al seu descens en un cos existeix en l'ànima del món. Distingeix una part immortal, constituïda per la funció racional, directament creada a partir de l'ànima del món, i una part mortal, constituïda per les funcions concupiscible i irascible que requereixen un cos per a poder executar-se i només poden expressar-se en la seva relació amb ell. El destí de la part immortal de l'ànima (la racional) seria, doncs, la reintegració en l'ànima del món. Ara situa la part racional en el cervell, la irascible en el tòrax i la concupiscible en l'abdomen. 

Ànima del món. Una creació del Demiürg que la va col·locar en el centre de l'univers i que s'estén per tot l'espai. El Demiürg la va crear a partir de les Idees, per combinació d'aquestes, i de la matèria, per la qual cosa consisteix en una realitat intermèdia entre el mateix i l'un altre, l'ésser i el no ser. A partir d'aquesta composició, el Demiürg crea les ànimes particulars, per la qual cosa també aquestes participen de la immortalitat de les Idees i de l'esdevenir de la matèria i amb això de la mortalitat de les coses físiques resultat del modelatge de la matèria amb el model de les Idees. La part racional de l'ànima la crea el Demiürg únicament a partir de les Idees, per la qual cosa gaudeix dels seus mateixos atributs, entre els quals està la immortalitat. Les parts concupiscible i irascible de l'ànima les crea a partir de la matèria, per la qual cosa posseeix els mateixos atributs que tenen les coses físiques. En l'ànima del món trobem un vestigi de la concepció animista de la naturalesa que trobem en el pensament de bona part dels filòsofs presocràtics ja que el cosmos el concep Plató com un animal etern.

Amor. És sempre amor a alguna cosa, ja sigui a les coses o als éssers humans; una oscil·lació entre el posseir i el no posseir. L'amor bo del cos és el que té en compte la il·luminació que produeixen les Idees en l'ànima. En la seva aspiració cap a l'estimat, l'acte d'amor de l'amant engendra no la bellesa, sinó en la bellesa, per tant participa en la Idea de Bellesa. Sota la influència de l'amor l'ànima ascendeix cap a la contemplació de la Idea de Bellesa i en última instància de la Idea de Bé.

Ciència (episteme). És el coneixement de l'universal i necessari que ens capacita la facultat de la raó. Per tant és la manera d'accés al món intel·ligible, això és, a les essències que ens permeten comprendre les coses. Té un caràcter de seguretat i certesa, per la qual cosa és pròpiament el saber. Es contraposa a l'opinió.

Conjectura (eikasia). Un dels dos graus de coneixement que Plató distingeix en l'opinió. Un coneixement fals que es refereix a allò que es dona als sentits a través de les imatges de les coses físiques i que opera per estimacions. És el grau ínfim de coneixement i el que té l'ésser humà des del seu naixement.

Creença (pistis). Un dels dos graus de coneixement que Plató distingeix en l'opinió. Un coneixement fals com el que s'obté per la conjectura, però més pròxim al veritable perquè ja no es refereix a una estimació sobre les coses a partir de les seves imatges, sinó que es refereix a la percepció i aprehensió sensible de les coses físiques. És el grau propi del naturalista i del físic.

Cos. Una cosa física que en els éssers vius es considera com el sepulcre de l'ànima i per consegüent l'ànima no està contingut en el mateix com un element que l'informa, ni tampoc està unit al mateix de manera substancial, sinó que està com un presoner i de manera accidental. 

Demiürg. L'artesà o faedor del món sensible (l'univers). Plató ho presenta en el seu diàleg cosmològic Timeu com un semideu que actua com a causa eficient en ordenar la matèria (que actua com a causa material) prenent com a model el món intel·ligible (que actua com a causa formal i final) donada la seva perfecció, bondat i bellesa. En aquest mateix diàleg també exposa que és el creador de l'ànima del món i de les ànimes particulars. Amb la proposta del Demiürg Plató s'oposa a la concepció mecanicista de la naturalesa postulada pels filòsofs presocràtics atomistes, en particular per Demòcrit, i postula una concepció teleològica o finalista. Per a Plató l'univers no és una cosa caòtica, inintel·ligible i sense finalitat, sinó tot el contrari. L'acció del Demiürg dota d'ordre, intel·ligibilitat i finalitat a l'univers a partir del model de les Idees.

Dialèctica. En els diàlegs de maduresa es defineix la dialèctica com un mètode d'ascens des del sensible a l'intel·ligible que utilitza les operacions lògiques de la divisió (anàlisi) i la composició (síntesi), les quals permeten dividir un tot en les seves parts per a després passar de la multiplicitat a la unitat i mostrar a aquesta com a fonament d'aquella. En canvi en els diàlegs crítics es defineix com un mètode de descens de l'intel·ligible al sensible que utilitza la deducció racional de les Idees, la qual cosa permet discriminar les Idees entre si i no confondre-les.

Educació (paideia). La formació integral de l'ésser humà en relació amb els diversos graus de coneixement i sobretot del coneixement de la Idea de Bé, la qual cosa ha de permetre la constitució de l'estat ideal i la realització de la justícia. Aquest coneixement és del tot necessari per a aquells ciutadans que han de governar, els reis filòsofs. Els sabers que els futurs governants han d'estudiar són l'aritmètica, la geometria, la estereometria (els volums dels cossos), l'astronomia, l'harmonia i finalment la dialèctica.

Espai. És el tercer gènere de l'ésser (v.) Com que manca de forma, les definicions que puguin donar-se d'ell només poden ser negatives. En tant receptacle de les coses físiques és continu, sense qualitats, només és un habitacle, no es troba ni en el món sensible ni en el món intel·ligible, de manera que no té existència; podríem dir que la seva realitat és virtual. 

Estat ideal. Plató considera que l'Estat es troba fundat en la justícia quan és la millor organització de la societat. L'harmoniosa articulació dels individus i de les classes socials que estableix l'Estat ideal permet realitzar en la mesura que sigui possible la Idea de la justícia, donant a cadascun el que li pertany i exigint a cadascun la manifestació de la seva virtut. L'Estat aconsegueix la seva forma ideal amb el règim polític de l'aristocràcia, on el poder dels governants no està fundat en els seus interessos particulars sinó en l'interès de l'Estat com a compost de diferents grups les relacions dels quals entre si estan determinades per la justícia. Cal advertir que la legitimitat d'aquest poder polític està en els mèrits dels governants.

Eudaimonisme. Teoria ètica que identifica la felicitat com el màxim bé i finalitat, és a dir, que s'estima que la felicitat s'aconsegueix en aconseguir-se el bé i la finalitat als quals s'aspira. Es tracta, per tant, d’una ètica material, ja siguin els seus principis pràctics subjectius (educació, constitució civil, sentiment, etc.) o objectius (la voluntat de Déu, la perfecció, etc.). El seu principal característica és considerar que no pot haver-hi incompatibilitat entre la felicitat i el bé, que el valor de la virtut (el bé) depèn de la felicitat que pugui produir, encara que s'admet que no necessiten coincidir.

Filòsof-rei. El governant de l'Estat ideal. Com que el filòsof és l'únic ciutadà que aconsegueix el coneixement de les Idees, està obligat a governar ja que d'aquesta manera l'Estat tindrà com a principi rector la Idea de Bé i l'ordre social estarà garantit pel domini de la justícia. D'aquí que consideri l'aristocràcia, el govern de la classe social dels filòsofs en l'ànima dels quals domina la part racional, com la forma de govern més justa. Plató va incloure també a les dones entre els governants i va limitar el govern dels filòsofs a curts períodes de temps per a evitar la corrupció del poder. A més va sotmetre als governants, el mateix que als guardians, a una prolongada i exigent educació, a un comunisme relatiu a la propietat i la família, així com a una eugenèsia positiva. 

Idea. Sentit metafísic: La Idea és la forma d'una realitat, la seva imatge eterna i immutable, la seva essència. Les Idees són els models de les coses, les coses mateixes en el seu estat de perfecció. Són sempre la unitat d'alguna cosa que apareix com a múltiple i per tant visibles només intel·ligiblement. Hi ha Idees de coses, d'objectes matemàtics i de valors (Bé, Bellesa, Bondat, Justícia, etc.), tenen un ordre jeràrquic segons la unitat que expressa cada idea i també hi ha classes d'Idees, com el moviment i el repòs, sent les més importants l'ésser, la igualtat i la diferència perquè poden predicar-se de totes les Idees. Amb aquesta pluralitat d'Idees és possible comprendre l'estructura intel·ligible de la realitat. Cal advertir que Plató va vacil·lar a decidir-se per una d'aquestes dues concepcions de les Idees: una immanent que les suposa el nostre coneixement en les coses sensibles, i una altra transcendent com a entitats completament separades de les coses.

Idea de Bé. Sentit metafísic: Idea Absoluta o Idea de les Idees que es troba més enllà de l'ésser. Causa formal i final de les coses sensibles; les coses sensibles aspiren a la perfecció únicament quan participen de la Idea de Bé. És el fonament del coneixement veritable. Cal dir que a partir de la Idea de Bé es va conceptualitzar la noció de Déu en els primers pensadors cristians. Sentit moral: Guia de la vida dels individus (principi rector de l'ètica) i de la vida social en l'Estat (principi rector de la política).

Imitació. Una doctrina pitagòrica que explica la relació entre els números, considerats les realitats essencials, i les coses sensibles, considerades les aparences, per analogia a la relació que hi ha entre el model i la seva còpia. Plató la va assumir substituint els números per les Idees. En aquest sentit és equivalent a la seva doctrina de la participació.

Intel·lectualisme moral. Teoria ètica que destaca el primat intel·lectual, la guia de la raó, enfront de la voluntat, la intución o el sentiment, de qualsevol judici moral. Plató va prendre aquesta teoria de Sòcrates per a qui el coneixement intel·lectual o saber s'identifica amb la virtut i la ignorància amb el vici. 

Intel·ligència pura (noesis). Un dels dos graus de coneixement que Plató distingeix en la ciència. Un coneixement veritable que es refereix a les Idees i que opera per intuïcions intel·lectuals d'aquestes mateixes Idees. És el grau superior del coneixement veritable i el propi del filòsof.

Justícia. La virtut capital en tant que és la conjunció de les altres virtuts principals: la temprança (sobre els desitjos i les passions), la fortalesa (sobre els sentiments i les emocions) i la prudència (sobre la raó). És condició de la felicitat tenint en compte no als ciutadans individualment sinó a la societat sencera. I és el fonament de l'estabilitat i ordre social de l'Estat ideal. Plató dedica el diàleg República al seu examen i crítica de les concepcions sofístiques. Considera que la justícia és desitjable tant per si mateixa com pels seus resultats perquè no fa mal a ningú que es comporti de manera justa i permet aconseguir el bé comú.

Matèria. És la realitat de l'ésser que no és mai i canvia sempre en oposició a la realitat del ser que és sempre i mai canvia, constituïda per les Idees. En conseqüència no pot ser una realitat determinada o informada, ni tampoc cap dels elements ja determinats que constitueixen la naturalesa. Per tant ha de ser una massa indiferenciada dels elements prèvia a la seva formació, o cosa que és el mateix una cosa comuna a tots els elements; una cosa semblant a una receptacle buit capaç d'acollir qualsevol forma. D'altra banda, si s'equipés la idea o forma amb el ser pròpiament dit, la matèria és el que es trobarà més prop del no ser. A més, com a realitat primària de les coses físiques posseeix unes certes qualitats, com la del moviment i canvi. Finalment representa el visible en contraposició a l'intel·ligible; és caòtica, sensible i múltiple en contraposició amb el que posseeix ordre, intel·ligibilitat i unitat, això és, les Idees. 

Món intel·ligible. El món de les Idees, de les essències, la unitat dels ens particulars de la mateixa espècie. Visible per la intel·ligència

Món sensible. El món de les coses físiques, de les aparences, la multiplicitat d'ens particulars. Visible pels sentits.

Opinió (doxa). És el coneixement del particular i contingent que ens capacita la facultat de la conjectura i la creença i que ens permet jutjar sobre l'aparença. Per tant és la manera d'accés al món sensible, ja siguin els reflexos de les coses o les coses mateixes. Té un caràcter probable. No obstant això, si bé en l'opinió no hi ha pròpiament un saber, tampoc hi ha dubte ni ignorància; és una manera d'asserció tant més pròxim al saber quan més probables siguin les raons en les quals es recolza. 

Participació. La manera com s'efectua la relació entre les Idees i les coses sensibles, i fins i tot la relació entre les Idees entre si. La cosa física existeix en la mesura en què participa de la perfecció de la idea que la informa, per la qual cosa se suposa que les coses són menys reals i veritables que les Idees.

Raó. La facultat de coneixement pròpiament dit perquè proporciona veritable coneixement perquè el seu objecte són les Idees (les essències o fonaments de les coses) que permet comprendre l'estructura intel·ligible de la realitat.

Raó discursiva (dianoia). Un dels dos graus de coneixement que Plató distingeix en la ciència. Un coneixement veritable que es refereix als objectes matemàtics i que opera per hipòtesis sobre les Idees (en la mesura que els objectes matemàtics són reflexos de les Idees) i demostracions. És el grau propi del matemàtic.

Reminiscència. El record per part de l'ànima, dins del cos, de les Idees que havia contemplat en la seva existència anterior a la seva unió amb el cos en el món intel·ligible Constitueix una prova de l'existència de l'ànima. 

Sensació. Una facultat de coneixement que no proporciona veritable coneixement ni tan sols de les coses sensibles. En Plató abasta la percepció sensible i tota aprehensió que no sigui intel·lectual. La sensació proporciona experiència, que només pot expressar la multiplicitat i esdevenir de les coses sensibles i que per tant dona un coneixement variable i contradictori.

Ésser. Segons Plató hi ha tres gèneres d'ésser: 1) el que és sempre el mateix, etern, increat i indestructible, invisible per als sentits i únicament visible per a la intel·ligència, que res rep de fora ni es transforma en una altra cosa; són les formes o les Idees, és a dir, el món intel·ligible; 2) el que està sempre en moviment, temporal, creat i corruptible, perceptible per als sentits i l'opinió, i sempre arribant a ser en un lloc i desapareixent d'ell; són les coses físiques, és a dir, el món sensible, la naturalesa o l'univers; 3) etern, increat i indestructible com les Idees, constitueix l'habitacle de les coses físiques, a penes és real i està suposat per la intel·ligència. 

Teoria de les Idees. El nucli de la filosofia platònica en el qual s'articula la teoria del coneixement i la metafísica que correspon al seu pensament de maduresa representat pels diàlegs República, Fedó, Fedre i Banquet. Les tesis principals són la preeminència de les Idees sobre les coses en l'ordre de la realitat i del coneixement, l'existència real i independent de les idees tant del subjecte que les pensa com de l'objecte del qual són essència, l'explicació de la relació entre les idees i les coses com a imitació o participació i la jerarquització de les idees atorgant a la idea de Bé el major grau de realitat i la causa última de totes les coses. Posteriorment criticarà les insuficiències i contradiccions d'aquesta teoria en els diàlegs Parmènides, Sofista i Fileb, en particular les seves doctrines de la imitació o participació. 

Temps. Es defineix en el diàleg Timeu com “la imatge mòbil de l'eternitat”. Plató concep el temps que passa (l'esdevenir de les coses) com a manifestació d'una presència que no passa (l'eternitat de les Idees), un original del qual hi ha una còpia immediata: el perpetu moviment circular de les esferes celestes, la representació més pròxima de l'eternitat. 

Virtut. El que caracteritza de manera específica a l'ésser humà, el seu bé propi i intransferible que li perfecciona, que li permet arribar a l'excel·lència. En el diàleg República es presenten les quatre virtuts principals: la prudència o saviesa pràctica, la fortalesa o valentia, la temprança o moderació i la justícia. Aquestes virtuts concorren totes elles en cadascuna de les activitats humanes. Però la prudència té una preeminència perquè és indispensable per al governant. I la justícia és la més important perquè representa l'harmonia de les altres tres.

ACTIVITATS

1. Fes un nou redactat en català de cada definició entre dues i tres línies, suprimint totes aquelles explicacions que amplien el seu sentit. Si un concepte té dos sentits relatius a temàtiques diferents, cal redactar cada sentit repetint el concepte. Pots copiar el text que consideris més rellevant del diccionari aquí exposat. Exemple:

Idea de Bé. Sentit metafísic: Idea Absoluta o Idea de les Idees que es troba més enllà de l'ésser. Causa formal i final de les coses sensibles; les coses sensibles aspiren a la perfecció únicament quan participen de la Idea de Bé. És el fonament del coneixement veritable. Cal dir que a partir de la Idea de Bé es va conceptualitzar la noció de Déu en els primers pensadors cristians. Sentit moral: Guia de la vida dels individus (principi rector de l'ètica) i de la vida social en l'Estat (principi rector de la política).

17a Mostra de Fotofilosofia (2024)

El tercer dijous de novembre (enguany és el dia 21) es celebra el Dia Mundial de la Filosofia, jornada promoguda per la UNESCO.  I és per aquest motiu que la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona (UB) convoca una Mostra de Fotofilosofia dirigida als alumnes de secundària, amb la qual es vol fomentar la creació filosòfica entre els alumnes que cursen matèries de filosofia, així com la col·laboració entre els departaments de Filosofia dels instituts.

 

El que es demana als alumnes que vulguin participar en la Mostra és expressar un pensament a través d'una fotografia digital acompanyada d’un títol en forma de pregunta vinculada a una determinada disciplina filosòfica. Per facilitar l'edició d'aquesta imatge, convé incloure etiquetes, per exemple: disciplina filosòfica que enquadra la pregunta, nom del/de la filòsof/a que hagi inspirat la fotografia i/o la pregunta, lloc on s'ha fet la fotografia, etc. 

 

Com a idees inspiradores et convido a reflexionar sobre els dos pensaments següents, el primer del sociòleg i crític cultural Neil Postman i el segon de Jorge Wagensberg manllevat del seu llibre Ideas sobre la complejidad del mundo:

 

Tot el coneixement que tenim és el resultat de fer-nos preguntes; de fet... fer preguntes és l'eina intel·lectual més significativa que tenen els éssers humans. No és curiós, doncs, que l'habilitat intel·lectual més significativa disponible pels éssers humans no s'ensenyi a l'escola? No puc resistir-me a repetir-ho: l'habilitat intel·lectual més significativa disponible pels éssers humans no s'ensenya l'escola.

Y aunque el pensamiento no empieza en la pregunta, si termina en la respuesta. Por ello desconfía más de la segunda. Y porque responder es un proceso de adaptación y preguntar un acto de rebelión. Por las preguntas y por el método elegido para buscar las respuestas se reconocen las distintas formas de conocimiento. 

Si voleu veure veure el recull de totes les fotografies i preguntes presentades per l'alumnat de l'Institut Intermunicipal, podeu visitar aquests dos blocs:

 

Batxillerat: https://blocs.xtec.cat/filointermunicipal/

4t ESO: https://blocs.xtec.cat/filoesointermunicipal/

En aquests blocs podeu consultar las bases de la Mostra i els criteris per avaluar les Fotofilosofia.

Tant la fotografia com la pregunta han de ser originals. El format de les fotografies ha de ser JPEG. El pes del fitxer no pot ser superior a 600 kb.

 

La vostra Fotofilosofia la publicareu al classroom del curs en una Tasca 3 i així podré avaluar-la. Jo mateix la publicaré després als blocs abans assenyalats.

La proposta filosòfica de Plató: l'estat just

Observació preliminar

El pensament de Plató (ca. 427-347 a.C.) es troba en dos tipus de fonts diferents però complementàries: els seus escrits i les lliçons de l'Acadèmia, l'escola de filosofia que va fundar a Atenes el 387 a.C.. De les doctrines escrites no s'ha conservat cap text original; només tenim les còpies dels Diàlegs i les Cartes que va escriure. I de les doctrines no escrites s'han conservat alguns dels testimonis dels seus deixebles i dels filòsofos posteriors de la tradició platònica, aristotèlica i pitagòrica fins el 600 d.C. Així doncs, el que sabem del pensament de Plató està mediat per tot un seguit de copistes i comentaristes. 

La primera Edició impresa, la Editio princeps, de las obras de Platón és la de la Imprenta Aldina de 1513. Posteriorment, l'any 1578 Henricus Stephanus (Henri Estienne) va realitzar una nova edició, Platonis opera quae extant omnia, que constaba de tres volums, sobre la qual es basa el sistema de paginació de las obres de Plató que segueix vigent en l'actualitat. 

Plató no va desenvolupar el seu pensament segons les divisions de la filosofia que es van establir posteriorment en el curs de la història de la filosofia. En cadascun dels seus escrits planteja un problema principal i reflexiona sobre els diversos sentits implicats. Per tant, en un mateix escrit i en l'exposició d'una mateixa doctrina podem trobar diferents disciplines filosòfiques, a diferència de la compartimentació del saber filosòfic que trobem en els escrits d'alguns filòsofs posteriors, com és el cas del seu deixeble Aristòtil. Així doncs, les seves doctrines, com la de les Idees o la de l'ànima, no es poden classificar en una determinada disciplina. Tanmateix, per tal de facilitar el seu estudi en el Batxillerat, aquí es presenta el pensament de Plató assenyalant la disciplina filosòfica principal en la qual es pot enquadrar cadascuna de les seves doctrines.

Cal advertir que l'estudi d'un filòsof a partir de les categories establertes pels historiadors de la filosofia i pels seus estudiosos pot tergiversar els sentits originals de les seves doctrines i poden generar interpretacions errònies quan aquestes categories són massa simplificadores o esquemàtiques o bé quan no s'utilitzen amb prou rigor, tal com podem trobar en els llibres de text de Batxillerat, com per exemple el suposat dualisme metafísic i cosmològic platònic o la suposada mortalitat de les parts irracionals de l'ànima concebuda per Plató. En aquest sentit he cridat l'atenció del lector d'aquest resum sobre aquelles interpretacions que siguin més controvertides i que es pot veure en el color blau del text.

I també cal advertir que en la interpretació del pensament d'un filòsof hem d'evitar deixar-nos arrossegar pel pes dels filosofemes, els enunciats o conjunts d'enunciats afirmats pels filòsofs que tenen una unitat de sentit i que estan organizats  de forma sistemàtica, i amb els quals s'articulen les seves doctrines, com per exemple l'afirmació atribuïda a Sòcrates "jo només sé que no sé res". Els filosofemes ajuden a classificar a un filòsof i les teories que proposa, però convé no oblidar que hi ha un viu diàleg entre els filòsofs que transcendeix el temps històric de cadascun i que les "etiquetes" que els hi posem poden fer-nos perdre de vista aquest diàleg en el qual s'amplien els sentits dels filosofemes, perquè els filòsofs sempre pensen amb la companyia dels escrits dels filòsofs que els han precedit. Per això mateix és ineludible la lectura dels escrits dels filòsofs i confrontar els textos d'un filòsof amb els dels altres. En les succesives revisions del present resum de Plató aniré afegint els textos clau de l'obra platònica o bé introduiré enllaços a aquests textos, així com afegiré els textos d'altres filòsofos en els que trobem les veus d'aquest diàleg. 

Per últim, convé dir que aquí he volgut destacar la Idea de la Justícia com a fil conductor del resum de Plató i que es pot veure en els subratllats del text. Penso que aquesta opció és coherent amb la finalitat política del projecte platònic que es concreta en la creació d'un estat just. I a més pot despertar l'interés dels alumnes de 2n de Batxillerat per la lectura d'aquest resum ja que, si parem atenció a les darreres proves de Selectivitat, els textos de Plató triats tenien com a un dels seus continguts principals el problema de la Justícia.

El projecte platònic

L’amistat de Plató amb Sòcrates va marcar profundament el seu pensament, així com la creació de la seva obra en forma de diàlegs, el seu particular homenatge al seu mestre, qui va fer dues importants contribucions a la filosofia i que va assumir el mateix Plató: el mètode maieùtic i la doctrina de l'intel·lectualisme moral. 

Fragment del film Sòcrates de Rossellini on s'exposa la seva doctrina de l'intel·lectualisme moral i en el que es pot albirar l'enemistat que va provocar entre els governants ignorants i injustos.

La condemna a mort de Sòcrates (399 a.C.) per un tribunal de justícia de la polis d'Atenes va determinar la finalitat política de la proposta filosòfica de Plató, fer un estat just, éssent el seu principal objectiu garantir el principi ètic i polític de la justícia i conjurar el perill de la seva corrupció. Però per assolir aquest objectiu, va entendre que abans calia establir les bases d'una raó comuna fonamentada en un seguit de certeses, a les antípodes del subjectivisme, relativisme i escepticisme dels Sofistes, que obrís la possibilitat d'un govern just i que no es tornés a repetir una injustícia com la comesa amb Sòcrates, el ciutadà més just del seu temps. D'aquí la seva ocupció en la pràctica totalitat de les branques de la filosofia: metafísica, cosmologia, epistemologia, psicologia, antropologia, ètica..., a més de la filosofia política. Perquè per tal de fonamentar la vida individual i social sobre el principi de la justícia, i a través d'això  aconseguir la felicitat de tots els ciutadans, cal demostrar abans que la justícia existeix, que se la pot conèixer i que es pot aplicar a la vida pràctica.

Jacques-Louis David, La mort de Sòcrates, 1787. Oli sobre tela. Museu Metropolità d'Art, Nova York. Escena de l'execució del filòsof grec Sòcrates, obligant-lo a beure una copa amb cicuta, cap al 399 a. c.

    Per tal que tinguis una visió de conjunt del projecte platònic, et presento aquí un mapa conceptual de la filosofia de Plató força complet i correcte en la seva interpretació, que pots utilitzar com una mena de guia en el teu estudi de l'autor:

Font: https://sites.google.com/a/xtec.cat/imagenes-filosofia/project-updates/mapasconceptualesdehistoriadelafilosofia

    

    Metafísica 

Plató pensa el mateix que Heràclit que la natura està en constant canvi. I també pensa el mateix que Pitàgores que el coneixement vertader s’ha d’obtenir a través de la raó i no dels sentits –perquè els sentits només són capaços de percebre els canvis de les coses però no l'estructura que subjeu a aquests canvis. I això el porta a pensar el mateix que Parmènides que el coneixement vertader només és possible d'allò que roman inalterable en el seu èsser. Però portarà fins les darreres conseqüències la metafísica de Parmènides proposant l'existència d'un món més enllà del que coneixem a través dels sentits, el món sensible; un món anterior al món sensible i independet d'aquest on no hi tingui lloc cap canvi ni moviment i sobre el qual es pugui construir un coneixement segur i cert; a aquest món el va anomenar món de les Idees o món intel·ligible. En aquest món, cal dir, trobem la Idea de Justícia.

Per altra banda, Pitàgores va ser el primer presocràtic en concebre la natura des d'una nova perspectiva filosòfica, el racionalisme, en considerar que el principi de totes les coses són els números, unes entitats que es poden intuir només amb la raó, i que les relacions existents entre les quals ordenen el món (cosmos) i estableixen el seu equilibri (armonia). El racionalisme dels pitagòrics va ser assumit per Parmènides i els seus deixebles, els eleàtics, i es va confrontar a l'empirisme que va inaugurar Tales de Milet i van practicar els filòsofs jònics i posteriorment els pluralistes. Plató va assumir la concepció formal del món que resultava del racionalisme, però la finalitat política de la seva proposta filosòfica li va empènyer a trobar un principi tant universal  com els números però que alhora pogués servir per legislar no només la natura sinó també la vida dels éssers humans, tant en la seva esfera individual com en la seva esfera pública. I això ho va trobar amb el concepte d'Idea (idea, eidos), i en particular amb el concepte d'Idea del Bé (agathon), que per a Plató és la Idea suprema a partir de la qual podem accedir a les altres Idees i que la seva intuició permet el coneixement vertader. 

Cal advertir aquí que la idea no la concep Plató com a una imatge mental de les coses, del món sensible, i per tant com a un producte del nostre pensament. En aquest sentit, és més adequat dir forma intel·ligible que no Idea per tal d'evitar aquesta mena de confusió. Per a Plató les Idees són independents de les coses i les precedeixen en el seu esdevenir; les descobrim mitjançant la nostra intel·ligència, però no les creem. El mateix Plató, conscient de la dificultat que representa la comprensió del seu concepte de Idea, i en particular el concepte de la Idea del Bé,  utilitza el símil del sol com a recurs pedagògic per ajudar-nos a entendre el seu sentit metafísic i epistemològic: 

Font: https://rafaelrobles.com/filo/images/c/c5/Sol.jpg

Les Idees de Plató són semblants a les essències que, en relació a les virtuts, Sòcrates havia tractat de descobrir a través de les definicions universals. I Plató va pensar les Idees amb els mateixos atributs de l'Ésser que Parmènides va pensar en la seva teoria de l'arkhé: inalterables, immaterials, eternes i intel·ligibles. Per a Plató les Idees són la causa formal (determinació, individuació) i la causa final (perfecció) de totes les coses que constitueixen la natura, el món sensible. Les idees són ontològicament autosuficients, són independents de les coses, mentre que les coses depenen d'elles per a la seva existència, en una relació semblant a la de la còpia respecte al seu model. En aquest sentit, les coses participen de la forma de les idees i aspiren a la seva perfecció. Ara bé. Les Idees no són la causa material ni eficient de les coses. 

Autor: Eugenio Molera

A més a més, Platò no podia ignorar el pas d'una concepció monista del món a una concepció pluralista a partir de la teoria de l'arkhé (l'element primordial de la natura) de Parmènides que exigia pensar el món des dels principis bàsics de la lògica, el principi d'identitat (tota cosa és idèntica a sí mateixa; no és possible que sigui i no sigui al mateix temps) i el principi de no contradicció (una cosa no pot ser ella mateixa i el seu contrari, en el mateix aspecte i en el mateix moment), i que va comportar un canvi radical en la conceptualització de l'arkhé: no només es va pensar una pluralitat de causes materials, sinó també es van separar aquestes causes de la causa eficient o motora, a difererència del que havien pensat els presocràtics anteriors, des de Tales de Milet fins a Heràclit. Plató va parar atenció a la teoria atòmica de Demòcrit en tant que portava fins les darreres conseqüències aquesta nova concepció i, malgrat que va oposar-se al seu empirisme, materialisme i mecanicisme fins a silenciar-ho en els seus escrits, va pensar la Idea  com a límit ontològic a la manera de l'àtom concebut per Demòcrit. En aquest sentit, la teoria de les Idees de Plató cal inscriure-la en la tradició de les concepcions pluralistes. 

Cal cridar l'atenció sobre això perquè a la pràctica totalitat de llibres de text s'acostuma a extrapolar la concepció dualista de la teoria del coneixement (ciència versus opinió) i de l'ésser humà (ànima versus cos) de Plató a la seva teoria de la realitat (món intel·ligible versus món sensible), quan la metafísica i cosmologia platòniques no són dualistes sinó pluralistes. Segons el que Ferrater Mora exposa en l'entrada "Dualisme" del seu Diccionari de Filosofia, el dualisme metafísic o ontològic és la teoria que afirma la existència simultània de dos principis o substàncies diferents, contràries, inrreductibles i no subordinables entre elles que serveixen per a explicar la realitat. En el cas de Plató, el món sensible o visible no és cap substància, no és ontològicament autosuficient, i per tant no pot constituir la realitat; només és aparença. A més a més, Plató subordina el món sensible al món Intel·ligible o de les Idees, una sobordinació que explica amb el concepte de participació (méthexis). Per a Plató, les Idees són els únics principis de la realitat, i les concep de manera pluralista per aquestes dues raons:

• les Idees són múltiples, hi ha una diversitat de substancies; de fet hi ha tantes Idees com a coses del món sensible. En aquest punt, Platò s'aparta de la concepció monista de Parmènides amb la seva teoria de l'Ésser. Si el món de les Idees presenta una estructura ordenada no és perquè hi hagi una única substància, sinó perquè les Idees es relacionen entre elles i estableixen unions (symplokés) que conformen un ordre ideal . El que sí que hi ha és una jerarquia entre les Idees, ocupant el lloc més alt la Idea de Bé.

• les Idees no estan necessàriament unides entre elles; no hi ha una única, compacta i homogènia realitat substancial. Aquests atributs els posseiexen les Idees, però és incorrecte generalitzar-ho al món de les Idees. El tot no és necessàriament una unitat. Hi ha Idees que estan unides amb altres Idees, però també hi ha Idees que estan separades de les altres Idees. Això està implícit en el concepte abans esmentat de symploké. I en aquest punt, Plató segueix la concepció pluralista de Demòcrit amb la seva teoria dels àtoms que va representar la primera refutació de la tesi de la unitat del tot que va formular per primera vegada Tales de Milet.

Convé advertir aquí que la comprensió de la realitat sempre implica alguna mena de supòsit metafísic que demana fer una aposta intel·lectual o un acte de fe. En el pensament científic contemporani passa una cosa semblant amb uns quants conceptes, com per exemple el principi de causalitat i el principi comològic.

    Cosmologia

No s'ha de confondre la totalitat de les coses, la natura o el món sensible -diferents expressions per referir-se al mateix-,  amb la matèria (chora). La matèria és només el seu substrat, la seva causa material. Plató concep la matèria en oposició a les Idees en tant que és quelcom caòtic, indeterminat, informe, imperfecte, llevat de l'atribut d'eternitat que comparteixen. I concep la natura com el resultat del modelatge de la matèria amb les Idees per obra d'una intel·ligència còsmica semblant al Nous d'Anaxàgores, però que Plató concep amb un criteri de suprema bellesa i bondat, de perfecció, l'explicació del qual l'exposa mitjançant la creació del mite del Demiürg, una divinitat que representa la causa eficient o motora de la natura. Plató concep el Demiürg com una síntesi de les dues classes socials fonamentals de la ciutat justa: els artesans i els governants (ja que els guardians són una mena de governants auxiliars). No és, per tant, una divinitat omnipotent perquè la matèria imposa una necessitat que no es pot ignorar en el seu modelatge amb les Idees. En aquest sentit, convé no confondre'l amb un déu creador a partir del no res com es pensa des del judeocristianisme. El poder del Demiürg està limitat per la necessitat de la matèria. No obstant això, amb el mite del Demiürg Plató aconsegueix desplaçar el concepte d'atzar postulat per Demòcrit en l'explicació de la realitat, substituint-lo pel de logos que ja havia postulat Heràclit, del que pren el sentit d'ordre racional i a establir que tota la realitat és racional. 

Així doncs, per Plató la realitat es força complexa: hi ha tres ordres primigènis: les Idees, presidides per la Idea del Bé, la matèria i el Demiürg. I de la interacció d'aquests tres ordres resulta la totalitat d'individus o coses, el món sensible. En conseqüència, el món sensible no és cap ordre de la realitat perquè no és ontològicament autosuficient; en tant que és el resultat de la individuació de la matèria per les idees a través de l'acció del Demiürg; només té una versemblança amb la realitat.

Per aprofundir en la cosmologia de Plató, que trobem exposada en el seu diàleg de Timeu, val la pena veure aquest documental de la UNED titulat "Timeo: El mito de Platón y la creación científica del mundo".

    

    Epistemologia

Alhora que Plató pensa allò que constitueix la realitat, el seu fonament i el que existeix a partir del mateix, i ha ubicat la Idea de Justícia en el món de les Idees, com a una realitat essencial o substantiva, s'ocupa del seu coneixement, de com això és possible donat que les Idees són d'un ordre ontològic diferent al de l'ésser humà, en tant que nosaltres som part de la natura. Encara que Plató pensi que les Idees són intel·ligibles (susceptibles de ser pensades per un ésser dotat d'intel·ligència com l'ésser humà), queda per aclarir com és possible que puguem intuir un tipus de realitat oposat  a la matèria que constitueix el substrat de la nostra corporalitat i per la qual formem part de la natura. La clau de volta que li permet a Plató resoldre aquest problema la troba en el concepte de l'ànima, de la que parlarem més abaix, ja que la seva existència fa possible, mitjançant la seva part racional, saber de l'existència de les Idees, els objectes del vertader coneixement, entre els quals es troba la Idea de Justícia. 

Plató concep el coneixement com a una mena de camí costerut, que no tothom és capaç de travessar-ho. Postula que hi ha diversos graus de coneixement a través dels quals passem fins assolir-ho de debò. Aquests graus van des del que representa ele coneixement mñes baix i fals fins al coneixement superior i vertader. Plató segueix el mateix esquema dualista amb el que pensa l'ànima en contraposició al cos, posant del costat de l'ànima la ciència (episteme) i del costat del cos l'opinió (doxa). Així doncs, quan pensem les Idees que alberga l'ànima, en tant que són la realitat essencial o substantiva, obtenim el coneixement vertader, mentre que quan pensem les sensaccions que experimentem amb el cos en relació amb les coses, en tant  que són reflexes imprecisos i imperfectes d'aquella altra realitat, i en conseqüència no són més que aparences mancades de realitat, obtenim un coneixement fals, si bé en el context del món sensible sigui versemblant.

Tanmateix, Plató no pot ometre que l'ésser humà té una corporalitat i neix en un món sensible, per la qual cosa no pot de ben antuvi conèixer les Idees. A més a més, seguint la doctrina de la metempsicosi o anàmnesi dels pitagòrics, afirma que l'ànima oblida les Idees quan s'uneix amb un cos, i l'ésser humà ha de fer un esforç intel·lectual per accedir al seu coneixement a través de les diferents potències de l'ànima. Per aquesta raó li cal ampliar aquell esquema binari amb una subdivisió de cadascun dels dos graus de coneixement assenyalats. Així doncs, divideix l'opinió en dos llindars: 

• el primer és la imaginació (eikasia), que no va més enllà de les primeres impressions de les coses, de les imatges dels objectes del món sensible; 

• el segon és la creença (pistis), que arriba a les propietats físiques que defineixen els objectes del món sensible, ja siguin les coses de la natura (per exemple un cavall) o les creacions humanes (per exemple la pintura d'un cavall). Aquest segon llindar és equivalent al raonament de tipus inductiu, a través del qual podem definir les coses, però sempre de manera parcial i sotmesa a correccions. 

I els dos llindars amb els que divideix la ciència són els següents: 

• el primer és la raó discursiva o demostrativa (dianoia), que no va més enllà dels objectes de la matemàtica i de la lògica, que Plató considera que són una realitat intermèdia entre les coses i les Idees. Aquest llindar és equivalent al raonament de tipus hipotètic-deductiu, en el qual les hipòtesis es construeixen fent ús de les imatges sensibles; 

• el segon és la intel·ligència o intució intel·lectual (noesis), que arriba fins les Idees mitjançant una abstracció pura, sense fer ús de cap hipòtesi, i que és una mena d'il·luminació interior, quan l'Idea emergeix des del fons de l'ànima. Així doncs, podem conèixer la Idea de Justícia mitjançant la intel·ligència.

Aquests quatre llindars del coneixement humà Plató els concep com a una mena d'escala progressiva i ascendent, i cadascun d'aquests llindars té una relació unidimensional amb un determinat objecte de coneixement, és a dir, que des de cadascun d'aquests llindars només es pot accedir al coneixement d'una classe d'objectes. I assenyala tres vies que permeten avançar per aquests llindars: la dialèctica, la reminiscència i l'amor: 

• La dialèctica consisteix, en un primer moment, en anar avançant  sistemàticament per cadascun dels llindars del coneixement per tal d'arribar al coneixement de les idees (dialèctica ascendent), i una vegada assolit aquest coneixement es fa el camí invers per tal d'explicar des d'aquest coneixement el tipus de relació que tenen els altres objectes de coneixement amb les Idees (dialèctica descendent). 

• La reminiscència consisteix en recordar les Idees apreses per l'ànima durant la seva existència en el món de les Idees, un coneixement que va oblidar quan es va unir amb un cos. La caiguda de l'ànima des del món inteligible al món sensible és el càstig per la seva injustícia que Plató concep, seguint als pitagòrics, com la falta d'harmonia entre les tres parts de l'ànima. La redempció de l'ànima de la seva falta i l'ascens al món de les Idees s'aconsegueix quan l'ésser humà pren el destí de l'ànima com a argument de vida: només l'efectuació de la justícia en el món sensible, i en particular en la vida humana, tant en la privada com en la pública, salva a l'ànima i l'allibera del cicle de les transmigracions entre els cosos. En aquest sentit, l'ésser humà alliçona a l'ànima amb la seva pràctica de la justícia. El cos humà, com qualsevol cos, és mortal. Però mentre vivim des de la Idea de la Justícia estem a tocar l'eternitat. 

• I l'amor consisteix en un procés de perfeccionament en el que prenem l'ésser objecte del nostre amor com a model que treu de nosaltres tot el millor que podem ser, una acció semblant al moment ascendent de la dialèctica, però en lloc d'arribar a l'abstracció de la intuició intel·lectual, es produeix una mena d'èxtasi per la sublimació dels sentits en el seu deliri davant la bellesa de l'ésser amat.

    Articulació de la Metafísica i l'Epistemologia

Per ajudar-nos a entendre millor el que pensava sobre la realitat i el coneixement humà, el mateix Plató va crear en el seu diàleg de la República el "símil de la línia" i un altre mite filosòfic, el "mite de la caverna", en els quals estableix les correlacions entre les classes d'objecte de coneixement que hi ha en la realitat i els graus de coneixement que tenim en la ment. 

Font: sense identificar

I si vols aprofundir en la metafísica i l'epistemologia de Plató, val la pena veure el següent vídeo en el que trobaràs una explicació de la il·lustració anterior, així com els diferents significats del mite de la caverna:

Psicologia i Antropologia

Plató concep l'ànima com a una entitat que posseix els mateixos atributs que les Idees (inalterable, immaterial, eterna i intel·ligible) i amb la capacitat de coexistir tant amb les Idees (quan no està encarnada en un cos) com amb els cosos (quan accidentalment s'uneix amb un cos). De fet, Plató concep l'ànima com a una entitat mediadora entre el món intel·ligible i el món sensible, i en la mesura que també és ontològicament autosuficient representa un quart ordre de la realitat, juntament amb les Idees, la matèria i el Demiürg. Tot just per això pot coexistir amb les Idees quan no està unida a cap cos, la qual cosa fa possible la contemplació de les Idees per part de l'ànima, i això és el que permet que nosaltres puguem descobrir les Idees quan l'ànima s'uneix al nostre cos. En aquest sentit, el coneixement no té el seu origen en la natura, sinó en l'ànima, si bé en la mesura que les coses són còpies de les Idees, el tracte amb les coses representa un primer grau de coneixement. 

Plató entén que la unió de cos i ànima és accidental i transitòria, ja que, segons el seu parer, no pot haver una unió substancial i perenne entre dues entitats oposades i d'ordre ontològic inconmensurable: l'ànima posseix els mateixos atributs que les Idees i no necessita del cos per a existir, mentre que el cos necessita de l'ànima com a principi de moviment del cos o principi vital i per efectuar totes les seves potencialitats relativas als desitjos, les emocions i la raó. El cos expressa només el que té origen en l'ànima. En aquest sentit, el que defineix pròpiament a l'ésser humà és l'ànima i no el cos, tot i que l'ànima és impersonal, no pertanya a una determinada persona i una mateixa ànima pot unir-se a diferents cosos humans, fins i tot a diferents cosos vegetals i animals. De fet, tots els éssers vius, llevat d'algunes excepcions, tenen ànima, tal com es postula des de la religió òrfica i la filosofia pitagòrica, una doctrina animista que assumeix Plató. I dels pitagòrics també assumeix el que havien postulat sobre l'origen, les potencies i el destí de l'ànima. D'aquí que distingueixi les següents tres parts de l'ànima: 

• l’apetitiva o concupiscible (epithymía), situada al ventre, és l'origen dels desitjos i les passions, i per tant de la força que ens empenya a actuar; 
• la irascible (thymós), situada en el tòrax, és l'origen dels sentiments (les passions nobles), i per tant de la capacitat per a la regulació de la part anterior, 
• i la racional (nous), situada en el cap, és l'origen dels pensaments a través dels quals podem intuir i enraonar les Idees, i per tant de la capacitat per orientar i conduir amb elles les altres dues parts de l'ànima. Així doncs, podem pensar la Idea de Justícia per l'existència d'una ànima racional.

Cal cridar l'atenció aquí que aquesta estructura tripartita de l'ànima no significa que hi hagi tres ànimes o que l'ànima sigui una combinació de tres ànimes susceptible de segregació. L'ànima és simple, única i integral, i per la seva simplicitat, anàloga a la Idea, tota ella és immortal, la qual cosa la fa semblant a la divinitat. Si Plató distingueix tres parts és com a conseqüència de concebre-la com a prinicipi de moviment del cos en relació a les tres funcions que el cos pot manifestar: el desig, l'emoció i la raó. I quan es separa del cos, persisteix tota ella, no es descompon perquè no és una combinació  de contraris, com ho és el cos, tal com afirma Plató en el diàleg del Fedó, on exposa els quatre arguments de la immortalitat de l'ànima: els contraris, la reminiscència, la simplicitat i el principi de moviment del cos. A més a més, la simplicitat de l'ànima explica la seva "caiguda" del món de les Idees per la falta de domini de la part racional i irascible sobre la part concupiscible, és a dir, l'ànima ha d'expiar per la seva manca d'harmonia, o el que és el mateix, de justícia. 

Per ajudar-nos a entendre millor el que pensava sobre l'ànima humana, el mateix Plató va crear en el seu diàleg del Fedre un mite filosòfic, l'anomenat "mite del carro alat". 

Font: https://es.scribd.com/doc/72758484/El-Mito-Del-Carro-Alado

    Ètica

Arribat a aquest punt, Plató passa a ocupar-se de com portar a la pràctica la Idea de Justícia. Pel que fa a les conductes que haurien de presidir l'esfera privada de cada individu -l'objecte d'estudi de l'ètica, pensa una teoria de la virtut que serveixi com a exemplificació de la conducta positiva que es pot manifestar des de l'ànima. Concep la virtut com a excel·lència, és a dir, la màxima perfecció que es pot assolir en cadascuna de les parts de l'anima: 

• la virtut de l'ànima apetitiva o concupiscible consisteix en la moderació o templança (sophrosine) dels desitjos i les passions; 

• la virtut de l'ànima irascible consisteix en la valentia o fortalesa (andreia), que és intermèdia entre la temeritat i la covardia, per acometre accions nobles més enllà dels nostres interessos particulars, i

•  la virtut de l'ànima racional consisteix en la prudència o saviesa (fronesis), amb la qual podem reflexionar sobre els nostres actes i actuar no prenent mal ni fent mal a ningú.  

La valentía requereix la moderació i la prudència requereix la valentia. Quan s'assoleix aquesta subsunció d'una virtut de rang inferior en la següent de rang superior, significa que la potència de l'ànima superior regula la inferior i això assenyala que hi ha un equilibri entre les tres parts de l'ànima. La justícia és precisament l'expressió d'aquesta harmonia i representa la síntesi d'aquestes tres virtuts. En aquest sentit, l'ètica de Plató és eudemonista, ja que l'assoliment de la justícia comporta la felicitat, el suprem bé moral per a l'ésser humà. L'harmonia de l'ànima proporciona una vida bona i això representa procurar el màxim compliment a l'ànima racional.

    Filosofia política

I pel que fa a les conductes que haurien de presidir l'esfera pública dels individus com a ciutadans d'un estat -l'objecte d'estudi de la filosofia política, Plató pensa l'organització de la polis (ciutat-estat) com a una projecció de l'estructura de l'ànima, com si la ciutat fos una mena de lupa que permeti observar amb detall les accions de l'ànima. Considera que l'ésser humà és un ésser social que necessita la interacció amb els altres éssers humans per assolir la seva màxima realització en la mesura que en cada individu hi ha una part de l'ànima predominant, i la falta d'equilibri entre les parts de l'ànima que un individu no pugui aconseguir -la justícia d'ordre moral, ho pot compensar mitjançant l'organització de la vida social -la justícia d'ordre polític. Cal dir també que Plató pensa el sentit polític del concepte de justícia de la mateixa manera que havia pensat el sentit ètic del mateix concepte, com a equilibri o harmonia entre les funcions socials pròpies de cada part de l'ànima. Així doncs, una societat serà justa en la mesura que cada classe social assumeixi única i exclusivament el paper que li pertoca segons la seva part de l'ànima predominant.

Plató agrupa els individus en tres classes socials segons la part de l’ànima que hi predomina: els productors, en els quals predomina l’ànima apetitiva, ja que qui desitja es mou per a satisfer els seus desitjos; els guardians o guerrers, en els quals predomina l’ànima irascible, ja que qui es sacrifica per als altres es mou per donar compliment a la seva determinació, i els governants o reis filòsofs, en els quals predomina l’ànima racional, ja que qui coneix les Idees està obligat moralment a aplicar el seu coneixement en la direcció de l'estat. En relació a aquestes dues darreres classes socials, i per tal d’evitar la seva ambició i que puguin subordinar l'interès particular al bé comú -d'això diem corrupció, Plató proposa una mena de comunisme i d'eugenèsia.  Per una banda, els guardians i els governants tenen prohibida la propietat privada. I per l'altra banda també tenen prohibida la reproducció amb els productors i la família, de manera que els seus fills són criats i educats per l'estat. 

Cal destacar i posar en valor en la filosofia política de Plató la igualtat entre gèneres en la classe dels governants, superant en aquest àmbit la raó patriarcal dominant en el pensament grec del seu temps. I també cal destacar i posar en valor una innovació que arriba fins els nostres dies: la institucionalització  d'un programa educatiu que Plató va pensar per garantir la supervivència de la ciutat justa. Aquest programa està obert a tots els ciutadans, sense cap discriminació per la seva classe social o pel seu gènere, i la formació rebuda té com a única condició la part de l'ànima predominant de cadascun. D'aquesta manera qui tingui com a part predominant l'ànima racional rebrà la formació més completa, establint d'aquesta manera un ordre social i unes relacions de poder de tipus meritocràtic basats en les capacitats de l'anima.

    Articulació de la psicologia, l'antropologia, l'ètica i la filosofia política 

A manera de recapitulació del tot el que has llegit sobre la psicologia, l'antropologia, l'ètica i la filosofia política de Plató, i per tal de parar l'atenció en les correlacions entre les parts de l'ànima, les virtuts, les classes socials i les formes de govern, val la pena veure el següent vídeo fet amb sentit de l'humor i que conté pertinents interpel·lacions per a seguir pensant sobre aquestes qüestions pel nostre compte:

ACTIVITATS

1. Fes una llista amb els supòsits metafísics del pensament científic actual i explica el que et cridi més l'atenció.
2. Fes una taula amb dues columnes i escriu en cada columna una llista dels conceptes de Plató que es troben en aquesta entrada del blog,  en la columna de la dreta els conceptes de la metafísica i la cosmologia, i en la columna de l'esquerra els conceptes de l'epistemologia. Assenyala la correlació entre els respectius conceptes escrivint els conceptes implicats en la mateixa fila de la taula. 
3. Fes l'exercici d'autoavaluació que es troba en la web FilóPolis sobre els termes filosòfics que hi ha darrera dels termes poètics de l'al·legoria de la caverna.
4. Enumera totes les influències que Plató va rebre d'Heràclit, Pitàgores, Parmènides, Anaxàgores i Demòcrit que es troben exposades en aquesta entrada del blog. Fes-ho en forma de llistes de pics, una per a cada filòsof esmentat. 
5. Fes una taula amb tres columnes amb els següents títols: psicologia, ètica i filosofia política. Assenyala en cadascuna de les tres files de la taula les correspondències entre les parts de l'ànima, les virtuts i les classes socials l'exposició de les quals es troba en aquesta entrada del blog.
6. Obre el següent enllaç a un vídeo de la sèrie de TV "Merlí" en el que s'explica l'al·legoria de la caverna. Digues un exemple de caverna d'avui dia, en el sentit platònic,  en el que hi som com a presoners i assenyala que caldria fer per sortir d'aquesta caverna. Si no saps què dir, pots consultar aquesta interpretació antropològica de l'al·legoria de la caverna amb referències a l'actualitat. 
7. Busca casos de comunisme i d'eugenèsia afins als postulats per Plató que hagin comportat  alguna mena de benefici. Si no trobes cap, centra la teva cerca en els moshav i els kibutz d'Israel.
8. Digues algun polític espanyol o català que governi en alguna administració de l'estat i que sigui filòsof. Assenyala alguna acció política que hagi fet i que pugui haver estat influïda per la seva formació filosòfica. Si no hi trobes cap, pots respondre amb Enrique Tierno Galván o Xavier Rubert de Ventós.
9. Llegeix el text titulat "Filosofia Matrix, la contracultura i el mite de la caverna" en la web Apunts Jota'O i fes una valoració personal del que ens diu.