La dissertació filosòfica

La dissertació filosòfica és una composició escrita clara, rigurosa i coherent, a més de personal, que requereix l’esforç de plantejar i analitzar un problema filosòfic i que cal intentar resoldre. Implica la voluntat de convèncer el destinatari del text per mitjà de l’argumentació, així com posar a prova l’esperit crític de l’autor del text.

L’estructura de la dissertació consta de tres parts: introducció, desenvolupament i conclusió.

Introducció

Ha de ser precisa i breu (unes 10 línies com a màxim).

Consisteix en plantejar un problema filosòfic o bé les qüestions pressuposades en el tema de la dissertació. Cal assenyalar la seva importància i si està present en l’actualitat.

Si el tema no està formulat com una pregunta, aleshores és pertinent proposar un o més interrogants que mostrin el problema filosòfic pressuposat en el tema.

Cal recordar que en la introducció no s’ha d’avançar la solució a la què es vol arribar. Aquesta cal justificar-la en el desenvolupament i afirmar-la amb claredat novament en la conclusió.

Desenvolupament

S’hi ha de exposar el fil de les argumentacions de forma conseqüent i amb l’extensió necessària (unes 20 o 30 línies com a mínim).

S´han d’utilitzar els coneixements que es tenen o bé s’han adquirit a fi d’informar-se sobre el tema de la dissertació, sense divagar cap a qüestions irrellevants. És l’espai dedicat al debat, a la discussió d’opinions diferents amb exemples i comparacions.

Cada tema demana un pla determinat per al seu desenvolupament. Per exemple:

Quan el tema exigeix afirmar o negar una solució (tesi), com la següent: “Es pot dir que els éssers humans podem assolir un coneixement cert?”, aleshores el pla és dialògic: es pot començar exposant la tesi que es vol defensar amb els arguments respectius; després, les objeccions contra aquesta tesi i, finalment, la refutació d’aquestes objeccions.

Quan es tracta de l’anàlisi d’un concepte, com el següent exemple: “Què és la veritat?”, aleshores el pla és analític: primer, el concepte es descompon en els elements que l’integren i se’n dóna la definició; segon, s’estudien els conceptes que se’n deriven, i tercer, es desenvolupen els problemes que genera. A més a més s’han d’assenyalar les diferents interpretacions i el seu valor a la història de la filosofia.

Quan planteja la relació que existeix entre dos o més conceptes, com per exemple: “Opinió, creença i saber”, aleshores el pla és sintètic: primer, convé donar la definició de cada un dels concptes proposats i establir la relació entre ells. Després, cal exposar els arguments que defineixen la relació proposada i aclarir si són conceptes que entren en contradicció o bé si s’impliquen.

Conclusió

Ha de ser clara i no gaire extesa (entre 10 i 15 línies aproximadament).

S’ha de resumir breument tots els arguments exposats i assenyalar les seves conseqüències. 

Ara és el moment de donar resposta al problema plantejat. I si això no és possible, convé formular alguna nova pregunta que convidi a continuar reflexionat-hi.

Aquí podem implicar-nos personalment, però sempre donant les raons que justifiquin les opinions exposades.

També és convenient fer servir algún recurs literari i esforçar-se per fer un bon final, a fi que el lector quedi gratament impressionat.

Observació final

Si vols avaluar el grau de correcció mentre vas fent la dissertació, pots consulta la següent rúbrica.

Nota final: Aquest redactat es basa, amb algunes modificacions, en el procediment corresponent que es troba en el llibre de text Filosofia 1r Batxillerat de la editorial Santillana, coordinat per Adela Cortina.

Divisions de la filosofia

La filosofia va nèixer a l'Antiga Grècia amb una primera generació de filòsofs anomenats presocràtics (anteriors a Sòcrates), el primer dels quals va ser Tales de Milet (s. VII a. C.). I no va nèixer com a un saber sinó com a una actitud racional i crítica que disposava per a l'enteniment de la natura. En aquest primer moment, al saber o coneixement resultant d'aquesta actitud  no hi havia cap diferència entre la perspectiva filosòfica i la perspectiva científica; aquesta distinció es va establir posteriorment amb els sofistes i Sòcrates (s. V a. C.). Amb aquesta segona generació de filòsofs, aquella actitud va adoptar un nou propòsit i va fer que s'orientés la mirada vers la nostra subjectivitat, les formes de pensar i els trets de la condició humana. En aquest moment es comença a diferenciar el coneixement que té com a objecte els fenomens de la natura (la ciència) del que té com a objecte el pensament i les accions humanes (la filosofia i altres sabers humanístics). 

A mesura que es va anar ampliant el coneixement de les coses i de nosaltres mateixos, aquest coneixement es va anar especialitzant per tal de poder aprofundir en el mateix amb propòsits, procediments i conceptes específics per als objectes de coneixement tractats. Aquest procés va tenir un desenvolupament molt gran en tres moments històrics: l'Helenisme (s. III a.C. - II d. C.), la Revolució Científica (s. XVI - XVII) i la institucionalització de les ciències en la Universitat (s. XIX). 

La filosofia es va començar a estucturar com a un conjunt de sabers complementaris amb les primeres grans escoles filosòfiques, l'Acadèmia de Plató (fundada al voltant del 387 a. C.) i el Lliceu d'Aristòtil (fundada el 335 a. C.), en les quals es va sistematitzar el coneixement humà i es van establir les primeres divisions de la filosofia, sobretot amb el Lliceu que estava organitzat d'una manera semblant a les nostres universitats. Però la filosofia també va quedar afectada per la constitució de les diverses ciències com a sabers autònoms, la qual cosa va comportar una limitació de les contribucions de la filosofia al coneixement,  així com va generar noves disciplines filosòfiques que prenien com a objecte d'estudi el coneixement de les noves ciències. 

Com a resultat d'aquest procés d'ampliació, especialització i fragmentació dels diferents sabers, la qual cosa representava no només una desintegració de la unitat del saber sinó també de la cultura, el filòsof de la història Giambattista Vico (1668-1744) va defensar la seva reintegració posant en valor les seves semblances pel que fa a la seva ordenació taxonòmica, així com les seves implicacions en la jerarquia del saber. La seva proposta la va representar en forma d'un dinàmic arbre del coneixement que pots veure aquí:

Cal advertir que les divisions de la filosofia han canviat al llarg de la història de la filosofia. De fet els gran filòsofs han proposat una divisió en disciplines segons els seus interessos, l'objecte de les seves ocupacions i el valor que aquestes disciplines tenen, segons el seu parer, per a la filosofia. A més a més, algunes divisions han quedat subsumides en altres sabers, com ha succeït amb la Filosofia natural o Cosmologia,  que avui s'estudia a les Facultats de Física, i amb la Teologia natural o racional i la Teodicea, que avui s'estudia a les Facultats de Teologia. I algunes disciplines filosòfiques s'han independitzat i han esdevingut ciències, com ha succeït amb l'Antropologia, la Psicologia i la Sociologia. D'altra banda, algunes disciplines han anat delimitant el seu objecte d'estudi a mesura que s'han constituït noves ciències, tal com ha succeït amb la Filosofia política (que s'ocupa del que hauria de ser en les relacions entre l'individu i l'estat) en relació amb la Ciència política (que s'ocupa dels fets polítics). 

Amb totes les consideracions anteriors et presento el següent Esquema de les divisions de la filosofia: 

ACTIVITATS

1. Digues 3 preguntes que consideris que es plantegen des de la filosofia i assenyala la disciplina a la qual pertanya cadascuna.

2. Identifica l'objecte del coneixement que està implícit en cadascun dels següents problemes: 

1. Com podem saber que no és un engany el que coneixem del món?
2. Per què hi ha alguna cosa en lloc de res?
3. Quina acció és la moralment correcta?
4. Podem diferenciar la ment de l'ànima?

3. Assenyala la idea principal en cadascun dels següents textos i tracta d'explicar-la amb les teves paraules. Després de fer aquesta anàlisi, identifica l'àmbit de coneixement i la disciplina filosòfica que representen el domini temàtic de cada text.

1. Obra de tal manera que la màxima de la teva voluntat sempre pugui valer al mateix temps com a principi d'una legislació universal. KANT
2. Un raonament és un discurs en el qual acceptades certes coses, necessàriament es dóna alhora, a través d'allò establert, una cosa diferent del que s'estableix. Hi ha demostració quan el raonament parteix de coses veritables i primordials, o de coses el coneixement de les quals s'origina a través de coses primordials i veritables, en canvi, és dialèctic el raonament construït a partir de coses plausibles. ARISTÒTIL
3. L'Art té com a objectiu la representació sensible d'allò bell. (...) El contingut de l'art està format per la idea, representada sota una forma concreta i sensible. La tasca de l'art consisteix a conciliar, formant amb ells una lliure totalitat, aquestes dues parts: la idea i la seva representació sensible. HEGEL 
4. Evidentment cal adquirir la ciència de les causes primeres, ja que diem que hom sap, quan creiem que es coneix la causa primera. Es distingeixen quatre causes. La primera és l'essència, la forma pròpia de cada cosa, perquè el que fa que una cosa sigui, està tota sencera en la noció d'allò que ella és; i la raó de ser primera és, per tant, una causa i un principi. La segona és la matèria, el subjecte; la tercera el principi del moviment; la quarta, que correspon a la precedent, és la causa final de les altres, el bé, perquè el bé és la fi de tota producció. ARISTÒTIL

Com escriure una breu monografia

Una monografia és un estudi sobre un tema en particular, exposant diversos punts de vista i fent servir diverses fonts de documentació. Segons el tema tractat, una monografia pot tenir diferents parts. Tanmateix hi ha una estructura bàsica comuna.

ESTRUCTURA

Els elements que conformen l'estructura bàsica d'una breu monografia són els següents:

1. Tiítol/Portada
2. Introducció
3. Desenvolupament
4. Conclusió
5. Bibliografia

Títol/Portada

Ha de incloure, en una primera línia, el nom del tema que es tracta. I en una segona línia, una concreció del mateix tema. Així, per exemple, si el tema és una teoria psicològica, el títol consistiria en un enunciat descriptiu de la teoria en qüestió, i a continuació escriuríem el nom del seu creador, apuntant entre parèntesi la seva cronologia (data naixement - data mort; si està viu, s’escriu després de la data del naixement un guió). 

El títol millor escriure’l en un full independent com a portada de la monografia. I en aquest full no t'oblidis d’escriure el teu nom i cognoms, així com la teva classe, l’assignatura i la data de lliurament del treball. Si es vol, es pot incloure en la portada una imatge representativa del tema de la monografia.

Introducció

Ha d’incloure la resposta a aquestes dues preguntes:

1. Per què he triat aquest tema?
2. Quina és la importància d'aquest tema en relació a la branca del coneixement a la qual pertanya?

Així, per exemple, si has triat com a tema una detrminada teoria psicològica, has de dir el motiu o les raons de la teva elecció. I seguidament dir quin valor té aquesta teoria i quina ha estat la seva influència en la història de la psicologia.

Desenvolupament

Ha de consistir en una exposició ordenada d’idees en paràgrafs i apartats. Les idees que han estat preses de les fonts de documentació consultades han de ser citades amb la corresponent referència bibliogràfica.

En relació al tema a tractar, els dos apartats a desenvolupar són:

1. Explicació del tema en qüestió.
2. Exposició de la seva aplicació i utilitat.

Així, per exemple, en relació a una teoria psicològica, has d'analitzar els seus elements. I un cop fet això, has de descriure un experiment que serveixi de prova i assenyalar un exemple en alguna activitat, com per exemple en l'educació.

Conclusió

Síntesi de les idees més importants i valoració personal.

Bibliografía

Incloure només les referències citades en la monografía (com a mínim 3 cites i com a màxim 5 cites). Per a citar correctament cal seguir els criteris de l’APA.

Així, per exemple, si estas redactant el desenvolupament de la monografia i tota la informació que vas presentant en cada paràgraf està presa d'unes webs o d'uns pdf disponibles a internet, has de dir-ho, citant les fonts en el cos del text o en una nota a peu de pàgina.

ASPECTES FORMALS

• Extensió mínima: 3 DIN-A4; extensió màxima: 6 DIN-A4. Escrits per una cara. La portada i les imatges no compten.
• Lletra: Time New Roman, 12 
• Espai interlinial: 1,5 
• Marges: 2,5
• Títols de les parts de la monografia i dels apartats en negreta.
• Apartats numerats decimalment: 1, 1.1, 1.2, 1.3... 2, 2.1, 2.2.1, etc.

ENTREGA DIGITAL

En el cas que hagis de compartir la monografia des del teu DRIVE, el nom de l'arxiu ha de ser el que et digui el teu professor. Si això es deixa al teu criteri, un nom recomanable és el següent: nom tema_1r Cognom i Nom_Classe.