Presentació

"La historia de la filosofía está llena de ideas peregrinas y doctrinas muy cuestionables pero cuando un profesor te explica a un filósofo y este aparece como un imbécil, puedes estar seguro de que el imbécil es el profesor".
Daniel Innerarity, Catedràtic de Filosofia Política.

dimarts, 7 de novembre del 2023

A la recerca d'allò que ens fa humans

 ACTIVITATS DE RECERCA

1. Explica en què consisteix el procés d'hominització i el d’humanització, diferenciant les seves definicions i els trets més rellevants de cada procés, segons la informació exposada en el següent vídeo.  Un vegada que hagis fet això, llegeix aquest article i millora la teva resposta anterior amb els mecanismes d'hominització i d'humanització.

2. Fes una taula amb els homínids australopithecus, habilis, erectus i sapiens i enumera els principals avantatges evolutius de cadascun, tot i diferenciant els trets biològics, psicològics i espirituals més rellevants.  Per fer aquesta taula pots consultar algunes infografies en el següent dossier: https://www.filosofem.cat/spip.php?article392

Una vegada realitzada aquesta taula, respon les dues qüestions següents: 1) Quines capacitats humanes necessita la societat i la cultura per a desenvolupar-se? 2) Quins aspectes de la societat i la cultura necessita l’ésser humà per a desenvolupar les seves capacitats?

3. Informa't sobre les teories del creacionisme i l’evolucionisme i analitza els respectius indicis racionals o evidències que les justifiquen. Consulta els apartats pertinents en el següent dossier: https://www.filosofem.cat/spip.php?article392

Creus que aquestes dues teories són compatibles en alguns aspectes o pel contrari són del tot contradictòries. Raona la resposta.

4. Llegeix la ressenya del llibre de Colin McGinn Prehensión. The hand and the emergence of humanity, publicada en la web d'Investigación y Ciencia amb el títol "Hominización. Asociación de útiles líticos y restos óseos" y assenyala els trets principals de la relació entre la mà i el cervell en el procés d’hominització.

La especie humana posee lenguaje, pensamiento racional, cultura y un ámbito afectivo característicos. ¿Cómo llegamos a ser lo que somos? Para Charles Darwin en The descent of man, el secreto de nuestro éxito evolutivo radicó en la mano. Hace más de 80 años, Louis Leakey halló útiles de piedra en Olduvai. Decenios más tarde, con su mujer, Mary, y su equipo, encontró huesos de una especie que los Leakey bautizaron con el nombre de Homo habilis. Así surgió la idea de la asociación entre nacimiento de la técnica y aparición del género Homo. Los útiles más antiguos de Olduvai y los primeros fósiles de Homo tienen una edad de 2,6 millones de años.

Cuando nuestros remotos antepasados descendieron de los árboles, adoptaron un andar bípedo que dejaba libres las manos, propiciando así la cooperación social y el aumento de la capacidad cerebral. Colin McGinn les atribuye un papel principal en el desarrollo del lenguaje. Llegamos a ser lo que somos —inteligentes, creadores, diestros y proclives a la ansiedad— por nuestras manos. La interacción entre cerebro y mano permitió que los humanos hallaran su nicho ecológico a través del descubrimiento de los útiles materiales, amén de los útiles mentales (lenguaje y símbolos matemáticos). No abunda, sin embargo, en pruebas que respalden un discurso más o menos ingenioso. Se trata, a la postre, de un ensayo sobre la naturaleza de la humanidad, que pretende cubrir el vacío existente en el conocimiento de la transición desde los antepasados simiomorfos al hombre moderno.

El papel de la mano en la evolución de la naturaleza humana se ha reconocido desde hace tiempo. En 1833, Charles Bell publicó The hand: Its mechanism and vital endowments, as evincing design, donde sostenía que solo un creador divino podía haber realizado algo tan maravilloso y adaptado. Darwin le asignó una posición dominante en la emergencia del hombre. Por ella llegamos a ser lo que somos, tesis desarrollada por Napier en The roots of mankind (1970) y Hands (1980). En 1998, Frank R. Wilson retomó la idea de la centralidad de la mano en The hand: How its use shapes the brain, language, and human culture, para subrayar su estrecha relación con el cerebro. McGinn centra esa relación en el lenguaje. Con mayor singularidad: la mano humana explica la transición definitiva hacia la hominización.

La mano hizo posible la transición, sirviendo de puente o de mecanismo mediador. Destinada en su origen a la locomoción y desenvolvimiento en un medio arbóreo, recolección de frutos y defensa o ataque, poco a poco fue preadaptándose, primero con dedos aptos para asir. La mano fue liberándose de la locomoción con la postura erecta y se acomodó a otros fines. Ello condujo a un proceso de coevolución entre mano y cerebro, a medida que el cerebro fue aumentando su volumen y su capacidad para subvenir a las necesidades de la mano en sus nuevas tareas. Por eso, no debe sorprendernos que una cantidad importante de tejido cerebral esté reservada a la mano. Este órgano necesita, a todas luces, un computador potente para supervisar sus operaciones. En un diagrama corporal del homúnculo, el pulgar ocupa la extensión de una pierna, lo que representa que hay la misma cantidad de corteza dedicada al pulgar que a esa extremidad. Parte de esa maquinaria cortical está dedicada a la función motora y parte a la función sensorial. La mano no solo es un instrumento motor importante, sino también un órgano muy inervado para la sensación y la percepción. Los inconvenientes de una deambulación bípeda (problemas de equilibrio, fragilidad de la espina dorsal, marcha lenta) se irían compensando con la adaptación y nueva conformación. Las manos libres resultaban más importantes para la supervivencia.

Un individuo que se sirve de instrumentos ha de poseer pensamiento creador y pensamiento teleológico. Aves y hormigas pueden construir estructuras impresionantes que les sirven para su supervivencia, pero no han adquirido pensamiento creador ni finalista. No se trata del mero uso de herramientas, sino del estado mental, interno, de dicho uso. Por creatividad se entiende la capacidad para intuir un nuevo uso. Eso es peculiar de la inteligencia, la capacidad de solucionar problemas. Además, el animal debe ser capaz de establecer un razonamiento sistemático de medios y fines. Eso requiere tener conceptos teleológicos, trabajar hacia un fin.

Con todo, el libro de McGinn ignora los hallazgos recientes. La mano humana se distingue de la de otros primates por una serie de rasgos morfológicos que se consideran ventajosos para apretar con fuerza y precisión; en particular, la configuración morfológica de los dedos y del pulgar oponible es crítica para la destreza en el manejo de objetos. Sin embargo, se desconoce cuándo y por qué apareció esa morfología en el curso de la evolución. En enero del año pasado, el equipo liderado por Matthiew M. Skinner y Tracy L. Kivell puso de manifiesto que Australopithecus africanus (que vivió hace entre dos y tres millones de años) y varios homininos del Pleistoceno, a los que tradicionalmente se les negaba habilidad en la preparación de herramientas, presentaban, en los metacarpos, un patrón óseo trabecular similar al humano, coherente con una oposición vigorosa del pulgar. Estos resultados apoyan el uso de útiles líticos entre los australopitecos y aportan una prueba morfológica de que los homininos del Pleistoceno alcanzaron posturas de la mano parecidas a las humanas mucho antes de lo que se venía admitiendo.

Las lascas, bifaces y otros objetos que se han encontrado pueden acabar con la tesis que afirma que la fabricación de útiles complejos comenzó con la aparición de Homo. Los artefactos de 3,3 millones de años exhibidos en la Conferencia Anual de la Sociedad Americana de Paleoantropología, celebrada el 14 de abril de 2015, anteceden a la aparición de los primeros restos de Homo y sugieren que los precursores homininos tenían inteligencia y destreza capaces de fabricar útiles refinados. (Luís Alonso, "Hominización. Asociación de útiles líticos y restos óseos". Investigación y Ciencia.)

5. Llegeix el següent fragment de l’article de Carolina Martínez Pulido "Las recolectoras: ¿es que sólo han evolucionado los hombres?", publicat en la web Mujeres con ciencia. Assenyala les idees principals del text. Escriu la teva opinió personal sobre el paper de les dones en el procés d’humanització. 

Cuando se hace referencia a los primeros utensilios fabricados por los homínidos, casi invariablemente nos imaginamos a uno o varios hombres tallando piedras. Sin embargo, es conveniente tener en cuenta que el estudio del registro arqueológico (esto es, el conjunto de los útiles líticos hallados en los yacimientos) no permite afirmar quién construyó las herramientas antiguas descubiertas, y por ende es imposible aseverar que fueran producidas únicamente por manos masculinas.

Son numerosas las expertas, y cada vez más expertos, que defienden la posibilidad de que las mujeres fuesen prolíficas fabricantes de los utensilios que empleaban. Parece poco creíble, continúan las especialistas, suponer que en los tiempos prehistóricos cada vez que las homínidas necesitasen una herramienta tuvieran que pedirlas prestadas a sus compañeros varones, o solicitar que se las hicieran. Sería más riguroso suponer que ellas, que también eran inteligentes y fuertes, fabricasen sus propios útiles.

Tradicionalmente, sin embargo, se ha considerado que las mujeres dada su escasa fuerza física son incapaces o carecen de la habilidad para tallar la piedra. Incluso ya entrado el siglo XXI existen arqueólogos que continúan describiendo a las mujeres del Paleolítico ligadas al hogar y con una tecnología lítica poco hábil y de escasa calidad.

Sólo a título de ejemplo, es interesante citar el trabajo de la antropóloga Kathryn Weedman Arthur (2010), que ha echado por tierra este prejuicio. Partiendo de una argumentada crítica hacia la concepción sesgada que asocia el trabajo de la piedra al hombre y al cazador de manera exclusiva y monolítica, la científica ha puesto de manifiesto que tal asociación es más bien fruto de lugares comunes, ideología y prejuicios historiográficos, y no de hechos probados.

Mediante un riguroso trabajo de investigación, basado en la observación de un grupo de mujeres Konso (sur de Etiopía), K. W. Arthur ha revelado que ellas tallan, usan y desechan diversas herramientas de piedra. Dado que la tecnología lítica de estas mujeres demuestra un excelente nivel de habilidad, que queda reflejado en la calidad de sus conjuntos de utensilios, la investigadora sugiere que los arqueólogos deberían considerar que las mujeres del Paleolítico muy bien podrían haber sido responsables al menos de una parte de las primeras tecnologías líticas conocidas.

En suma, Kathryn W. Arthur propone que el trabajo de las mujeres Konso ofrece «una alternativa al modelo del hombre elaborador de herramientas y redefine los roles de género occidentales “naturales”

De los últimos estudios emana, y es muy importante subrayarlo, que en realidad no existen razones biológicas por las que las mujeres no puedan tallar la piedra o capturar animales, e igualmente, no hay argumentos para pensar que los hombres no puedan recolectar alimentos de origen vegetal. O dicho de otra manera, no hay coartada biológica para dividir el trabajo en función del sexo, y por lo tanto esa segregación debería considerarse un producto emanado desde postulados socio-culturales.

Como ha escrito la profesora de Antropología de la Universidad Autónoma de Barcelona, María Encarna Sanahuja (2002), con la información disponible, es altamente probable que las estrategias de alimentación fueran desarrolladas por los primeros homínidos independientemente de su sexo. La autora afirma que, «por los datos que se conocen en este momento, el modelo recolector se adapta mejor que el cazador, aunque sin una división estricta entre hembras/vegetales y machos/carne […]. En consecuencia, propongo descartar de una vez la teoría cinegética como factor crucial en el proceso de la evolución humana».

6. Llegeix novament el següent article i tria aquell mecanisme d'hominització o d'humanització que t'hagi cridat més l'atenció i explica'l breument. Un vegada que hagis fet això, respon les dues preguntes següents a partir de les explicacions que es troben en aquest article: 1) Per què necessitem la cultura per a viure? 2) Per què la cooperació és tan important per a l'educació?

7. Reflexiona sobre el fragment "El amanecer del hombre" de la pel·lícula 2001: Odisea en el espacio. Enumera les impressions i pensaments que t'ha generat.

8. El determinisme i l'indeterminisme són concepcions filosòfiques contradictòries relatives al paper que  exerceix la causalitat en l'explicació dels fenòmens. El determinisme afirma la condicionabilitat causal i universal de tots els fenòmens. El determinisme conseqüent sosté que la causalitat posseeix un caràcter objectiu. Pel contrari, l'indeterminisme nega el caràcter universal de la causalitat (en la seva forma extrema, nega la causalitat en general). 

Qui formula el determinisme més extrem és Pierre Simon de Laplace (d'aquí ve que el determinisme mecànic es conegui també amb el nom de determinisme de Laplace). Segons ell, els valors de les coordenades i dels impulsos de totes les partícules de l'univers, en un moment donat del temps, determinen el seu estat de manera absolutament igual al de qualsevol altre moment passat o futur. El determinisme així concebut porta al fatalisme, adquireix un caràcter místic i, en realitat, coincideix amb la fe en la predeterminació divina. 

L'avanç de la ciència ha refutat el determinisme de Laplace no sols pel que fa a la naturalesa orgànica i a la vida social, sinó, a més, en l'esfera de la física. L'establiment del principi d'indeterminació en la física quàntica postulat per Heisenberg va posar de manifest la inconsistència de tal determinisme, mes d'altra banda va donar peu al fet que la filosofia idealista ho interpretés en un sentit indeterminista (conclusions sobre el «lliure albir» de l'electró, absència de causalitat en els microprocessos, etc.). En extrapolar les idees de la física quàntica van sorgir idees de caràcter màgic com: “un crea la seva pròpia realitat”, “ets amo de la teva vida” o “tu crees el teu destí sobre la base de les teves pròpies decisions”.

Fes el següent exercici d'identificació d'un seguit de sentències amb les corresponents teories deterministes o indeterministes: http://www.xtec.cat/~asarsane/prova8.htm

Para atenció a la següent entrevista al neurocientífico Francisco J. Rubia qui planteja la il·lusió de la llibertat, del jo o de la identitat i de la realitat : https://www.youtube.com/watch?v=ksPN1RSV6Mw. I tu què penses amb respecte a això? Quines conseqüències pot tenir l'acceptació del determinisme en les nostres vides pel que fa al sentit de la nostra existència i la responsabilitat vers els altres? Raona la teva resposta.

9. Cerca aquells arguments que et permetin defensar que som lliures o pel contrari que no ho som i posa un exemple dels arguments triats. Alguns d'aquests arguments els pots trobar al final del següent dossier: http://www.xtec.cat/~jortiz15/lliberta.htm


Per saber-ne més:

https://www.filosofem.cat/spip.php?article392

http://www.xtec.cat/~jortiz15/lliberta.htm



dimecres, 11 d’octubre del 2023

La dissertació filosòfica

La dissertació filosòfica és una composició escrita clara, rigurosa i coherent, a més de personal, que requereix l’esforç de plantejar i analitzar un problema filosòfic i que cal intentar resoldre. Implica la voluntat de convèncer el destinatari del text per mitjà de l’argumentació, així com posar a prova l’esperit crític de l’autor del text.

L’estructura de la dissertació consta de tres parts: introducció, desenvolupament i conclusió.

Introducció

Ha de ser precisa i breu (unes 10 línies com a màxim).

Consisteix en plantejar un problema filosòfic o bé les qüestions pressuposades en el tema de la dissertació. Cal assenyalar la seva importància i si està present en l’actualitat.

Si el tema no està formulat com una pregunta, aleshores és pertinent proposar un o més interrogants que mostrin el problema filosòfic pressuposat en el tema.

Cal recordar que en la introducció no s’ha d’avançar la solució a la què es vol arribar. Aquesta cal justificar-la en el desenvolupament i afirmar-la amb claredat novament en la conclusió.

Desenvolupament

S’hi ha de exposar el fil de les argumentacions de forma conseqüent i amb l’extensió necessària (unes 20 o 30 línies com a mínim).

S´han d’utilitzar els coneixements que es tenen o bé s’han adquirit a fi d’informar-se sobre el tema de la dissertació, sense divagar cap a qüestions irrellevants. És l’espai dedicat al debat, a la discussió d’opinions diferents amb exemples i comparacions.

Cada tema demana un pla determinat per al seu desenvolupament. Per exemple:

Quan el tema exigeix afirmar o negar una solució (tesi), com la següent: “Es pot dir que els éssers humans podem assolir un coneixement cert?”, aleshores el pla és dialògic: es pot començar exposant la tesi que es vol defensar amb els arguments respectius; després, les objeccions contra aquesta tesi i, finalment, la refutació d’aquestes objeccions.

Quan es tracta de l’anàlisi d’un concepte, com el següent exemple: “Què és la veritat?”, aleshores el pla és analític: primer, el concepte es descompon en els elements que l’integren i se’n dóna la definició; segon, s’estudien els conceptes que se’n deriven, i tercer, es desenvolupen els problemes que genera. A més a més s’han d’assenyalar les diferents interpretacions i el seu valor a la història de la filosofia.

Quan planteja la relació que existeix entre dos o més conceptes, com per exemple: “Opinió, creença i saber”, aleshores el pla és sintètic: primer, convé donar la definició de cada un dels concptes proposats i establir la relació entre ells. Després, cal exposar els arguments que defineixen la relació proposada i aclarir si són conceptes que entren en contradicció o bé si s’impliquen.

Conclusió

Ha de ser clara i no gaire extesa (entre 10 i 15 línies aproximadament).

S’ha de resumir breument tots els arguments exposats i assenyalar les seves conseqüències. 

Ara és el moment de donar resposta al problema plantejat. I si això no és possible, convé formular alguna nova pregunta que convidi a continuar reflexionat-hi.

Aquí podem implicar-nos personalment, però sempre donant les raons que justifiquin les opinions exposades.

També és convenient fer servir algún recurs literari i esforçar-se per fer un bon final, a fi que el lector quedi gratament impressionat.

Observació final

Si vols avaluar el grau de correcció mentre vas fent la dissertació, pots consulta la següent rúbrica.

Nota final: Aquest redactat es basa, amb algunes modificacions, en el procediment corresponent que es troba en el llibre de text Filosofia 1r Batxillerat de la editorial Santillana, coordinat per Adela Cortina.


divendres, 6 d’octubre del 2023

Divisions de la filosofia

La filosofia va nèixer a l'Antiga Grècia amb una primera generació de filòsofs anomenats presocràtics (anteriors a Sòcrates), el primer dels quals va ser Tales de Milet (s. VII a. C.). I no va nèixer com a un saber sinó com a una actitud racional i crítica que disposava per a l'enteniment de la natura. En aquest primer moment, al saber o coneixement resultant d'aquesta actitud  no hi havia cap diferència entre la perspectiva filosòfica i la perspectiva científica; aquesta distinció es va establir posteriorment amb els sofistes i Sòcrates (s. V a. C.). Amb aquesta segona generació de filòsofs, aquella actitud va adoptar un nou propòsit i va fer que s'orientés la mirada vers la nostra subjectivitat, les formes de pensar i els trets de la condició humana. En aquest moment es comença a diferenciar el coneixement que té com a objecte els fenomens de la natura (la ciència) del que té com a objecte el pensament i les accions humanes (la filosofia i altres sabers humanístics). 

A mesura que es va anar ampliant el coneixement de les coses i de nosaltres mateixos, aquest coneixement es va anar especialitzant per tal de poder aprofundir en el mateix amb propòsits, procediments i conceptes específics per als objectes de coneixement tractats. Aquest procés va tenir un desenvolupament molt gran en tres moments històrics: l'Helenisme (s. III a.C. - II d. C.), la Revolució Científica (s. XVI - XVII) i la institucionalització de les ciències en la Universitat (s. XIX). 

La filosofia es va començar a estucturar com a un conjunt de sabers complementaris amb les primeres grans escoles filosòfiques, l'Acadèmia de Plató (fundada al voltant del 387 a. C.) i el Lliceu d'Aristòtil (fundada el 335 a. C.), en les quals es va sistematitzar el coneixement humà i es van establir les primeres divisions de la filosofia, sobretot amb el Lliceu que estava organitzat d'una manera semblant a les nostres universitats. Però la filosofia també va quedar afectada per la constitució de les diverses ciències com a sabers autònoms, la qual cosa va comportar una limitació de les contribucions de la filosofia al coneixement,  així com va generar noves disciplines filosòfiques que prenien com a objecte d'estudi el coneixement de les noves ciències. 

Com a resultat d'aquest procés d'ampliació, especialització i fragmentació dels diferents sabers, la qual cosa representava no només una desintegració de la unitat del saber sinó també de la cultura, el filòsof de la història Giambattista Vico (1668-1744) va defensar la seva reintegració posant en valor les seves semblances pel que fa a la seva ordenació taxonòmica, així com les seves implicacions en la jerarquia del saber. La seva proposta la va representar en forma d'un dinàmic arbre del coneixement que pots veure aquí:

Cal advertir que les divisions de la filosofia han canviat al llarg de la història de la filosofia. De fet els gran filòsofs han proposat una divisió en disciplines segons els seus interessos, l'objecte de les seves ocupacions i el valor que aquestes disciplines tenen, segons el seu parer, per a la filosofia. A més a més, algunes divisions han quedat subsumides en altres sabers, com ha succeït amb la Filosofia natural o Cosmologia,  que avui s'estudia a les Facultats de Física, i amb la Teologia natural o racional i la Teodicea, que avui s'estudia a les Facultats de Teologia. I algunes disciplines filosòfiques s'han independitzat i han esdevingut ciències, com ha succeït amb l'Antropologia, la Psicologia i la Sociologia. D'altra banda, algunes disciplines han anat delimitant el seu objecte d'estudi a mesura que s'han constituït noves ciències, tal com ha succeït amb la Filosofia política (que s'ocupa del que hauria de ser en les relacions entre l'individu i l'estat) en relació amb la Ciència política (que s'ocupa dels fets polítics). 

Amb totes les consideracions anteriors et presento el següent Esquema de les divisions de la filosofia



ACTIVITATS

1. Digues 3 preguntes que consideris que es plantegen des de la filosofia i assenyala la disciplina a la qual pertanya cadascuna.

2. Identifica l'objecte del coneixement que està implícit en cadascun dels següents problemes: 

  1. Com podem saber que no és un engany el que coneixem del món?
  2. Per què hi ha alguna cosa en lloc de res?
  3. Quina acció és la moralment correcta?
  4. Podem diferenciar la ment de l'ànima?

3. Assenyala la idea principal en cadascun dels següents textos i tracta d'explicar-la amb les teves paraules. Després de fer aquesta anàlisi, identifica l'àmbit de coneixement i la disciplina filosòfica que representen el domini temàtic de cada text.

  1. Obra de tal manera que la màxima de la teva voluntat sempre pugui valer al mateix temps com a principi d'una legislació universal. KANT
  2. Un raonament és un discurs en el qual acceptades certes coses, necessàriament es dóna alhora, a través d'allò establert, una cosa diferent del que s'estableix. Hi ha demostració quan el raonament parteix de coses veritables i primordials, o de coses el coneixement de les quals s'origina a través de coses primordials i veritables, en canvi, és dialèctic el raonament construït a partir de coses plausibles. ARISTÒTIL
  3. L'Art té com a objectiu la representació sensible d'allò bell. (...) El contingut de l'art està format per la idea, representada sota una forma concreta i sensible. La tasca de l'art consisteix a conciliar, formant amb ells una lliure totalitat, aquestes dues parts: la idea i la seva representació sensible. HEGEL 
  4. Evidentment cal adquirir la ciència de les causes primeres, ja que diem que hom sap, quan creiem que es coneix la causa primera. Es distingeixen quatre causes. La primera és l'essència, la forma pròpia de cada cosa, perquè el que fa que una cosa sigui, està tota sencera en la noció d'allò que ella és; i la raó de ser primera és, per tant, una causa i un principi. La segona és la matèria, el subjecte; la tercera el principi del moviment; la quarta, que correspon a la precedent, és la causa final de les altres, el bé, perquè el bé és la fi de tota producció. ARISTÒTIL